Joan Pau Giné: cantant des de la tomba

Donada l'oportunitat d'editar en aquest blog, m'agradaria aprofitar-la per parlar d'un autor no gaire conegut a hores d'ara, però d'una certa rellevància per la cultura nord-catalana. Es tracta del poeta i cantautor Joan Pau Giné, màxim exponent als Pirineus del què s'anomena la Nova Cançó, moviment musical sorgit als anys 60, en ple franquisme, com a reivindicació de l'ús de l'idioma als Països Catalans. Altres contemporanis a aquest corrent són artistes encara vius com Raimon, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet, entre d'altres. 

El cas de Joan Pau Giné és el d'un home de mort prematura i, doncs, d'una trajectòria musical molt curta. Nascut a Bages de Rosselló al 1947, no es va donar a conèixer artísticament fins el 1976, esdevenint el cantant més popular del seu territori conjuntament amb Jordi Barre i Pere Figueres. En total va publicar dos àlbums, Adiu, ça va? (1978) i Bona nit, cargol (1984), però posteriorment a la seva mort s'han recopilat molts més temes inèdits i difícils de trobar. El primer disc mostra un to humorístic i surrealista, contenent 11 temes propis i una adaptació d'El Temps de les cireres (Le temps des cerises), cançó francesa del segle XIX que remet a la Comuna de París. Nou anys després del seu segon treball, el 1993, Joan Pau Giné va morir; però la seva veu encara no ha callat. 

Lluny d'això, en homenatge del cantautor ha nascut el Col·lectiu Joan Pau Giné, que proposa donar suport a la música de la Catalunya Nord, estimulant la creació en català. Totes les formacions pertanyents a aquesta associació participen també a un nou projecte, un CD recopilatori d'adaptacions de cançons de Giné per part de cada artista.

El que vull ara, però, és parlar-vos de Giné des de la meva experiència personal. Molt casualment, aquest estiu vaig descobrir aquest autor gràcies al grup d'indie rock egarenc l'Exèrcit d'Islàndia, que són qui m'han inspirat l'entrada. Format l'any 2010 i tot just havent gravat el seu primer treball, El Regne Mineral (2013), el grup va incorporar a la teclista Núria Jaouen, emigrant de Perpinyà a Terrassa, a la seva formació original -Jordi Ibáñez com a vocalista i guitarrista, Rubén Martínez com a segon guitarra, Raúl Barbero al baix i David Amat a la bateria. Gràcies a ella, l'Exèrcit va entrar en contacte amb aquest col·lectiu, posant-hi el seu granet de sorra amb la seva versió de "Desig", tema inèdit als àlbums de Giné. Adjunto la lletra original a continuació:

D'esquerra a dreta: Jordi Ibáñez, Raúl Barbero (darrere), David Amat i Rubén Martínez

Desig – Joan Pau Giné

D’esperar tinc la carn,

que se me fa pensada.

Tinc els dits impacients

de descobrir el teu cos.

Ja senti el teu alè

omplint la meua cara.

Te cerqui més a baix,

al més a prop de tu.

Tant de cossos callats,

presoners de paraules,

de tanta saba inflats,

tremolant de les cames

i tant de pensaments

aconseguits o no

per aquell lloc sagrat

a on m’esperes tu.

Portada d'El Regne Mineral

Mentrestant afaigarós*

el desig que tu tenes.

I tan punt tanqui els ulls

de tu tinc les mans plenes.

Se voldrien passar

les onades de plaer

tingudes en amor,*

a punt de ser desfer.

D’esperar tinc la carn,

que se me fa pensada

i els dits impacients

de descobrir el teu cos.

Ja senti el teu alè

omplint la meua cara.

D’esperar tinc la carn,

que se me fa pensada.

*Canvis realitzats per l'Exèrcit: "afaigarós" per "es fa gros" i "Tingudes en amor," per "Les tinc amunt,"

Donada la dificultat de trobar la cançó original per la xarxa, el propi Exèrcit me l'ha proporcionada i jo n'he fet un senzill vídeo per fer possible la seva escolta. 

Espero que agradin ambdues versions i que aquesta contribució al blog sigui de profit per entendre l'infinit poder i extensió de la música, que sovint reté amagades les més grans genialitats.

Irene Pagès Molina, 1er batxillerat E