dissabte, 15 de febrer del 2014

"L'Estaca", de Crackòvia a Tunis passant per Perpinyà

Davant de la polèmica aixecada en torn a les darreres decisions del Partit Popular referents al model lingüístic de Catalunya, m’ha semblat convenient escriure sobre un exemple de com les múltiples dificultats amb les quals s’ha trobat la nostra llengua al llarg de la història no han aconseguit evitar la plena vitalitat que aquesta disposa avui dia.

El català, idioma amb què s’escrigueren obres mestres de la literatura universal com “Tirant lo Blanc” o “Curial e Güelfa”, fou marginat successivament davant de la pèrdua d’autonomia del Regne d’Aragó vers la Corona de Castella (una marginació que assolí el seu grau més alt amb l’arribada al poder de la casa dels Borbons) fins que la tasca realitzada per un conjunt d’artistes, lingüistes i historiadors imbuïts per l’esperit nostàlgic i nacionalista propi del romanticisme aconseguiren la recuperació d’aquest per l’ús cultural i acadèmic en un període que coneguem com la Renaixença.  El reduït número de catalanoparlants, però, provoca que històricament els artistes que han fet del català l’idioma de la seva creació artística hagi estat considerablement menor que els que han optat per la llengua castellana.  Això no implica tot i així que no hagin aparegut figures de renom internacional.

Un cas clar d’artista català universal és, sens dubte, el cantant vergelità Lluís Llach.  Símbol de la lluita contra el règim franquista, la seva cançó “l’Estaca” (composada precisament per criticar el règim de Franco) ha extrapolat l’àmbit català i espanyol per convertir-se, normalment en forma de versió, en emblema de reclamacions polítiques de diversos àmbits i indrets del món.  Lech Walesa (pare de la revolució polonesa que acabà amb l’ocupació soviètica) utilitzà una versió en polonès d’aquesta cançó com himne del seu sindicat “Solidaritat”, i  molt més recentment tingué difusió a Tunísia al marc de la “Primavera àrab” una versió de l’Estaca anomenada “Dima dima".  Un altre exemple d’ús del tema és per part de l’equip de rugbi USAB de Perpinyà, els quals l’utilitzen com himne per refermar així els seus lligams amb Catalunya.


Altres grups catalans (com “els Manel”) segueixen l’estela de Lluís Llach, qui es retirà de la música al 2007 deixant una herència inimitable quant a la difusió per arreu del món de la música del nostre país.



Arnau Martínez / Secció C

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada