dilluns, 7 d’abril de 2014

LA VIE, C’EST TOUJOURS LES MÊMES CHANSONS

LA VIE, C’EST TOUJOURS LES MÊMES CHANSONS

Quan era petita, durant els llargs viatges cap a la Cerdanya amb cotxe, escoltàvem cançons en francès. En aquell moment, jo les trobava francament avorrides i completament innecessàries. A la tapa del CD només hi sortia un home vell i lleig amb un mostatxo enorme el nom del qual em resultava impronunciable. Aquest home, va tornar a la meva memòria quan, l’altre dia, aquest article d’ “El País” de 1981 va arribar a les meves mans:
Lluis Llach, cantante catalán, dijo ayer, al conocer la noticia de la muerte de Georges Brassens: «Brassens ha sido un punto de referencia obligado para todos. Para mí y para la canción catalana en general. Hay que tener en cuenta que el primer disco del movimiento de la nueva canción catalana fue un disco de Josep María Espinás con canciones de Brassens. Fuera del contexto localista, Brassens es uno de los hombres que con su esfuerzo permanente más ha levantado el nivel literario de la canción. Hay pocas personas de las que pueda decirse que sus letras sean poesía y eso no sea una pedantería. Ha sido un señor que fue padre de ideas y de una manera diferente de entender la vida durante muchos años. Para mí es como un dios. Si la canción fuera un olimpo, él sería uno de sus dioses principales».

He estat investigant doncs, sobre aquests dos cantautors,  les seves semblances i les seves diferències, per fer-ho, he volgut seleccionar una cançó de cadascun d’ells.
FINS QUAN I PER QUI

Per qui, fins quan i per què,
contra qui, com i contra què,
ja en tenim prou, de violències.
Des d'on vingueu, cap on aneu,
i qui sigueu i què vulgueu,
us demanem de fer silenci.
Per qui, com, quan i per què
ens cal sempre que estiguem
contra algú o alguna cosa.
Estem per un sol ponent
damunt dels turons deserts,
i per les verdes aloses...

Car un infant que plora
aquí o enllà del món
és un infant que plora.

Car un infant que mor
pel foc dels teus fusells
és un infant que mor.
Que n'és, d'abominable,
haver d'escollir sempre
entre dues innocències.
Que n'és, d'abominable,
tenir com a enemics
els jocs de l'adolescència.

Per qui, com, i contra què,
contra qui, fins quan i per què
haurem de perdre el gust de viure,
el gust de l'aigua, el gust del pa,
el gust del joc d'anar a parar
sota les voltes de la plaça.
Ser per no-res o quasi res,
per ser amb vosaltres i poc més,

per una rosa mig oberta,
pel sospir d'un acordió,
per un deixar-se en l'abandó
per un jardí que trem i s'obre.

I viure, viure apassionadament,
i combatre solament
amb els focs de la tendresa.
I així rics de despossessió
sols amb la pròpia veritat
posseir totes les riqueses.
No parlar més de poesia,
no parlar més de poesia,
deixant que visquin les flors salvatges.

I fer arribar la transparència
al fons d'un pati gris i fosc
on l'alba mai no hi té fortuna.

Contra qui o bé contra què,
per qui, fins quan i per què,
per retrobar el gust de viure,
el gust de l'aigua, el gust del pa,
el gust pel joc d'anar a parar
sota les voltes de la plaça.
I contra res, contra ningú,
contra ningú i contra res,
per una rosa entreoberta,
pel sospir d'un acordió,
per un deixar-se en l'abandó,
per un jardí que trem amb l'aire...

Us deveu estar preguntant com es pot fer una comparació entre una paròdia dirigida als que moren per ser defensors de la seva ideologia i una crítica a les injustícies del dia a dia. Què tenen doncs aquestes cançons en comú?
Potser a primera vista ens poden semblar dos autors completament diferents; l’un, Brassens, és molt més rude i directe a l’hora de parlar, les seves cançons estan plenes d’ironies i de “gros mots” (com diríem en francès). No estan exemptes però, d’un rerefons poètic i, en molts casos, trist i melancòlic.
L’altre, Llach escriu d’una forma molt més seriosa, sense aquest toc “d’humor francès” que intenta amagar la innocència dels seus versos. No, Llach d’alguna manera ens obre un camí directe als seus sentiments i a les seves emocions.
Però és aquí on hi trobem el punt d’unió, els dos autors intenten transmetre, no només en aquesta cançó sinó en la seva discografia en general, la senzillesa i la coherència amb què s’ha de viure la vida per poder trobar la felicitat, la innecessarietat de violència o de cridar massa l’atenció. L’un, prefereix burlar-se’n, parodiar-ho com a mètode crític i l’altre, prefereix evidenciar-ho, “posar els papers sobre la taula”, però ambdós autors tenen la mateixa finalitat.

Vídeo: Cançó "mourir pour des idées" de Georges Brassens subtitulada en castellà
Imatges: El cantautor Georges Brassens i Lluís Llach actuant (resperctivament)

Noa Pascual (1r batxillerat A)
                                                                          

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada