CANÇÓ A MAHALTA

''La poesia , un camí per demostrar un amor desgraciadament impossible...''

Abans de llegir la meva entrada , fóra bo que llegíssiu el poema del qual us en parlaré posteriorment:

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/torres/mahalta.html ( El primer poema de tots)

Farà cosa d’un any , vaig analitzar  profundament aquest poema . La Cançó a Mahalta em va marcar un abans i un desprès pel que fa a  l’ interpretació dels poemes . Considero que tant l'autor com el poema no són suficientment reconeguts , és per això que m’he decantat en fer una entrada d’aquest:

Cançó a Mahalta  és  un  dels molts poemes  escrits  per Màrius Torres dirigits a la seva estimada. El poeta  va emmalaltir de tuberculosis a l’edat dels 25 anys. Per aquest fet, va ser ingressat al Sanatori de Puig d’Olena  on hi conegué  Mercè Figueras  ,   també malalta com ell ( d’aquí ve Mahalta ) , una  persona amb qui compartirà una relació epistolar molt emotiva i a qui li expressarà els seus sentiments mitjançant l’escriptura de poemes. L’amor entre Màrius Torres i Mercè Figueras és platònic , del tot impossible , les malalties respectives són com  un mur  que impedeix connectar aquest . Cançó a Mahalta té una càrrega sentimental excepcional , compara l' ànima del poeta i la de la seva estimada amb dos rius paral·lels , que corren cap a un mateix objectiu : l’amor , un amor  que es troba lligat a la mort en  una terra de xiprers i de palmes que el fan del tot impossible. Inevitablement doncs , aquests rius es dirigeixen directament al mar , al final del camí , on s’hi troba la mort.  Amb la simple lectura del poema , podem veure com  Màrius Torres s’endinsa dins d’una gran varietat de temes tals com  l’amor  , el transcurs de la vida , la naturalesa , la mort...  tots aquests apareguts en tan  sols vuit versos farcits , sense excepció , d’una  càrrega sentimental  molt profunda.

 Un cop  llegit el meu comentari ,  torneu-vos a llegir el poema per tal d’entendre i aprofundir  més detalladament  en els significats que aquest aporta .  Situeu-vos i gaudiu de la lectura : 

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/torres/mahalta.html

Per finalitzar l’entrada voldria  destacar que l’obra de Màrius Torres ha sigut musicada per  Lluís Llach, un dels cantautors per excel·lència  de la cultura catalana  :

https://www.youtube.com/watch?v=aq9yhyFMcmY

Màrius Torres , i Mercè Figueras

Adrià Luria Roig , 1r de Batxillerat Secció C

Qualsevol nit pot sortir el sol

Fa 40 anys Jaume Sisa va convidar a 60 personatges a una festa imaginaria en forma de cançó: Blancaneus, Moby Dick, Patufet, Frankestein, Simbad el marí, Superman, Mortadel·lo i Filemó, la Caputxeta Vermella, Bambi, Peter Pan, King Kong, Guillem Brown, Barbablava, Pinotxo, Astèrix, Snoopy, Dràcula, els Tres Porquets, Sissi l’emperadriu, Tom i Jerry, Popeye, la família Ulises, Cocoliso, Guillem Tell, Marieta de l’Ull Viu, l’Home Llop, l’Ànec Donald... entre d’altres.

Fa una nit clara i tranquil·la,

hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant
i van omplint tota la casa
de colors i de perfums.
de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha cases d'algú.

Aquesta cançó va ser escrita el 1975, l’any que va morir el dictador Francisco Franco i quan començava el pas a la democràcia, cosa que va provocar molts canvis socials i polítics i  alhora moltes il·lusions en la nova etapa que s’inaugurava. El context és aparentment infantil, però no és així. Sisa inclou les vivències, records i nostàlgies del seu passat mitjançant personatges literaris que han acompanyat a través de la lectura i la tradició oral a ell i a moltes generacions. L’autor  vol oblidar l’obscur passat de l’època però s’endu amb ell els protagonistes literaris dels contes, dels còmics, de les històries... que l’han acompanyat durant la seva infància i joventut, els convida a ells i a tots nosaltres a passar  a casa seva. Converteix el món de la fantasia en un món real ple d’esperança. El títol Qualsevol nit pot sortir el sol ho deixa clar  i la il·lusió d'aquell moment històric també.

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha cases d'algú.

És una cançó adreçada als infants però degut a l’extraordinària lletra i música ha meravellat a pares i fills, a grans i petits, a joves i ancians. Ha traspassat les barreres generacionals.

Pilar Gallego Álvarez- 1r de Batxillerat E

Fa 40 anys Jaume Sisa va convidar a 60 personatges a una festa imaginaria en forma de cançó: Blancaneus, Moby Dick, Patufet, Frankestein, Simbad el marí, Superman, Mortadel•lo i Filemó, la Caputxeta Vermella, Bambi, Peter Pan, King Kong, Guillem Brown, Barbablava, Pinotxo, Astèrix, Snoopy, Dràcula, els Tres Porquets, Sissi l’emperadriu, Tom i Jerry, Popeye, la família Ulises, Cocoliso, Guillem Tell, Marieta de l’Ull Viu, l’Home Llop, l’Ànec Donald... entre d’altres. Fa una nit clara i tranquil•la, hi ha la lluna que fa llum. Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de perfums. Aquesta composició va ser escrita al 1975, just l’any que va morir el dictador Francisco Franco i quan començava el pas a la democràcia, cosa que va provocar molts canvis socials i polítics i alhora moltes il•lusions en la nova etapa que s’inaugurava. El context és aparentment infantil, però no és així. Sisa inclou les vivències, records i nostàlgies del seu passat a través de personatges literaris que han acompanyat a través de la lectura i la tradició oral a moltes generacions. L’autor vol oblidar l’obscur passat de l’època però s’endu amb ell els protagonistes literaris dels contes, dels còmics, de les històries... que l’han acompanyat durant la seva infància i joventut i els convida a ells i a tots nosaltres a passar a casa seva. Converteix el món de la fantasia en un món real ple d’esperança. El títol Qualsevol nit pot sortir el sol ho deixa clar i la il•lusió del moment històric també. Oh! Benvinguts, passeu, passeu. de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú. És una cançó adreçada als infants, però degut a l’extraordinària lletra i música ha meravellat a pares i fills, a grans i petits, a joves i ancians. Ha traspassat les barreres generacionals.

La poesia visual de Joan Brossa

En la meva entrada m'agradaria parlar sobre el poeta català Joan Brossa i Cuervo i mostrar la seva presència actualment.

Com ja he dit anteriorment Joan Brossa va ser un poeta, dramaturg i artista plàstic català. Ell creia que no existien diferències entre els diferents gèneres (literatura, pintura, plàstica ...) sinó que ell deia que els gèneres artístics són mitjans diferents per expressar una realitat idèntica.

Els inicis artístics i literaris de Joan Brossa se ​​situen en 1941 amb uns poemes de caràcter visual que va cridar "experimentals" i també va començar amb el teatre amb la seva obra "El cop desert".






          Una de les seves obres més reconegudes és "Poema corpori Barcino". Està situada a la plaça Nova de Barcelona, al costat de la catedral i just davant de les parets romanes. Tot i formar una paraula sencera, cada lletra constitueix una peça d'art per si mateixa, mentre que el seu conjunt estableix tot un joc amb la perspectiva i l'entorn. Un entorn definit per la presència de la Catedral, la muralla, i la reproducció d'un arc de l'aqüeducte romà que neix al costat de l'estructura. Es tracta del nom principal de la Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, origen de la Barcelona actual. Les lletres, sis de bronze i una d'alumini.                                             


Lluc Martínez // Secció C

Un gran referent cultural

Actualment es parla molt de que s’està perdent la cultura, això s’atribueix a la tecnologia moderna que fa que, cada cop més, la societat canviï un llibre per un mòbil. Tot i això, encara hi ha llocs molt a prop nostre en els quals la cultura segueix vigent el dia a dia i on es té molt present la cultura del poble català. Un d’ells és L’Ateneu Barcelonès.

Aquest centre, situat molt a prop de l’escola, al carrer Canuda del Barri Gòtic de Barcelona, és un gran centre en el que s’hi duen a terme diferents activitats relacionades amb la cultura catalana  i que disposa de molts serveis de cara al públic. Algunes de les activitats són classes de llengües, classes d’humanitats, tallers d’escriptura... Tots aquests tallers mantenen viva la cultura i la transmeten en el dia a dia a tots aquells qui ho desitgen.  L’Ateneu també disposa d’una àmplia biblioteca i del lloguer de diferents sales i espais per dur-hi a terme activitats privades. A més, sempre ha estat un punt molt actiu en la música en el qual hi ha hagut concerts de músics prestigiosos. En resum, s’ha convertit, en un enorme centre que proporciona diferents serveis de cara al públic, sempre sent la cultura catalana la base d’ells.

 

                Entrada principal de l’Ateneu Barcelonès

Aquest centre fou creat l’any 1860 i des d’aleshores sempre ha estat un lloc de molta fama com a promotor de la cultura catalana. Les activitats que ha anat realitzant han evolucionat al llarg dels anys. El pas de la història ha sigut molt significatiu en l’evolució de l’Ateneu Barcelonès, tenint en compte que des de la seva creació Catalunya ha viscut una Guerra Civil i una dictadura entre d’altres. També cal  destacar que al ser un espai de molta fama des dels seus inicis, ha estat presidit per grans literaris catalans com Àngel Guimerà (qui va catalanitzar l’Ateneu l’any 1895), Joan Maragall i Pompeu Fabra, tots ells grans autors que han marcat la literatura catalana.

Quadres de Juntes directives de l’Ateneu per les que hi van passar grans literaris catalans

També cal desatacar que a part de tot el que transmet com a centre cultural català, l’edifici de l’Ateneu anomenat Palau Savassona, és una gran construcció arquitectònica pròpia del 1905, any en el que la seu de l’Ateneu es va instal·lar al Gòtic. Per tant, aquest centre està envoltat de cultura en tots els sentits. Així que és un bon lloc per visitar i contagiar-se de tota aquella cultura que s’està perdent.

Ariadna Puig

1r batx C

De l'any Espriu a l'any Vinyoli

 

Com tots sabem, fa poc que vam celebrar la benvinguda d'un nou any, el 2014. L'altre dia, estava llegint el diari ARA.CAT i em van sobtar uns articles que parlaven, com veureu a la imatge, sobre l'any 2014, l'any Joan Vinyoli, doncs es celebra el centenari del naixement del poeta català.

Joan Vinyoli i Pladevall va néixer a Barcelona el 3 de juliol del 1914 i va morir el 30 de novembre del 1984. És un dels poetes catalans més importants del segle XX i, probablement, el més influent entre les generacions posteriors de poetes catalans. Fins i tot hi ha gent qui gosaria dir que no tan sols en llengua catalana, doncs Vinyoli és un poeta profundament europeu, indiscutiblement modern, intuïtiu i fascinador com n'hi ha pocs.

Joan Vinyoli va viure a Barcelona tota la vida, tot i així, en els seus versos, hi deixen una empremta fonamental els períodes d'estiueig viscuts a Santa Coloma de Farners, en la seva infantesa i joventut i a Begur, en la maduresa. Van ser els moments de llibertat en que s'entregava a la poesia.

L'obra del poeta català, constituïda per més de cinc-cents poemes distribuïts en 17 llibres, es veu infuenciada sobretot pels poemes en alemany del poeta austríac Rainer Maria Rilke, i també per Carles Riba. Posteriorment, també es va deixar influenciar per Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare. 

De la seva extensa obra, en destaquem: el poemari El Callat (1956), un dels més profunds i rics en sentits de la poesia catalana de la postguerra; el llibre Realitats (1963), on dubta entre seguir fidel als postulats poètics que han presidit l'escriptura d'El Callat o adscriure's al model de poesia realista i engatjada que impera en aquell moment a Catalunya; l'edició de Tot és ara i res (1970), que és quan li arriba més reconeixement públic; la publicació d' Ara que és tard (1975), amb el qual guanya dos premis. També destaquem el seu darrer llibre, Passeig d'aniversari (1984), una meditació lírica marcada pel pressentiment de la mort.

Podem afegir com a curiositat que Santa Coloma de Farners, on estiuejava Vinyoli, és on va néixer Salvador Espriu. I també, aquesta més interesant, que Joan Vinyoli va estudiar al Jesuïtes de Casp. Potser d'aquí un segle a algú de nosaltres també ens dediquen un any.

Youwei Lin Ye / 1er B

Kafka pels carrers de Barcelona

A finals de gener, un d'aquets caps de setmana que sembla de primavera, vaig anar a dinar a la Barceloneta. Vam aprofitar la bona temperatura que feia i vam baixar fent un passeig pel Born on, per casualitat, vaig trobar un restaurant amb un nom que va resultar-me familiar: Café Kafka. I no és precisament pel mot "cafè", sinó pel nom de l'escriptor jueu Franz Kafka.

Estic convençuda que la majoria sabreu qui és, almenys els que l'any passat vau estudiar a l'escola, perquè Kafka és l'autor del llibre "La metamorfosi", una novel·la curta que m'atreveixo a qualificar com a intensa, profunda i inquietant.

El peculiar autor d'aquest clàssic, Franz Kafka, va néixer a Praga el 3 de juliol 1983 i va morir a Àustria el 3 de juny de 1924. La seva obra està considerada una de les més influents de la literatura universal. De fet, s'utilitza el terme "kafkià" per fer referència a situacions angoixants i absurdes. Pel que fa a les seves obres, va escriure tres novel·les que mai no va acabar: Amèrica, El procés i El castell. També va escriure un parell de novel·les curtes que porten per títol La metamorfosi i La colònia penitenciària, així com altres relats breus o escrits autobiogràfics.

Per últim, faré referència a la inspiració d'aquesta entrada: el Café Kafka. Aquest restaurant, definit com a "refugi de viatgers encuriosits" a la seva pàgina web, està situat ben a prop del Mercat del Born i ofereix una cuina "senzilla i de qualitat". Encara no he tingut l'oportunitat de tastar els seus plats, però segur que no trigaré en trobar l'ocasió per fer-ho.

Restaurant Café Kafka i fotografia de Franz Kafka
(Font imatges: Google)

Marta Navarro - 1r Batxillerat C

J.Verdaguer. Camí a casa diferent.

Cada dia quan torno de l’escola, passo per davant del col•legi Jacint Verdaguer de Castelldefels. Mai m’havia parat a pensar qui era en Jacint Verdaguer, però a l'haver de fer aquest comentari sobre la literatura que ens envolta, vaig veure una oportunitat per aprofundir una mica en la història de qui fins ara només era un nom d'escola per a mi, i en el què va fer. Així, he esbrinat que en Jacint Verdaguer va néixer a Folgueroles, Osona, l’any 1845 i morí a Barcelona el 1902. Va ser un dels principals poetes de la Renaixença i de les lletres catalanes. En la seva vessant religiosa va exercir com a sacerdot durant uns anys encarregat d’esglésies de la zona Vic, on molta gent recorda a aquest autor com "Mossèn Cinto Verdaguer". Als 32 anys, Verdaguer es va instal•lar a Barcelona desprès de ser nomenat capellà del Marquès de Comillas. Va ser aquest any quan també el van donar el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel seu poema anomenat L’Atlàntida. Aquesta és l’època de la seva consagració com a poeta. El 1880, desprès d'haver rebut 3 premis dels Jocs Florals, el van nomenar Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any escriu el llibre Montserrat. Desprès d'aquesta etapa d'auge poètica, va decidir abandonar el cristianisme i les creacions poètiques i entra en una etapa "Mística". Es va arribar a dir que feia exorcismes. Com a símbol de la gran popularitat que va assolir en la seva època com a poeta, avui dia molts carrers arreu de Catalunya el commemoren posant el seu nom. L’any 1914 l'Ajuntament de Barcelona va encarregar a l’arquitecte Josep Maria Pericats la construcció de un monument en honor seu a la cruïlla entre la Avinguda Diagonal i el Passeig de Sant Joan. El monument, que avui encara vigila la cruïlla va trigar 10 anys en construir-se. Una altra construcció inspirada en Verdaguer i en la seva gran obra Montserrat, és el mirador del cim de Sant Jeroni (1952), prop de la Serralada de Montserrat, batejat amb el nom “Mossèn Cinto”. Després de saber tot això el camí a casa ja mai no serà el mateix, no podré tornar a passar indiferent per un espai que porta el nom d’algú que ha deixat una petjada tan important per a Catalunya i la seva literatura.

El protector del Català: Pompeu Fabra

La setmana passada, tornava amb bicing de l'escola quan vaig decidir agafar un altre carrer per arribar a casa. En comptes de baixar pel carril bici de l'avinguda, ho vaig fer per un carreró del costat, un xic més petit. Llavors, mentre pedalejava i anava observant el que tenia al voltant, vaig veure la Universitat Pompeu Fabra, que era a la vorera de la dreta. No em va cridar l'atenció perquè ja l'havia vista moltes altres vegades, però si que em va picar la curiositat el nom que portava. Qui era aquest home? Jo només tenia una idea per sobre del que havia fet: un diccionari i algun quadern en català, i tot això havia estat molt important per la cultura catalana. Tret d'això, ja no coneixia res més enllà, així que vaig decidir informarme completament de que havia fet aquest home.

Per començar, no era ni escriptor, ni poeta, ni res d'això; era un enginyer. També li agradava la química però es va centrar més en la filologia. A part de tot això, Pompeu es va endinsar en la llengua catalana d'una manera molt completa i es va veure involucrat en molts projectes relacionats. El 1906 va participar en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, fet que el va dur a dirigir un projecte de normativització del català, on el 1912 es va publicar una Gramàtica del Català, i un any més tard, el 1913, les Normes Ortogràfiques i per acabar, el 1917 va fer el Diccionari Ortogràfic i va concluir les Normes Ortogràfiques que abans havia començat. Però no satisfet amb això va continuar amb aquest projecte i va publicar Les Converses Filològiques, on va divulgar les seves reflexions lingüístiques, i un Curs Mitjà de Gramàtica Catalana. 
Tot això es va recollir en un projecte de recerca que van fer els governs del països catalans, que es va signar el 2002. Es van recopilar tots els treballs de Fabra que van donar fruit a nou volums que contenen des de les més importants obres, fins a les més desconegudes.
 D'aquesta manera doncs, vaig adonar-me'n de que a Barcelona, un detall que cal ressaltar és que allà on miris, hi haurà sempre alguna referència que bé et portarà a la literatura, a la pintura o a l'escultura del país, però sempre anirà de la mà de la Cultura Catalana

Adrià Ferrer

1r Batx "D"

Incpnsciència literària

Cada dia quan torno de l’escola, passo per devant del col•legi Jacint Verdaguer de Castelldefels. Mai m’havia parat a pensar qui era aquest home, però al haver de fer aquest comentari sobre la literatura que ens envolta, vaig veure una oportunitat en aprofundir una mica en la historia d’aquest senyor i que es el que va fer. Bé, el primer

Jacint Verdaguer, de monuments fins a escoles

No perdem res de la llengua

Ja fa uns quants anys del primer àlbum d'Els Amics de les Arts, concretament sis anys. Castafiore Cabaret, tot i no ser l'àlbum més prestigiat del grup té una cançó que realment trobo excel·lent: és un embarbussament de cinc minuts de durada. Es tracta de l'Exercici Seixanta, i com bé veiem serà un embarbussament que jugarà sobretot amb el so que produeix la "x" al llarg d'aquests cinc minuts.

Tot i ser un recurs poc usat en l'actualitat Els Amics de les Arts prenen mà a aquest recurs lingüístic per elaborar aquest tema. Si no recordo malament, els alumnes que vàrem fer 3r d'ESO a Casp vam fer una activitat sobre aquesta cançó. Recuperant les fitxes, he vist que havíem d'omplir buits mentre escoltàvem la cançó procurant no fer cap error. Em va sobtar molt la cançó, així doncs durant aquests anys l'he seguit escoltant, fet que m'ha portat a parlar d'aquest recurs lingüístic a partir d'un tema d'un grup actual i força conegut.

Ens hem d'assegurar de no perdre mai recursos com aquest, bé que coneixem el Setze Jutges, o Una gallina xica, però si volem apropar-nos més a l'actualitat trobo que Els Amics de les Arts han fet un excel·lent treball per tal de no perdre aquest divertit recurs.

PD: El pianista, Dani Alegret, va estudiar a la nostra escola.

Pau Balada Lampurlanés - 1r de Batxillerat E

El defensor de la Barcelona marítima

Ben coneguda per veïns i tot aquell que passeja per la tranquil·la Avinguda Bogatell, a la Vila Olímpica, biblioteca pública Xavier Benguerel es per mi una font totalment necessària per al institut. D'allà n'obtinc tots els llibres que es requereixen per fer tot tipus de treballs de llengües, llibres de lectura que bé em podrien costar una petita fortuna més que apreciada. I, si per una casualitat del destí alguns dels meus veïns se'm ha avançat i me l'ha tret abans que jo arribi, sempre puc tenir la satisfacció de sentir aquell: "En dos dies ja el tindràs aquí".
Deixant de banda la meva clara opinió sobre la utilitat de les biblioteques públiques, em centraré en el nom d'aquesta en concret, que com totes les altres fa honor a una persona de gran influencia en la literatura catalana, i a qui gràcies a aquesta activitat he centrat la meva atenció.

Xavier Benguerel havent retornat de Chile

Xavier Benguerel i Llobet, nascut al 1905 i mort al 1990, va ser un escriptor i traductor català de idees d'esquerres que va lluitar al front republicà durant la guerra civil, i posteriorment va exiliar-se a França coneixent altres autors catalans com ara Mercè Rodoreda,Pere Calders, Anna Murià o Joan Oliver. Amb aquest últim entaula gran amistat i intercanvia vàries cartes mentre, molt desprès Benguerel s'envà a viure a Santiago de Chile.
Amb cinquanta anys retorna a Barcelona, on publica la seva novel·la Icaria, Icaria,amb la que recrea l'ambient anarquista del Poblenou abans de la guerra, i amb la que guanya el premi Planeta en 1974. Morí en plena transformació del barri obrer del Poblenou i la façana marítima de la ciutat a causa dels Jocs Olímpics de 1992, transformacions de las quals es va lamentar públicament.
Es per aquesta nostàlgia de el barri antic del Poblenou, per la que aquesta biblioteca situada en aquest barri esta dedicada a ell.

Eric Miñarro/ 1r A

Calders, l'escriptor que sona massa bé.

 Aquesta entrada va dedicada a Pere Calders, un autor capaç d'aconseguir que cent anys després de la seva mort se li hagi fet un tribut a la seva obra literària.

 Pere Calders va nèixer al 1912 i morí el 1994 a Barcelona. Va ser un prestigiós escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta de contista, que va rebre, entre altres guardons, la Creu de Sant Jordi de 1982 i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1986. A més de contes, Calders també va escriure diverses novel·les i articles periodístics en alguns dels diaris més importants de Catalunya. Els seus escrits destacaven per ser irònics i de vegades fantasiosos.

 Per molt que els pugui sobtar a alguns, els seus contes i novel·les han sigut usats per a ser la lletra d'un disc de la Judit Neddermann. "Cançons de la veritat oculta" és un altre exemple de trasvassament literari, que no sempre la literatura la trobem dins les pàgines. Judit Neddermann trobo que ha encertat amb el títol del disc, ja que s'ha basat en el nom que va posar Calders al seu primer recull de contes, "Cròniques de la veritat oculta".

 Tot i que poden semblar cançons que contenen només una bonica melodia, tenen un missatge de fons. En algunes de les cançons podem trobar la seva lluita contra el feixisme, que va aparèixer a Espanya durant la Guerra Civil, que el va obligar a marxar exil·liat a Mèxic.

Gràcies a aquest disc, aquesta artista acosta l'obra de Calders al públic jove que prefereix un disc a un llibre. Actualment alguns pensen que al panorama musical contemporani només hi ha lloc per tot allò nou, res anterior pot servir. Però van errats, i amb aquest disc, Neddermann ha demostrat que la bona literatura mai passa de moda.

Si us interessa escoltar o comprar el disc deixo el link aquí. Personalment us recomano la segona cançó "Coses de la providència".

Carlos Larriba, 1r Batxillerat Secció A

Aloma és bon nom per a wifi

Fa uns dies, vaig descobrir que a casa meva, m’arribava una wi-fi amb el nom d’Aloma. Justament, quan vaig descobrir aquest punt wi-fi, treballàvem a classe Ramon Llull i la nostra professora d’educació literària, l’Imma, ens explicava que ell havia posat aquest nom al primer personatge femení de ficció de la nostra literatura.

Però, aquest nom ja em sonava, i no era precisament de Ramon Llull, sinó que recordava d’altres cursos que Mercè Rodoreda, escriptora catalana del S.XX, havia titulat una de les seves primeres noveŀles amb aquest mateix nom, Aloma.

Quan ja vaig haver decidit que volia fer la meva entrada en aquest blog sobre aquesta wi-fi, vaig començar a cercar informació sobre Mercè Rodoreda. A continuació, trobareu una petita biografia de Mercè Rodoreda centrada principalment en els fets rellevants per a la publicació i revisió de l’obra Aloma i crec que pot ser molt útil per entendre perquè és tant especial aquesta wi-fi:

Mercè Rodoreda va néixer a Barcelona l’any 1908. Amb pocs anys ja començà a actuar al teatre. Amb l’entrada de la segona república, l’any 1931, començà a millorar el seu coneixement en llengua catalana amb el lingüista i pedagog Delfí Dalmau, ella li mostra el que escrivia i ell l’animà a fer públics els seus primers textos. L’any següent, al 1932, publicà la seva primera noveŀla titulada Sóc una dona honrada?. Amb els anys, publicà tres noveŀles més, Del que hom no pot fugir, Un dia en la vida de un home i Crim. L’any 1936 publicà Aloma, la cinquena noveŀla de l’escriptora barcelonina.  

Amb l’esclat de la guerra, Mercè Rodoreda s’hagué d’exiliar. Estigué a Roissy en Brie, Llemotges, Bordeus, París, i finalment l’any 1954 s’establí amb el seu amant, Armand Obils, a Ginebra. Allà torna a la literatura, i escrigué noveŀles i contes, d’entre les quals destaquem Colometa, que finalment es publicà amb el títol La plaça del diamant. Durant aquesta estada a Ginebra, Joaquim Molas demanà la publicació a Mercè Rodoreda de les seves Obres completes. Mercè Rodoreda revisa a consciència les seves primeres noveŀles i decidí no publicar-les perquè considerava que eren fruit de la seva inexperiència com a escriptora. Però, va fer una excepció amb Aloma i acceptà reescriure-la per adequar-la al nivell de la seva obra actual. Aloma seria reeditada l’any 1969. A Ginebra continuaria escrivint i començà a escriure Mirall trencat, una de les obres més conegudes. 

L’any 1972 tornà a Catalunya i s’establí a Romanya de la Selva amb la seva amiga Carme Manrubia. Allí acaba d’escriure Mirall Trencat. L’any 1978 vegué com Aloma féu el salt a ala televisió. Més tard, l’any 1982 també va veure com La plaça del diamant fou adaptada per la gran pantalla. 

L’any 1983, Mercè Rodoreda mor a una clínica de la ciutat de Girona a cause de un càncer de fetge molt avançat.

Doncs bé, ara em pregunto, quina deu ser la historia que deu haver portat al propietari d’aquesta wi-fi a posar aquest particular nom al seu wi-fi. Em temo, que serà una cosa difícil de descobrir…

Fonts

• Lletra.cat Mercè Rodoreda
• Wikipedia: Mercè Rodoreda
• Wikipedia: Aloma
• Foto primera edició
• Foto edició actual

Autor: Gabriel Esteban (1r Batx D)

"Roda al món, i torna al Born"

En efecte, hem rodat 300 anys, i ara podem veure com era la Barcelona del 1714.

Fa un temps es va descobrir el jaciment. I quan dic "el jaciment" en comptes d' "un jaciment" és perquè aquest jaciment és molt i molt especial: és el jaciment arqueològic del mercat de la Ciutat del Born. Aquest ens fa gaudir d'un viatge en el temps fins a la Barcelona del 1700, i ens dóna una representació fidedigna de la vida quotidiana de la darreria del segle XVII i primers del XVIII: aquest lloc ens dóna accés directe a l'ànima del poble català a través del temps. Il·lativament, també representa l'arquitectura d'aquella època i el seu estat de conservació és magnífic, cosa que el fa destacar sobre altres jaciments...

El Born, a l'edat Mitjana, era l'indret on s'organitzaven les justes pels nobles (born vol dir torneig), i on tenien lloc les principals festes religioses o profanes. A més, l'abundància de gremis als carrers de l'entorn va fer que desenvolupés una economia potent.  La importància d'aquest barri va dónar lloc a la dita popular: "Roda al món i torna al Born".

Enguany és el tricentenari dels fets que vàren succeir al 1714, fets que relata Albert Sánchez Piñol en el seu magnífic llibre: "Victus", que el podriem considerar un best-seller de, al meu parer, cànon total. Aquesta magnífica obra, en efecte, anomena aquest lloc diversos cops tal i com podem veure en aquest extracte:

"Don Antonio estaba a punto de lanzar el segundo contraataque, que debía recuperar las murallas. Era absurdo, porque los borbónicos ya habían llegado hasta el otro extremo de la plaza del Born. En esa parte se congregaban  miles de uniformes  blancos, la primera  hilera de rodillas."

Si ens endinsem en la novela esmentada, veiem una descripció d'aquest meravellós barri. Addicionalment hom hi pot una representació dels costums de 1714. Podem veure, doncs, que si volem apropar-nos a la història catalana, i ens volem endinsar dins les nostres arrels, només hem de donar una volta pel Born, i/o llegir-nos la novela "Victus"...









Alex Llobet. 1r Batxillerat. Secció B