Ensenyant Literatura

Eugeni d'Ors

L'altre dia, dinant amb la meva cosina vam acabar parlant d'instituts i em va esmentar l'Institut Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès, el qual em va servir d'inspiració per a escriure aquesta entrada al blog i explicar la història que amaga aquest centre d'ensenyament i així aprofitar l'ocasió per remarcar aspectes importants de la vida d'aquest escriptor que tots coneixem o que seria bo conèixer.

La història d'aquest institut s'inicia al 1933 quan apareix el decret de la Generalitat pel qual es creava a Vilafranca un "Institut  Nacional de Segona Ensenyança". Al principi era un col·legi de monges, situat a una part de l'edifici de l'Hospital de la població, i va acabar sent un centre amb el nom oficial de "Milà i Fontanals", inaugurat pel president Lluís Companys al 1934.

Els anys de la guerra van dificultar la continuïtat de les classes i de les activitats amb normalitat i finalment, l'ampliació de l'Hospital de Sang va obligar a l' institut a abandonar els seus locals. Al gener de 1939 l' Institut Milà i Fontanals tancà les portes.

Primera promoció femenina

Quan per fi la guerra es va acabar van aconseguir obrir un nou centre de Batxillerat a l'edifici Centro Comarcal de Enseñanza Media. Seguien passant els anys i entre el 1950 i 1968 el Palau Magarola va acollir un nou centre d'ensenyament: el Centro de Enseñanza Media y Profesional, modalidad agrícola y ganadera (El Laboral).

El setembre de 1954 El Laboral va adquirir el nom d'Eugeni d'Ors, arran de la seva mort i gràcies també al fet de que la família de la seva mare fos de Vilafranca del Penedès.

Eugeni d'Ors (Barcelona,28 de setembre de 1881 - Vilanova i la Geltrú, 25 de setembre del 1954 ) va ser un escriptor, periodista, filòsof i crític de l'art espanyol. A més, conegut com l'impulsor del moviment Noucentista.

Noucentistes

La seva aportació més remarcada i reconeguda a la literatura catalana és el Glosari (1906), una columna diària firmada amb el pseudònim "Xènius" a la Veu de Catalunya on va exposar un seguit de teories estètiques, polítiques i culturals que van donar pas al Noucentisme català.

El Glosari 

Eugeni d'Ors al 1911 va publicar el recull d'algunes de les seves "gloses" , una de les més populars La Ben Plantada, amb un llenguatge poètic i carregat d'ironia hi presenta la figura de Teresa (La Ben Plantada), un símbol idealitzat de la dona noucentista. L'any que va morir es va publicar La verdadera historia de Lidia de Cadaqués, per uns va ser considerada l'obra que completà La Ben Plantada i un intent d'aproximació a Catalunya, però per a l'altre extrem l'opinió va ser contrària, creieren que fou un llibre autoapologètic i una mena de rectificació de La Ben Plantada.

La Ben Plantada

Laia Flotats Cardelús

1er de Batxillerat E

 

Homenatge a un caminant

Fa uns dies, buscant un títol pel nostre treball contrastiu entre Tirant lo Blanc i On el dia dorm amb els ulls oberts amb les meves companyes, ens van venir al cap uns versos molt coneguts d’Antonio Machado: “Caminante, no hay camino, se hace camino al andar.”. Cercant informació sobre aquest poema vaig trobar una cançó del català Joan Manuel Serrat anomenada Caminante no hay camino. Aquí la teniu.

Caminante no hay camino, Joan Manuel Serrat

Todo pasa y todo queda,

pero lo nuestro es pasar,

pasar haciendo caminos,

caminos sobre la mar.

Nunca perseguí la gloria,

ni dejar en la memoria

de los hombres mi canción;

yo amo los mundos sutiles,

ingrávidos y gentiles

como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse

de sol y grana, volar

bajo el cielo azul, temblar

súbitamente y quebrarse.

Nunca perseguí la gloria.

Caminante, son tus huellas

el camino, y nada más;

caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

Al andar se hace camino,

y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca

se ha de volver a pisar.

Caminante, no hay camino,

sino estelas en la mar.

Hace algún tiempo, en ese lugar

donde hoy los bosques se visten de espinos,

se oyó la voz de un poeta gritar:

“Caminante, no hay camino,

se hace camino al andar”.

Golpe a golpe, verso a verso.

Murió el poeta lejos del hogar,

le cubre el polvo de un país vecino.

Al alejarse le vieron llorar,

“Caminante, no hay camino,

se hace camino al andar”.

Golpe a golpe, verso a verso.

Cuando el jilguero no puede cantar,

cuando el poeta es un peregrino,

cuando de nada nos sirve rezar.

Caminante, no hay camino,

se hace camino al andar,

Golpe a golpe, verso a verso.

Golpe a golpe, verso a verso.

Golpe a golpe, verso a verso.

Cantares és una famosa cançó de Serrat inclosa en el seu LP titulat Dedicat a Antonio Machado, poeta, de l'any 1969. La lletra està composta per tres estrofes de Machado seguides de tres estrofes escrites pel propi Serrat en les quals ressalta el que més li interessa, que és la idea de dibuixar el propi camí (les que estan escrites en negreta), en què incorpora els versos "caminante no hay camino / se hace camino al andar" com a intertext. Les estrofes de Machado pertanyen a la secció Proverbios y cantares de la seva obra Campos de Castilla (1912).

Antonio Machado, nascut a Sevilla l’any 1875 i mort a Cotlliure l’any 1939, fou poeta, escriptor i intel·lectual. Pertanyé en els seus inicis al moviment literari del modernisme, però més tard passà a ser membre de la Generació del 98. Va morir havent fugit a l'exili, a la Catalunya Nord, després de la derrota de la Segona República Espanyola.

Quan es pensa en poemes musicats del poeta andalús de seguida es pensa en Serrat. És el referent immediat. El seu disc de 1969, Dedicat a Antonio Machado, poeta, és una de les obres mestres del cantautor català, i va fer una tasca molt important en la difusió de l'obra d'aquest autor.

Joan Manel Serrat

Antonio Machado

Joan Manuel Serrat, nascut a Barcelona l’any 1943 és un dels cantautors i músics espanyols-catalans més populars. Es tracta d'una de les figures més destacades de la cançó moderna tant en llengua catalana com castellana. En el conjunt de la seva obra trobem moltes influències de poetes com Mario Benedetti, Antonio Machado, Miguel Hernández, Rafael Alberti, Federico García Lorca o Pablo Neruda; així com de gèneres diversos com el folklore català, la copla andalusa, el tango, el bolero i el cançoner popular de l'Amèrica Llatina. És conegut amb els sobrenoms El noi del Poble-sec (el seu barri natal) i el Nano a l'Argentina.

Dos homes d’èpoques no molt distants però sí molt diferents pensen que la vida no està escrita, que cadascú ha d’anar traçant el seu camí i descobrint la vida sol. Tant Machado com Serrat entenen la vida com un gran viatge. Els dos ens transmeten la mateixa idea: Caminant, viatger de la vida, busca tu mateix el teu destí, res està marcat, fes el que creguis millor, sense que t’obsessionin el passat o les normes preestablertes i escoltant el teu propi instint. Serrat utilitza els versos de Machado i n’incorpora de seus d’una manera extraordinària, fent-nos veure que les persones, independentment de les nostres circumstàncies, sempre hem sentit que la vida és com un camí que hem de fer nosaltres.

Per mi, aquesta cançó de Serrat és tot un homenatge a Machado i a la seva actitud davant la vida que ens mostra el camí del poeta no va ser un camí d’èxit ni de reconeixement sinó que va ser un camí molt menys evident i que ens transmet el mateix que Machado, la idea de la vida com el nostre camí. 

Lucía Foraster Garriga

1er de Batxillerat E

Carrers amb literatura

Quan sentim els noms dels carrers de les ciutats, mai ens parem a pensar el motiu pel qual se'ls ha anomenat d'aquesta manera, ni què van fer certes persones perquè vies com les de Barcelona rebessin el seu nom. Doncs bé, jo he decidit triar dos carrers batejats amb els noms de dos dels poetes més importants a la literatura catalana i espanyola: Ausiàs Marc i José d'Espronceda, i veure quina va ser la seva transcendència a la història.

Ausiàs Marc va néixer l'any 1400 i va morir el 3 de març del 1459. Va se un poeta i cavaller valencià medieval, procedent d'una petita família que pertanyia a la noblesa. La seva obra va ser diferent a tota l'anterior, esdevenint una poesia molt personal i sincera, convertint-se d'aquesta manera en un poeta de gran influència de la època. A més a més, la poesia catalana del segle XVI és un intent d'imitació de la seva obra. De fet, la seva influència en altres poetes catalans va ser tant gran que, Ausiàs Marc, és considerat una de les figures més importants del Segle d'or valència i és aquest el motiu pel qual es va decidir rendir-li homenatge posant el seu nom a un carrer de Barcelona.

Aquí teniu un fragment d'un dels seus poemes: Així com cell qui en lo somni es delita...

Fóra millor ma dolor soferir 

que no mesclar poca part de plaer 

entre aquells mals qui em giten de saber 

com del passat plaer me cové eixir. 

Llas, mon delit dolor se converteix, 

doble és l’afany aprés d’un poc repòs, 

sí co el malalt qui per un plasent mos 

tot son menjar en dolor se nodreix.

D'altra banda, José d'Espronceda va néixer el 25 de març de 1808 i va morir el 23 de maig de 1842. Va ser una gran escriptor, considerat el millor poeta romàntic espanyol, motiu pel qual hi ha un carrer de Barcelona amb el seu nom. El seu estil té una forta influència de Lord Byron i es caracteritza pel nombre dels versos, les exclamacions sentimentals i una atmosfera de misteri i exotisme.

Aquí teniu una estrofa d'un dels seus poemes més coneguts, La canción del pirata, obra que s'acostuma a memoritzar a la primària i de la qual s'han fet diverses versions musicals.

Con diez cañones por banda,

viento en popa a toda vela,

no corta el mar, sino vuela,

un velero bergantín;

bajel pirata que llaman

por su bravura el Temido

en todo el mar conocido

del uno al otro confín.

Nerea Lasala Goñi, 1r BTX A

Dos Mestres i una Obra

En aquesta entrada parlaré de dos figures molt importants de la llengua catalana i que ademés van defendre aquesta de la prohibició que va haver hi durant la Dictadura de Francisco Franco. Una d'aquestes figures és el poeta català de Santa Coloma de Farners, Salvador Espriu. L'altre és el canta-autor valencià de Xàtiva, Raimon. Aquest li va fer un homenatge a Espriu passant una gran part dels seus millors poemes a cançons. En gran part aquestes són de les cançons més conegudes i per les que és més conegut Raimon, no solament als països catalans, sinó també arreu d'Espanya i alguns llocs d'Europa.

Tots dos han lluitat per mantenir viva la llengua Catalana durant les èpoques de repressió i gracies a gent com ells qu'es va arriscar a parlar català quan estava prohibit, ens ha arribibat aquesta llengua tant extensa i única al dia d'avui.


Aqui us deixo dos peces de l'obra de Raimon i Espriu
1.Inici del Càntic en el Temple
2. He Mirat Aquesta Terra                                                                                                                 

                                                                     Isaac Ferrer/ 1er Batxillerat 

L'hereu Riera

 Un dia com qualsevol altre, vaig anar a casa dels meus cosinets petits a fer de cangur, estava fent el sopar quan en la llunyanía del passadís començo a sentir una cançó que m'era familiar però no recordava bé de què. Era la meva cosineta petita que cantava una canço que de segur que coneixereu, "L'hereu Riera". Jo i quasi tots els nens i nenes dels paisos catalans sabràn de la cançó que parlo. Però per si de cas la memòria ens la juga, us en deixo aquí la lletra:

Per a Sant Antoni grans balles hi há, 

per a Sant Maurici tot el poble hi vá. 

Tra la ra la la ra la la, tra la la ra la, 

Anem donzelletes, anem a ballar, 

que l'hereu Riera ens hi farà entrar. 

-A fe, hereu Riera Ja pots ben dansar, 

que la teva aimada a la mort n'està. 

Agafa'l gambeto al bras se'l tirà 

A casa l’aimada ja se’m va posar 

Tot pujant l'escala / la sent sospirar 

-Deu vos guard Cecìlia, Cecília, com va? 

-Per a mi Riera, molt malament va, 

febre nit i dia que'm cuida a matar. 

Tinc una germana, t'hi podràs casar. 

Les joies que porto les hi podràs dar. 

Per a mi, Maria, cap més mai n'hi haurà. 

devant d'el Sant Cristo se'n va agenollar. 

-Senyor, que m'ajudi si em vol ajudar 

Torneu-me l'aimada que a lamort n'està. 

…. 

Al cap dels nou dies Cecilia es llevà, 

a les tres setmanes ja se varen casa.

credits

Aquesta cançó em va cridar l'atenció perquè jo de petita em dedicava a recitar i ballar sense entendre res del què feia. I això em va donar una idea per aquest blog, aquí us explicaré la llegenda i el perquè de la dansa d'aquesta cancçó tradicional catalana.

Segons explica la llegenda, l'Hereu Riera, fill d'una de les famílies rurals més riques de l'Empordà, situada a la població de Llançà (Alt Empordà), va assistir a les festes de Sant Maurici de Caldes de Malavella (una festa tradicional d'aquesta localitat). Mentre dansava amb dues donzelles que l'havien acompanyat des de Llançà, va rebre la notícia que la seva promesa, Cecília, patia una greu malaltia. Ell seguidament abandonà la festa i marxà de nou cap a Llançà per visitar-la. Arribat a la seva cambra resà davant la imatge del Sant Crist que allà hi havia. Diu la llegenda que Déu l'escoltà i guarí la noia. L'Hereu Riera, emocionat i agraït, despenjà la imatge del Sant Crist i va fer, damunt la creu, una dansa d'alegria. I d'aquí prové la famosa dansa de l'hereu Riera.

La llegenda recopilada al Principat afirma que Déu guarí la promesa de l'Hereu Riera, però no acaba de la mateixa manera en les versions que es canten al País Valencià i a les Illes Balears, on la promesa, Cecília, acaba morint a causa de la seva gravissima enfermetat.

Finalment, només afegir que aquestes tradicions tant magnífiques no s'hauríen de perdre mai.

Aquí us deixo un enllaç on escoltar-la: 

http://sergiodant.bandcamp.com/track/04-lhereu-riera 

L'Apòstol de la Llengua Catalana

Aquesta estàtua es troba a una plaça de Manacor en l’illa de Mallorca i està dedicada a Antoni Maria Alcover un escriptor modernista original de la mateixa localitat.

Va néixer el 1862 en el si d’una família de pagesos benestant i molt religiosos. Quan tenia quinze anys va anar a estudiar al seminari de Palma. Des de molt jove va destacar per las seves capacitats literàries.

Va establir contacte amb les persones més importants dins el món de les lletres i l'erudició del seu temps, la qual cosa li va fer veure les possibilitats literàries de la seva llengua materna, la llengua catalana. A partir d'aquest moment es posà a recollir una enorme quantitat de rondalles signades amb el pseudònim d'En Jordi des Racó. L'aparició de l'Aplec de Rondalles Mallorquines fou elogiada per literats i filòlegs.

A poc a poc va anar entrant dins el camp de la Filologia Romànica i viatjà per tot el territori de la llengua amb l'objectiu d’aconseguir un Diccionari de la llengua catalana amb totes les paraules antigues i modernes, parlades i escrites. Al 1901, aparegué el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, la primera revista filològica d'Espanya. Antoni M. Alcover fou un dels millors investigadors i científics de la Filologia Romànica del seu temps a Europa i va aconseguir treure a llum el Diccionari català-valencià-balear, una obra única a Europa encara avui. Per això i per la seva gran capacitat de feina arribà a ser anomenat l'Apòstol de la Llengua Catalana. Morí a la ciutat de Mallorca l'any 1932.

Piero Jo / 1r B

Passejant amb el senyor Esteve

Barcelona ha estat l’escenari de moltes obres de la nostra literatura durant molts segles, però mai hi ha hagut un moviment en què els artistes hagin tingut una relació tan especial amb la nostra ciutat com a principis del segle XX amb el modernisme. Un dels representants més importants del modernisme català va ser Santiago Rusiñol, qui va situar una de les seves principals obres, “L’auca del senyor Esteve”, pels carrers de la ciutat comtal.

D’aquesta obra cal dir que tracta de la vida de l’Estevet (el típic burgès de l'època) i de les seves diferents etapes entre les quals caldria destacar el seu paper com a pare. Té un fill anomenat Ramonet que vol ser artista en el qual, d’alguna manera, s’hi reflecteix el mateix autor. Utilitza aquest recurs per tractar el tema de l'enfrontament entre artista i societat.

Tot seguit ens endinsarem en el que podríem anomenar ‘la ruta del senyor Esteve’, és a dir, tots aquells punts de la nostra ciutat (sobretot del barri de la Ribera) pels quals Santiago Rusiñol va fer passar aquest personatge de ficció i pels quals segur que hi hem passat més d'un cop.

A. Convent de Sant Agustí

Just al davant s’hi trobaria el negoci familiar del senyor Esteve, una botiga amb el nom de “La Puntual”.

B. Arxiu històric de la ciutat

Està situat molt a prop del convent de Sant Agustí i, per tant, és un lloc de pas freqüent pel senyor Esteve i la seva família.

C. Museu Frederic Marès

En un moment de la història el senyor Esteve remuga sobre les retencions que hi ha en uns certs carrers que coincideixen amb la ubicació actual d’aquest museu.

D. Museu Picasso

En l’edifici on actualment es torba aquest museu, a l’obra hi ha situat un restaurant on es celebra el dinar de noces entre Esteve i Tomasa.

E. Casa Llotja de Mar

Era l’edifici on en Ramonet anava a estudiar art.

F. Museu d'Història de Catalunya

Antigament s’hi trobaven els Magatzems Generals del Comerç als quals el senyor Esteve anava per assabentar-se de les novetats en el món del comerç.

G. Teatre Romea

Per últim arribem a aquest teatre on el senyor Esteve porta a la seva família per intentar millorar la relació amb el seu fill.

Si sentiu curiositat per saber on es troben exactament aquests llocs, a continuació trobareu un mapa amb tots ells indicats:

Fonts:

• Powerpoint d’unes estudiants
• Viquipèdia
• Google Imatges

Ramon Fernández Mir (1r Batx. D)

La flama

Obrint Pas-La Flama

Després d’estar una bona estona buscant la cançó més adequada (des del meu punt de vista, és clar) sobre la qual fer un post, havent passat per grups de música catalans del meu gust com: Txarango, Manel, Els Amics De Les Arts... he arribat a Obrint Pas.

Obrint Pas és un grup valencià que toca diferents estils com el punk, l’ska, el folk i el rock, que és conegut arreu dels Països Catalans per la profunditat de les seves lletres i per haver incorporat als estils de música esmentats anteriorment quelcom que els diferencia de la resta de grups: l’ús d’un instrument popular típic de València, la dolçaina.

La cançó que he triat és La flama. Correspon al disc La flama, publicat l’any 2004. El motiu pel qual he triat aquesta cançó és pel seu significat i per la gran càrrega metafòrica que conté cada paraula. Xavi Sarrià, el cantant i guitarrista del grup, va utilitzar aquest concepte, la flama, per fer referència a l’esperit i la cultura catalana. El que ens vol transmetre amb aquesta cançó és la necessitat de mantenir viva aquesta flama a través del temps, la flama de tot un poble en moviment i que ja fa molts anys que és viva. Amb aquesta última frase jo entenc que fa referència a cèlebres autors de la literatura catalana com Ramon Llull, Joanot Martorell o Jacint Verdaguer, i que perdre la nostra llengua seria com perdre tota l’herència literària que ens han deixat les generacions anteriors.

Com podem veure, aquest és un grup coneixedor de la literatura catalana; de fet, per escriure la cançó, Xavier Sarrià es va inspirar directament en un gran poeta de la nostra terra: Vicent Andrés Estellés. Com a introducció a la cançó, Sarrià sempre recita el següent fragment del poeta:

No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa, no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.

Tant aquest text com la cançó és un clam a tots els habitants dels Països Catalans a participar activament i amb esperit alegre per garantir la integritat del poble.

URL de la cançó: http://www.youtube.com/watch?v=gr1CUFsj-vs 

Marc Duart Fondevila (1r batx D)

Un mestre de la literatura catalana

Com molts sabeu, els carrers de la nostra ciutat porten per nom a músics, científics, pintors i escriptors. Doncs bé, l’altre dia passejant per Barcelona vaig anar a parar a un carrer que ignorava la seva existència: el carrer de Josep Pla. Aquest personatge tant important per a la literatura catalana que va néixer a Palafrugell l’any 1897 fou un escriptor i periodista espanyol en llengües catalana i castellana. La seva obra completa va ser força extensa , contà, aproximadament, amb unes trenta mil pàgines de prosa. Clarament podem afirmar que Pla ha estat un dels escriptors més llegits de totes les èpoques.

He triat aquesta frase que va pronunciar Josep Pla perquè en primer lloc fa un plantejament interessant i en segon lloc s’ajusta molt bé a l’estil de l’escriptor. Els trets més característics de la seva prosa eren la senzillesa, la ironia i la claredat. Sempre intentava fer una descripció amb l’adjectiu més adequat, per la qual cosa no ens resulta estranya l’afirmació que fa en aquesta frase, fent de la descripció un dels processos més difícils d'elaborar. M’agradaria destacar una altra frase que he trobat cercant per Internet on hi podem veure un altre cop part de les seves característiques més essencials: “La izquierda ha hecho siempre lo mismo: su aberración de la realidad del país la mantiene, como siempre, en su ignorancia antediluviana. Hablan mucho, pero no dicen nada. [...] Quieren ante todo ganar las elecciones y, una vez sentados en  sus poltronas, hacer todo lo contrario de lo que han prometido” (Notes del capvesprol, 1979).

Josep Pla va viure l’època conflictiva de l’Espanya dels anys 30. No es considerava ni antirepublicà ni antimonàrquic, sinó una persona que l’únic que desitjava era una modernització de l’Estat. Així que, primerament es va posicionar al bàndol dels republicans però poc a poc es va adonar que allò s’estava convertint en una gran bogeria. Comença un exili tot passant per llocs com Marsella o Roma. Temps després se’l relaciona amb el franquisme, fet que provocarà la desconfiança de la gent.

La censura dels anys franquistes varen fer que l’escriptor aparqués el català per un temps i començà a escriure en castellà. D’aquesta època en van sortir obres esplèndides. En són exemple “Viaje en autobús” (1942), “Las ciudades del mar” (1942) i “Un señor de Barcelona” (1945). L’any 1947 va reprendre les seves obres en català cosa que el va permetre escriure obres com “Cadaquès”, “El vent de garbí”, “El carrer estret” i “Girona”.

Cal citar també la seva coneguda obra “el quadern gris”, escrita en forma de dietari i de caràcter autobiogràfic. Se la pot considerar la seva obra mestre i una de les obres autobiogràfiques més importants per a la literatura catalana. 

En aquest link trobareu fragments que pertanyen al "quadern gris": http://www.lletres.net/pla/qg030119.html 

Marta Gil López/ 1r E

Què seria de la literatura catalana sense Pompeu Fabra?

Tinc una amiga que viu a Badalona, per això quan hi vaig, baixo a la parada de Pompeu Fabra de la L2. Sabia que el segon trimestre havia de fer una entrada en aquest bloc així que la curiositat em va incitar a buscar sobre aquest home que donava també nom a una Universitat. Alguna cosa n'havia sentit a parlar però no era conscient de la importància de la seva feina.

Estació de metro L2 Badalona Pompeu Fabra

Resulta que Pompeu Fabra i Poch, qui va néixer a la Vila de Gràcia el 20 de febrer de 1868 i va morir el 25 de desembre de 1948 a  Prada de Conflent, va ser un enginyer i filòleg català que va destacar com a establidor de la normativa moderna de la llengua catalana. Els seus estudis sobre la filologia catalana van permetre crear el nostre actual diccionari. 

Diccionari General de la llengua
catalana

Pompeu Fabra i Poch

Va estudiar la carrera d’enginyer industrial  i va ocupar una càtedra de química a l’escola d’enginyers de Bilbao, on hi va residir durant deu anys (1902-11). Tot i això, ja de jove, tenia pensat de dedicar-se a l’estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua. I així va ser que, gràcies als seus estudis i obres juntament amb l'Institut d'Estudis Catalans, va crear el Diccionari general de la llengua catalana. I és que Fabra, tot i no voler-se posar medalles, ja que comptava amb l'ajut d'altres experts dels estudis catalans, és considerat l'ordenador de la llengua moderna. 


D'aquí que homenatgin a Fabra. El 1980 es va batejar amb el seu nom una avinguda del barri de la Salut, on havia nascut i passat la infantesa. El 18 de juny del 1990 la Generalitat de Catalunya va crear la Universitat de Pompeu Fabra a qui dedicaven destacant els seus mèrits. A més l'UPF organitza diverses jornades per donar a conèixer Fabra als estudiants. També,dóna nom a una plaça i a una estació de metro a Badalona. Allà va ser on va viure durant gairebé trenta anys.

Potser Pompeu Fabra no és un clar exemple de literatura, però què seria de la lliteratura catalana sense la llengua moderna impulsada per Fabra?

Ester Llobet/ 1r Batx C