42

El 42 no és un número de simbologia cristiana, mística o estèticament interessant de cara a una commemoració, o si més no en la nostra cultura occidental. Són els anys que fa que Gabriel Ferrater va decidir que el número 50, aquest sí, marcava una edat prou significativa com per perdre la vida. Mig segle, en deia ell, que sona molt pitjor. Hi ha qui veu el got mig ple i hi ha que qui el veu mig buit. A propòsit de gots buits, se sap que tenia alguns problemes amb l’alcohol, fet que posa en dubte el suïcidi, és a dir, que no moris de cirrosi. Sigui com sigui, Gabriel Ferrater era poeta –i quin poeta!- i havia d’estilitzar la seva mort. Així, corre el rumor, i és aquest el que volem fer saber amb aquesta entrada, que va dir als seus companys poetes que se suïcidaria quan arribes a mig segle d’edat. Va néixer el 1922 i se’l va trobar mort a la seva habitació el 27 d’abril de 1972, l’any del seu últim aniversari, tal i com havia promès.

És com el suïcidi agrada a grans artistes de la cultura universal. Només cal pensar amb Sylvia Plath que va posar el cap el forn. A la famosa fotografia que es va prendre del cos es pot observar perfectament que s’havia posat roba de mudar per dur a terme l’acte. Això ens demostra la seva voluntat de voler-ho demostrar, que aquell fos el seu últim acte poètic a la vida. És clar que tot és qüestionable, però és innegable l’existència d’una estètica del suïcidi. 

Llegint la poesia de Gabriel Ferrater no ens hauria de sorprendre la decisió que va prendre, fet que tira més cap a una banda el debat de la seva mort. Només cal prestar atenció a la brutalitat amb la que s’enfronta a la realitat i la intensitat amb la que viu tots els seus sentiments. Una ment així no devia poder aguantar una vida sencera i seria bonic pensar que va morir d’esgotament, de falta de forces, de manera natural, sense cap estri extern que li tragués la vida. Però, ah!, això només és poesia.

Posseït

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs 

faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

Marta Ovejero Martí (1r Batx E)