Davant
de la polèmica aixecada en torn a les darreres decisions del Partit Popular referents
al model lingüístic de Catalunya, m’ha semblat convenient escriure sobre un
exemple de com les múltiples dificultats amb les quals s’ha trobat la nostra
llengua al llarg de la història no han aconseguit evitar la plena vitalitat que aquesta disposa avui dia.
El
català, idioma amb què s’escrigueren obres mestres de la literatura universal
com “Tirant lo Blanc” o “Curial e Güelfa”, fou marginat successivament davant
de la pèrdua d’autonomia del Regne d’Aragó
vers la Corona de Castella (una marginació que assolí el seu grau més alt amb
l’arribada al poder de la casa dels Borbons) fins que la tasca realitzada per
un conjunt d’artistes, lingüistes i historiadors imbuïts per l’esperit
nostàlgic i nacionalista propi del romanticisme aconseguiren la recuperació
d’aquest per l’ús cultural i acadèmic en un període que coneguem com la Renaixença. El reduït número de catalanoparlants, però,
provoca que històricament els artistes que han fet del català l’idioma de la seva
creació artística hagi estat considerablement menor que els que han optat per
la llengua castellana. Això no implica
tot i així que no hagin aparegut figures de renom internacional.
Un
cas clar d’artista català universal és, sens dubte, el cantant vergelità Lluís
Llach. Símbol de la lluita contra el
règim franquista, la seva cançó “l’Estaca” (composada precisament per criticar
el règim de Franco) ha extrapolat l’àmbit català i espanyol per convertir-se,
normalment en forma de versió, en emblema de reclamacions polítiques de
diversos àmbits i indrets del món. Lech
Walesa (pare de la revolució polonesa que acabà amb l’ocupació soviètica)
utilitzà una versió en polonès d’aquesta cançó com himne del seu sindicat
“Solidaritat”, i molt més recentment
tingué difusió a Tunísia al marc de la “Primavera àrab” una versió de
l’Estaca anomenada “Dima dima".
Un altre exemple d’ús del tema és per part de l’equip de rugbi
USAB de Perpinyà, els quals l’utilitzen com himne per refermar així els
seus lligams amb Catalunya.
Altres
grups catalans (com “els Manel”) segueixen l’estela de Lluís Llach,
qui es retirà de la música al 2007 deixant una herència inimitable quant a la
difusió per arreu del món de la música del nostre país.
Arnau Martínez / Secció C
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada