Cartes dels morts oblidats

Vivim en un món amb fronteres. Poques vegades reflexionem envers el que això suposa i com afecta al nostre dia a dia. Aquesta entrada, però, no té la finalitat de debatre si això és just o no i no busca crear conflicte entre aquells que hi estan d’acord, i aquells que consideren anticonstitucional (paraula en sobre ús avui en dia) aquest tipus d’organització geogràfica.

Hem de transcendir la nostre vida. Vam néixer i ens vam trobar una Espanya i una Catalunya políticament construïdes. Si bé és cert que hem lluitat i seguim lluitant amb el poder de la paraula, mai hem viscut una gerra. I si bé és cert que hem conegut de primera mà les injustícies humanes, no sabem que és morir en un front, combatre per uns ideals o sobreviure en un entorn bèl·lic i postbèl·ic.

Aquest destí fou reservat als nostres avis i besavis. Molts d’ells van tornar vius de la guerra. D’altres van morir en nom de cabdills massa covards per agafar un fusell i defensar el país. Aquesta entrada no està enfocada cap aquells que van tornar com herois, tampoc cap aquells que van perdre i van haver de retornar amb el cap baix. I encara menys es centra en els pobres desgraciats que van tornar dins d’un taüt i que van ser enterrats d’una forma digne i honorable (si es que això és possible).

Què en va ser dels pobres dimonis que van morir en territori enèmic? I dels soldats que van caure massa lluny de casa? Doncs que van ser enterrats sense distincions. Amuntonats com bestioles en fosses repartides per tota la nació. Milers d’ànimes anònimes oblidades.

Només a Catalunya podem trobar més de cent fosses comunes i si parlem d’Espanya el nombre sobrepassa el miler. Cada any es descobreixen nous jaciments relacionats amb la guerra civil i en ells, fosses amb els seus respectius “desapareguts en combat”.

La doctora en històrica contemporània Queralt Solé treu a la llum la veritat sobre la guerra civil i els successos tràgics que van concloure amb milers de morts oblidats. Ho fa mitjançant un llibre, amb cites de gran rellevància com ara: “El valle de los caídos debe ser un museo como los campos de concentración”.

Al parlar dels morts oblidats, parlem de joves caiguts en la guerra. Parlem de records. De fotografies que constaten que aquesta gent va existir. I també parlem de cartes. Aquest és el motiu de més pes, pel qual he triat tractar aquest tema.

I és què, des del meu punt de vista aquestes cartes transportaven més literatura que molts llibres. Epístoles que independentment del contingut, o la qualitat narrativa, foren escrites per morts en vida. A l’hora de jutjar-les no se’n ha de tenir en compte la lògica o l’estructura. Analitzades tenint en compte el rerefons, i llegides com els vaixells de sentiments que són, aquestes cartes són segurament el llegat més important de la guerra civil, i a nivell literari, les obres més ben escrites sobre què és  una guerra.