dimarts, 5 de novembre de 2013

La Colometa

L'altre dia passejava pel barri de Gràcia de Barcelona. Vet aquí que vaig anar a parar a la Plaça del Diamant, i evidentment el primer que vaig pensar va ser: “Aquí està el meu treball d'envoltats de literatura!” Així que vaig dirigir-me a l'estàtua dedicada a la novel·la de Mercè Rodoreda. Dedicada a la Colometa, la protagonista de la història. El motiu principal per triar aquesta referència literària i no pas una altra és perquè la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda i en especial el personatge de la Colometa em van impressionar. Tal com està desenvolupada la novel·la, els canvis de manera de ser d'ella al llarg de l'obra em van cridar molt l'atenció. De fet, “La Plaça del Diamant” és la novel·la que més m'ha marcat de totes les que he llegit. Perquè està ambientada aquí, molt propera, i si et pares a pensar, una història tan real com especial, que de fet la tenim sempre a prop. 

“La plaça del Diamant” és la novel·la per excel·lència de Mercè Rodoreda. La seva obra principal. És un dels clàssics de la novel·la de postguerra de Catalunya. Ha estat traduïda a una vintena d'idiomes i la seva primera publicació, en Català, va ser l'any 1962. Se n'ha fet adaptacions, ja siguin teatrals i una pel·lícula, que porta el mateix nom que la novel·la.

“La Plaça del Diamant” tracta de la vida d'una noia, Natàlia, des de que és jove fins a la tercera edat. No vull centrar-me massa amb l'argument de l'obra, prefereixo donar més èmfasi al personatge de la Natàlia, la Colometa. La seva manera de veure el món, i els canvis que fa al llarg de la seva vida.

Per començar, cal dir que “La Colometa” és el sobrenom que es posa i li posen a l'inici de l'obra. Al principi és una jove, nena,  amb una manera de ser i de pensar d'infant. Tímida, tranquil·la. Està promesa amb un noi molt normal, el Pere. Fins que coneix en Quimet. Per resumir-lo, el típic cregut, simpàtic i graciós. A partir d'ara li dirà Colometa. A partir de llavors, tenen dos fills. Ell la tractarà malament, d'una manera molt masclista. No és feliç. Mor el Quimet a la guerra, i és un període de maduració de la protagonista, i molt dur. Fins el punt de plantejar-se el suïcidi. Finalment, després d'un temps de treballar per l'Antoni, es casen. I el seu nom torna a ser Natàlia, de fet Senyora Natàlia.

Sota el meu punt de vista, un personatge molt important a la literatura catalana. Que quan vaig acabar l'obra em vaig quedar bocabadat. De pedra! Espero que aquest personatge mai es perdi de vista durant el transcurs de la literatura catalana. Sens dubte un clar referent en el món de la literatura.


















(La imatge l'he extret de google imatges).

Pau Cuadern / Secció C


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada