“Mort d’un heroi romàntic” és una cançó creada pel grup català “Manel”, la
qual està inclosa dins el darrer àlbum del grup, anomenat “Atletes baixin de
l’escenari”.
A la cançó es descriu la troballa del cadàver d'un home, i
després es parla sobre el procediment que segueix tothom després d’haver-lo
trobat (arribada de d’inspector, trasllat del cos del mort fora de la taverna,
pregària del Mossèn, arribada de la carrossa que s’endurà el cos...) i
finalment en els últims versos es parla de la nota (un paper petit i rebregat) que té el cadàver a la mà,
de la qual es fan suposicions de què podria haver-hi escrit.
Durant tota la cançó es fan descripcions on hi ha
característiques molt típiques del Romanticisme (moviment artístic desenvolupat
a Europa durant el S. XIX) com la foscor, una gran transmissió de sentiments i
emocions, etc...
La figura principal és el cadàver, el qual és
anomenat “heroi romàntic”. L’heroi romàntic era el personatge característic de
la literatura romàntica. Aquest personatge mostra la postura de rebel·lió
davant la societat que el rebutja, és un individu marginat o diferent als altres membres que conformen la societat.
Aquesta cançó és una clara mostra de la capacitat
de fusionar literatura amb altres àmbits (en aquest cas la música) i de com
vivim dia a dia envoltats de literatura i a vegades ni ens n’adonem.
Mort d'un heroi romàntic
Un cosí de ma mare tenia un bufet pròsper a la ciutat,
Fa molt anys van enviar-m’hi com a jove passant d’advocat.
Vaig trobar una cambra senzilla: una taula, un llit, un mirall
I arribava que era nit tancada,
Que en alguna taverna del centre s’havia fet tard.
Al replà la senyora Manresa passava les hores cosint,
Però aquell dia semblava alterada va apropar-se nerviosa i va dir:
“Disculpi, no sap com odio venir a demanar-li favors.
L’inquilí del 3r aquest migdia estava com boig i ara pico i no respon...”
A la llum d’un immens canelobre vaig obrir-me pas en la foscor
Avançant entre ombres de mobles repassava les habitacions.
Vaig sentir uns gossos que somicaven, vaig seguir la pista dels plors
I, senyors, com sabran vaig trobar-me
Un gran heroi romàntic mort al menjador.
I tenia una nota ridícula arrugada entre les mans
Plena de dits que jugaven amb trenes de postes de sol i donzelles a lloms de cavalls.
Poc després l’inspector s’apuntava el contacte d’un familiar,
Un germà que vivia a la costa amb qui celebraven els sants.
Van tancar-li els dos ulls amb tendresa, van tapar-lo amb un llençol blanc.
En silenci tothom glopejava el te verd que havia escalfat la mestra del quart.
Un mossèn va pregar un pare nostre amb un fil de veu mort de son,
Al costat vam reunir-nos els homes per mirar de treure el cos.
I estirant d’uns turmells sense vida vaig sortir d’aquell menjador.
La senyora Manresa patia “per l’amor de Déu, vigili’n amb els cops!”
Al carrer la carrossa esperava, el cotxer es distreia observant
Un soldats de permís que cantaven sota la llum dels fanals.
Vam contar fins a tres per fer força per pujar el cadàver a dalt.
Un vent fred va gelar l’aire, un fuet petant amb mandra va fer arrancar els cavalls.
I seguia amb la nota ridícula arrugada entre les mans,
Plena de crits en el buit, de desigs violents,
de tempestes que enterren vaixells dins el mar.
Plena de dones rient d’uns sanguinolents
De bellesa que no deixa espai per pensar.
Plena de muses ferides per sempre
Per claus rovellats en cançons de poetes vulgars.
Plena de salts infinits on t’esperen immòbils,
Per si vols passar-hi, uns gimnastes de glaç.
Plena de besties bavoses a punt d’enfrontar-se
En combat desigual amb els presos cristians.
Plena de nens espantats que miren
Si arriben els pares sota la pluja constant.
Plena de joves erectes que arramben
Pubilles guarnides pel ball del diumenge de rams.
Plena de braços que s’alcen i paren un taxi
Sortint de sopars amb amics que se’n van.
Plena de “Creu-me ho intento, però a estones
Sospito, morena, que això no s’aturarà mai.”
Fa molt anys van enviar-m’hi com a jove passant d’advocat.
Vaig trobar una cambra senzilla: una taula, un llit, un mirall
I arribava que era nit tancada,
Que en alguna taverna del centre s’havia fet tard.
Al replà la senyora Manresa passava les hores cosint,
Però aquell dia semblava alterada va apropar-se nerviosa i va dir:
“Disculpi, no sap com odio venir a demanar-li favors.
L’inquilí del 3r aquest migdia estava com boig i ara pico i no respon...”
A la llum d’un immens canelobre vaig obrir-me pas en la foscor
Avançant entre ombres de mobles repassava les habitacions.
Vaig sentir uns gossos que somicaven, vaig seguir la pista dels plors
I, senyors, com sabran vaig trobar-me
Un gran heroi romàntic mort al menjador.
I tenia una nota ridícula arrugada entre les mans
Plena de dits que jugaven amb trenes de postes de sol i donzelles a lloms de cavalls.
Poc després l’inspector s’apuntava el contacte d’un familiar,
Un germà que vivia a la costa amb qui celebraven els sants.
Van tancar-li els dos ulls amb tendresa, van tapar-lo amb un llençol blanc.
En silenci tothom glopejava el te verd que havia escalfat la mestra del quart.
Un mossèn va pregar un pare nostre amb un fil de veu mort de son,
Al costat vam reunir-nos els homes per mirar de treure el cos.
I estirant d’uns turmells sense vida vaig sortir d’aquell menjador.
La senyora Manresa patia “per l’amor de Déu, vigili’n amb els cops!”
Al carrer la carrossa esperava, el cotxer es distreia observant
Un soldats de permís que cantaven sota la llum dels fanals.
Vam contar fins a tres per fer força per pujar el cadàver a dalt.
Un vent fred va gelar l’aire, un fuet petant amb mandra va fer arrancar els cavalls.
I seguia amb la nota ridícula arrugada entre les mans,
Plena de crits en el buit, de desigs violents,
de tempestes que enterren vaixells dins el mar.
Plena de dones rient d’uns sanguinolents
De bellesa que no deixa espai per pensar.
Plena de muses ferides per sempre
Per claus rovellats en cançons de poetes vulgars.
Plena de salts infinits on t’esperen immòbils,
Per si vols passar-hi, uns gimnastes de glaç.
Plena de besties bavoses a punt d’enfrontar-se
En combat desigual amb els presos cristians.
Plena de nens espantats que miren
Si arriben els pares sota la pluja constant.
Plena de joves erectes que arramben
Pubilles guarnides pel ball del diumenge de rams.
Plena de braços que s’alcen i paren un taxi
Sortint de sopars amb amics que se’n van.
Plena de “Creu-me ho intento, però a estones
Sospito, morena, que això no s’aturarà mai.”
Marina Olleta Moreno, 1r Batxillerat E.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada