dijous, 10 d’abril de 2014

Ens agrada riure, i riem, però... per què?

Sovint passem per alt moltes maneres que tenim d'actuar, i l'altre dia em va venir al cap fent el treball de recerca la següent qüestió: Qui escriu allò que sentim? I, a més, per què riem?

La resposta, segons el meu parer, no és gaire rebuscada. Les persones tenim la necessitat de veure'ns plasmats en una altra figura, com si es tractés d'una obra de teatre; reconeixèr-nos en altres individus ens fa reflexionar, o també fer-nos riure,  i veure amb més claredat les nostres mancances o virtuts, especialment les primeres. 

Així doncs, i en l'àmbit del riure perquè és de les coses que em fa tirar endavant, he trobat un autor que defineix molt bé i amb més precisió això que acabo d'esmenar, el "veure'ns plasmats en una altra figura" i que ens faci gràcia aquesta acció. 



Es tracta de Sigmund Freud, metge de professió i especialitzat en el psicoanàlisi, un dels seus principals impulsors. La seva manera de treballar es basava en un principi en la hipnòsi però més endavant va derivar a un mètode catàrtic tot i que rebia el suport en tot moment de la hipnòsi. Aquest tipus de mètode es basa en la conscienciació del pacient del seu "problema", que molt sovint es manifestava havent oblidat el propi pacient la seva causa. Aquest mètode es basa, com ja he dit, amb la catàrsi. Aquesta procés causa en la persona una sensació semblant a la que sentien els grecs antics amb les tragèdies (si fa o no fa, el que ens passa a nosaltres amb el teatre). Ens sentim alleujats a l'alliberar aquells records o vivències que ens molesten, ens perturben i ens poden fins i tot fer patir.

I ara em preguntareu què coi té a veure tot això amb el riure, doncs és ben senzill. El riure provoca un estat de benestar, relaxació i alliberament de l'estrés d'una manera molt natural, els músculs es destensen i la ment es relaxa. I bé, riem perquè associem alguna cosa que estem presenciant amb una vivència pròpia o bé perquè hi ha un contrast de registres molt gran: per exemple quan hi ha alguna equivocació en una situació seriosa o solemne. És per això que ens agafen atacs de riure en les situacions menys indicades i no podem controlar-ho perquè ens sentim bé al fer-ho.



I tot això ens planteja un altre dubte... Podem riure sempre? És ètic? Si ho és, quan? Però això ja és un altra entrada que de ben segur que algú voldrà resoldre!


Daniela Romero Figueras 1r Batx A

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada