Recordant Joan Maragall

Qui havia de dir que en un poblet perdut entre les muntanyes trobaria tal referència literària!

 Baixant de Camprodon un diumenge a la tarda el cotxe comença a fallar i se’ns atura a un revolt a l’entrada de Sant Joan de les Abadesses. Així doncs, mentre esperem que la grua ens el vingui a buscar, donem una volta a una casa de pagès que es diu el Cubilar, i en un racó, al costat d’una font, hi trobem una gran pedra amb un poema: La vaca cega, de Joan Maragall. 

El poeta, passava els estius amb la seva família a Sant Joan i una tarda que no plovia van decidir anar a berenar al Cubilar. Mentre els nens corrien i la senyora Maragall i la dida organitzaven l’àpat, una vaca es va abraonar sobre ells. La senyora Maragall es va desmaiar i els masovers van sortir a veure què havia passat. També va baixar el xicot que talaiava les vaques, en Joanot, els va explicar, que la vaca, que es deia Bonica, era cega a causa d’un roc que ell mateix un dia li havia llançat amb mala traça.

Els nens ploraven, la senyora Maragall es començava a reanimar de l’ensurt i el poeta estava nerviós perquè aquella tarda, que havia de ser magnífica, s’havia convertit en un autèntic maldecap. I així va decidir que la festa s’havia acabat, que recollien els estris i el menjar i tots cap al poble. El poeta es va tancar a l’habitació i no va sortir fins que va tenir acabada aquesta joia de la poesia catalana.

Bé, amb tot això arriba el RACC, i un mecànic ben preparat soluciona el problema en un tres i no res. Tots al cotxe que comença a caure una tempesta de mil dimonis. Creuem el poble i miro cap al Taga. Diuen que quan el cel està enrabiat com avui, es pot veure entre els llamps, el comte Arnau, condemnat a vagar per aquest indret durant tota l’eternitat. Ressonen les paraules del poeta:

“Totes les veus de la terra

cridaran al teu voltant,

Te diran ànima en pena

Com si fossis condemnat”.

Però aquesta és una altra història per una altra ocasió.

Júlia Folch i Miquel

1r Batx. B