LA VIE, C’EST TOUJOURS LES MÊMES CHANSONS
Quan era petita, durant els llargs viatges cap a la Cerdanya
amb cotxe, escoltàvem cançons en francès. En aquell moment, jo les trobava
francament avorrides i completament innecessàries. A la tapa del CD només hi
sortia un home vell i lleig amb un mostatxo enorme el nom del qual em resultava
impronunciable. Aquest home, va tornar a la meva memòria quan, l’altre dia,
aquest article d’ “El País” de 1981 va arribar a les meves mans:
Lluis Llach, cantante catalán, dijo ayer, al conocer la
noticia de la muerte de Georges Brassens: «Brassens ha sido un punto de
referencia obligado para todos. Para mí y para la canción catalana en general.
Hay que tener en cuenta que el primer disco del movimiento de la nueva canción
catalana fue un disco de Josep María Espinás con canciones de Brassens. Fuera
del contexto localista, Brassens es uno de los hombres que con su esfuerzo
permanente más ha levantado el nivel literario de la canción. Hay pocas
personas de las que pueda decirse que sus letras sean poesía y eso no sea una
pedantería. Ha sido un señor que fue padre de ideas y de una manera diferente
de entender la vida durante muchos años. Para mí es como un dios. Si la canción
fuera un olimpo, él sería uno de sus dioses principales».
He estat investigant doncs, sobre aquests
dos cantautors, les seves semblances i
les seves diferències, per fer-ho, he volgut seleccionar una cançó de cadascun
d’ells.
FINS QUAN I PER QUI
Per qui, fins quan i per
què,
contra qui, com i contra
què,
ja en tenim prou, de
violències.
Des d'on vingueu, cap on
aneu,
i qui sigueu i què vulgueu,
us demanem de fer silenci.
Per qui, com, quan i per
què
ens cal sempre que estiguem
contra algú o alguna cosa.
Estem per un sol ponent
damunt dels turons deserts,
i per les verdes aloses...
Car un infant que plora
aquí o enllà del món
és un infant que plora.
Car un infant que mor
pel foc dels teus fusells
és un infant que mor.
Que n'és, d'abominable,
haver d'escollir sempre
entre dues innocències.
Que n'és, d'abominable,
tenir com a enemics
els jocs de l'adolescència.
Per qui, com, i contra què,
contra qui, fins quan i per
què
haurem de perdre el gust de
viure,
el gust de l'aigua, el gust
del pa,
el gust del joc d'anar a
parar
sota les voltes de la
plaça.
Ser per no-res o quasi res,
per ser amb vosaltres i poc
més,
per una rosa mig oberta,
pel sospir d'un acordió,
per un deixar-se en
l'abandó
per un jardí que trem i
s'obre.
I viure, viure
apassionadament,
i combatre solament
amb els focs de la
tendresa.
I així rics de despossessió
sols amb la pròpia veritat
posseir totes les riqueses.
No parlar més de poesia,
no parlar més de poesia,
deixant que visquin les
flors salvatges.
I fer arribar la
transparència
al fons d'un pati gris i
fosc
on l'alba mai no hi té
fortuna.
Contra qui o bé contra què,
per qui, fins quan i per
què,
per retrobar el gust de
viure,
el gust de l'aigua, el gust
del pa,
el gust pel joc d'anar a
parar
sota les voltes de la
plaça.
I contra res, contra ningú,
contra ningú i contra res,
per una rosa entreoberta,
pel sospir d'un acordió,
per un deixar-se en
l'abandó,
per un jardí que trem amb l'aire...
Us deveu estar preguntant com es pot fer una comparació
entre una paròdia dirigida als que moren per ser defensors de la seva ideologia
i una crítica a les injustícies del dia a dia. Què tenen doncs aquestes cançons
en comú?
Potser a primera vista ens poden semblar dos autors
completament diferents; l’un, Brassens, és molt més rude i directe a l’hora de
parlar, les seves cançons estan plenes d’ironies i de “gros mots” (com diríem
en francès). No estan exemptes però, d’un rerefons poètic i, en molts casos,
trist i melancòlic.
L’altre, Llach escriu d’una forma molt més seriosa, sense
aquest toc “d’humor francès” que intenta amagar la innocència dels seus versos.
No, Llach d’alguna manera ens obre un camí directe als seus sentiments i a les
seves emocions.
Però és aquí on hi trobem el punt d’unió, els dos autors
intenten transmetre, no només en aquesta cançó sinó en la seva discografia en
general, la senzillesa i la coherència amb què s’ha de viure la vida per poder
trobar la felicitat, la innecessarietat de violència o de cridar massa
l’atenció. L’un, prefereix burlar-se’n, parodiar-ho com a mètode crític i
l’altre, prefereix evidenciar-ho, “posar els papers sobre la taula”, però
ambdós autors tenen la mateixa finalitat.
Vídeo: Cançó "mourir pour des idées" de Georges Brassens subtitulada en castellà
Imatges: El cantautor Georges Brassens i Lluís Llach actuant (resperctivament)
Noa Pascual (1r batxillerat A)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada