Parets poètiques

Pensant en idees per escriure aquesta entrada vaig recordar que just al costat de casa meva, al carrer València entre Balmes i Rambla de Catalunya, hi ha dos grans poemes visuals posats a les façanes laterals de dos edificis que tenen entremig un institut. Cada poema és d’un autor diferent: Josep Maria Junoy i Joan Brossa. Tot i així, ambdós poemes són força semblants, ja que comparteixen les dues úniques lletres que hi apareixen: l’A i la Z i, a primera vista, sembla que pretenen transmetre un missatge semblant.

Poema visual de Joan Brossa

Poesia visual de Josep Junoy

Josep Maria Junoy va ser un periodista, poeta i dibuixant català nascut a Barcelona l’any 1887. De jove va viure a París, on a partir de les influències que va rebre d’altres poetes avantguardistes de l’època, va poder ser un dels primers introductors de la poesia avantguardista a Catalunya. Junoy va portar a terme aquesta tasca principalment gràcies a la revista avantguardista que dirigia anomenada Trossos, amb la qual va poder importar les noves tendències literàries europees a Catalunya: el Cubisme i el Futurisme. Juntament amb altres autors com J.V. Foix o Joan Salvat-Papasseit, també va liderar la creació poètica seguint els corrents abans mencionats. Ell es va especialitzar principalment en la poesia visual i els cal·ligrames. De fet, va ser el creador del primer cal·ligrama en llengua catalana: Guynemer o Oda a Guynemer (1917) en el qual es fusiona l’estructura cubista amb el contingut futurista i homeneja a un soldat de la 1a Guerra Mundial.

Poesia visual "Guynermer"

Joan Brossa és segurament més conegut per tots nosaltres. Va néixer a Barcelona l’any 1919 i va destacar en moltes expressions artístiques diferents com la poesia, la dramatúrgia, la prosa i també la creació plàstica. És una figura inclassificable dintre d’un sol bloc, però va destacar principalment en la poesia. Brossa ja escrivia poesia des de jove, fet que el va portar a parlar amb un dels poetes més importants d’aquella època: J.V. Foix. Foix, després de veure els seus poemes, va recomanar-li que comencés a escriure sonets, ja que la poesia catalana mancava d’una tradició poètica a causa dels tres segles de decadència que havia tingut. Brossa va fer cas del seu consell, i no va ser fins després de molts poemes convencionals quan va començar a transgredir amb la poesia visual, la qual és d’una qualitat excepcional. 

Poesia visual de Brossa

Aquests literats catalans amb una carrera literària força distinta, es retroben al carrer gràcies a dos poemes visuals, l’eina que ambdós compartien per transmetre els seus missatges. En aquest cas, trobem dues composicions visuals força similars: una A i una Z i poc més. En el de Brossa unes petjades de sabata i en l’altre una línia feta per punts que uneix les lletres. En totes les societats el signe de la lletra ha estat el responsable de difondre la cultura a través d’allò escrit, ja sigui un papir, un llibre o ara amb l’Internet. Els dos poemes estan situats al costat d’un col·legi, així que podem relacionar-los també amb el procés d'aprenentage que desenvolupa un nen dins l’escola: l’adquisició del coneixement lingüístic, la base de la cultura.

Martí Serra Vivancos 1r D

Art urbà i literari

Fa ja casi un any que la cantonada entre el carrer Numància i l'avinguda Diagonal de Barcelona està decorada de manera ben curiosa. Després d'enderrocar un antic edifici, el Districte de Les Corts va encomanar a tres "graffiters" barcelonins, Nados, Inocuo i Kram que plasmessin les seves obres sobre la paret de l'edifici que quedà nua. Els artistes van proposar fer un petit homenatge a la literatura catalana i amb l'aprovació del districte van escollir a Salvador Espriu, aprofitant la celebració del centenari del seu naixement i a Mercè Rodoreda. El resultat és espectacular.

Ni Mercè Rodoreda ni Salvador Espriu necessiten presentació, no hi ha cap dubte de que son dos dels personatges més importants de la nostre literatura. Espriu (Santa Coloma de Farners - Barcelona 1985) va ser un dramaturg, novel·lista i poeta considerat un dels renovadors de la prosa catalana. És famós per les seves obres referides a "Sinera", un anagrama de Arenys de Mar on estiuejava amb la seva família.

Mercè Rodoreda (Barcelona 1908 - Girona 1983) va ser una escriptora que va tocar tots el generes literaris però de manera més destacada la novel·la. Va viure al exili a França durant la Guerra Civil. Les seves obres més reconegudes son La plaça del diamant, El carrer de les Camèlies i Aloma.

Aquesta obra no vol ser només un homenatge a aquests dos grans escriptors sino que també és una reivindicació de l'art urbà com a mitjà tan vàlid com ho podria ser l'art sobre llenç i veient aquesta pintura no hi hauria de cabre cap dubte. 

Xavi Miñarro 1r D

"El rem del trenta-quatre"

Imatge del llibre "El rem del trenta-quatre"

De tant en tant amb la família, quan estem a Blanes, anem a passar el dia a un lloc que s’anomena “El Vilar”. Hi ha un petit santuari i l’últim cop que hi vam anar, vaig decidir entrar-hi per a veure que hi havia. La meva sorpresa va ser que estava ple de petits vaixells penjats i hi havia un gran rem a un costat, em va deixar molt encuriosida aquest fet així que vaig decidir investigar. Vaig descobrir que tots aquells tributs al mar no eren tan sols perquè Blanes fós un poble mariner, sinó perquè Joaquim Ruyra estiuejava a Blanes i va escriure un llibre 

anomenat “El rem del trenta-quatre”, on explica l’aventura marinera de Marianna Saura en una barca de cabotatge. En aquest llibre, Ruyra evocava records de joventut a la vila de Blanes, lloc on més tard, va trobar inspiració per algunes de les seves obres.

Ruyra, va nèixer a Girona l'any 1858 i va morir a Barcelona el 1939. A causa de la guerra civil, va perdre tot el seu patrimoni, però, més tard, durant aquesta, va ser homenatjat pels seus vuitanta anys.

Escultura dedicada  Joaquim Ruyra.

Després d'investigar una mica sobre la seva vida i saber que un important escriptor i poeta del segle XX havia estiuejat al mateix poble que jo, vaig decidir buscar més indicis del seu pas per allà. A prop del port vaig veure una escultura dedicada a ell, més tard, anant a veure els meus avis, al costat de casa seva, vaig veure una placa fent referència a que ell havia viscut allà durant un temps.

Tot això, em va fer pensar en què moltes vegades no parem atenció a detalls que ens poden obrir els ulls, i quan ens parem a mirar podem descobrir coses que ens poden fer canviar la nostre percepció dels llocs, de les persones...

Per finalitzar us deixo unes paraules que m'han agradat del llibre "El rem del trenta-quatre":

"Quan tots els sardinalers hagueren passat, la calma era completa. El mar era un mirall de lluna tèrbola, en el qual les nostres veles estenien llargues taques blanques i tremoloses. I quina quietud, a l'entorn! No hi ha quietud com la del mar en ses grans bonances. "

Imatge de Joaquim Ruyra

Aina Roca Ayala

1r Batxillerat B

Imatges: algunes pròpies i d'altres extretes d'internet

D'una passejada a una història

Proveu de treure-us un auricular de l'orella i aixecar el cap, jo ho vaig provar farà cosa de tres o quatre setmanes i em vaig adonar que realment estem envoltats de referents literaris i que molts noms actuals en tenen relació, com si la literatura influenciés directament en les nostres vides sense que en siguem conscients.

Palau Maldà

Anava passejant amb els meus pares i la meva germana pel Barri Gòtic de Barcelona quan vaig llegir en un rètol: Galeries Maldà. 

Vaig preguntar-li al meu pare que era això de les Galeries Maldà. Ell va explicar-me que era una associació de comerciants que tenien bastants botigues pel Barri Gòtic però no em va saber dir quin significat tenia Maldà. A l'arribar a casa, picat per la curiositat, ho va buscar i va dir-me que venia d'un antic Baró: el Baró de Maldà.

Rafael d'Amat (anomenat Baró de Maldà) fou un noble nascut al Carrer del Pi de Barcelona l'any 1746, lloc que més tard es convertiria en el Palau Maldà (on s'hi troba actualment aquesta associació). Va tenir una vida típica per a un noble de la època sense destacar en gaire cosa tret dels seus interessos musicals però que en cap moment desenvoluparà. El dia que compleix 23 anys iniciarà el "Calaix de sastre" un dietari que no deixarà fins a la seva mort, és a dir, durant quaranta-set anys. Allà hi va narrant el seu dia a dia i els grans esdeveniments, gràcies als quals podem saber més acuradament com era la societat i com era ell, en que consistia la seva vida.

Rafael d'Amat

És clar que ha estat molt ben considerat i valorat per la literatura catalana ja que Rafael d'Amat ha donat nom a un carrer de l'Hospitalet de Llobregat i a una associació com les Galeries Maldà. 

Acabada aquesta explicació suposo que us fareu la mateixa pregunta que em vaig fer jo, tant important va ser com per donar nom a una associació i a un carrer? La resposta òbviament és sí.
"Calaix de sastre" consta de setanta-cinc volums manuscrits i és una de les obres més importants entre els segles XVII i XIX. 

• Sobresurt pel seu estil fresc i espontani amb el lector, té molt a veure amb la literatura popular satírica i és considerat un precedent del periodisme. 
• Un tret que el fa important és que malgrat a les dificultats que hi havien per escriure en aquesta llengua, Rafael d'Amat se'n surt molt bé amb una obra divertida, viva i amb una gran riquesa narrativa.

"Calaix de sastre"- Rafael d'Amat

  Víctor Salvia, 1r batx A
*Fotografíes: google imatges

Una autèntica llegenda popular

Ja fa una bona colla d’anys vaig anar a  passar el dia a Folgueroles. Aquest petit poblet de la comarca d’Osona va ser el lloc on va néixer el famós poeta i avantguardista del catalanisme, Jacint Verdaguer (1945-1802). El poble ha dedicat un museu a la seva memòria, però més enllà d’aquest edifici, Folgueroles és un museu obert que s’estén pel territori.

Una de les activitats que vam fer allà va ser recórrer la ‘ruta verdagueriana’. Aquesta ens conduïa per un itinerari d’11 punts que permetien conèixer l’activitat vital i literària de l’autor. Incloïa la visita a la Casa Museu Verdaguer i seguia per diversos llocs del municipi: cases vinculades amb la seva família, l’església, llocs simbòlics i monuments que artistes havien construït a la memòria d’aquest brillant poeta nacional.

A continuació recordarem la ruta

1. Casa Museu Verdaguer: casa familiar on el poeta va viure els dos primers anys de la seva vida.

2. Casa dels avis materns: casa natal de Verdaguer.

3. Casa familiar de la plaça Verdaguer: hi va viure la infància i la joventut fins als divuit anys.

4. Pedró a la plaça Verdaguer: monument de l’arquitecte Josep M. Pericas erigit l’any 1908 com un homenatge de Catalunya i dels Països Catalans al poeta. 

5. Església parroquial: conserva la pila baptismal on fou batejat el poeta.

6. Racó de mossèn Cinto: és un baix relleu en pedra de forma semicircular que fou esculpit l’any 1945 amb motiu de la celebració del centenari del naixement de Verdaguer. El monument evoca el treball de pagès i el conreu de la poesia.

7. Bosc de les Alzines sureres, l'Àlbula: es tracta d’un llibre obert, d’acer inoxidable, situat damunt d’una peanya de pedra que duu la següent inscripció:

"La poesia és un aucell del cel

que fa sovint volades a la terra”

Aquests versos formen part del poema “Què és la poesia?” on Verdaguer ens en dóna la seva visió. Feu click aquí per veure'l.

8. Ermita de la Damunt: Verdaguer de petit hi anava sovint amb la seva mare, és un dels llocs verdaguerians més emblemàtics per ser l’escenari d’una de les seves composicions més destacades: L’arpa.

9. Jardí Brins d’Espígol: a partir del recull dels seus poemes sobre plantes, «Brins d’espígol», se’n van escollir 29 i es van plantar en aquest jardí.

10. Monument a l'Atlàntida: es troba a l’entrada de Folgueroles,  fou erigit l’any 1977 en commemoració del centenari del poema l’Atlàntida, un dels més representatius de l’autor i de la literatura catalana.

11. Signatura Verdaguer a la Font Trobada: en aquesta zona el torrent de Folgueroles dibuixa la signatura de Verdaguer, tal com es pot veure en la fotografia. La Signatura forma part del projecte realitzat per l’artista Perejaume amb motiu de la celebració del centenari de la mort del poeta, l’any 2002.

Jacint Verdaguer va ser l’autor català més important del segle XIX i és el representant més il·lustre de la Renaixença cultural. Va utilitzar en les seves obres formes i temes populars per transmetre les idees de l’església catòlica i del catalanisme de l’època. Fins i tot el mateix Casasses, rapsode que hem estat treballant aquests dies a classe, diu el següent:

“ Com l’altre gran iniciador nostre que és Ramon Llull (poesia, prosa, viatges, acció social, quasi sant i quasi heretge), Jacint Verdaguer agafa ja en vida, i per sempre més, les dimensions dels immortals de la mitologia: ell inaugura la Catalunya moderna, retorna la dignitat a la llengua, crea una obra poètica fulgurant, i escriu com pocs escriptors escriuen. Més ençà de les ideologies o de les circumstàncies del moment, els poemes i les proses de Verdaguer donen respostes a l’home d’avui, i cada dia més. A més d'un mite nacional, Verdaguer és una autèntica llegenda popular, una figura sagrada i estimada.” 

Elisabeth Sant 1r batx. A

Canigó, un univers simbòlic

Pensant sobre quin tema podia escriure, em va venir a la ment la meva pujada d’aquest estiu al Canigó i vaig decidir investigar sobre aquesta preciosa muntanya. La veritat és que hi ha molt a dir del Canigó, com per exemple: llegendes antigues, cançons populars, la flama del Canigó... però ens centrarem en la literatura que s’ha fet envers del Canigó. Per aquest motiu, no tinc més remei que parlar-vos de Jacint Verdaguer i un dels seus poemes sobre el Canigó. Jacint Verdaguer va néixer a Osona l’any 1845 i és un dels poetes catalans més important ja que va escriure d’una manera sorprenent per la seva època.

Per entrar en matèria, us diré que el Canigó és una muntanya de 2.784m del Pirineu català situada entre les comarques del Rosselló, el Conflent i el Vallespir. Entorn a aquesta muntanya hi ha tot un univers simbòlic relacionat amb la identitat del poble català. Aquest univers simbòlic es veu reflectit amb la tradició que us he esmentat abans de la Flama del Canigó que es dóna cada nit de Sant Joan. Aquest massís apart d’encantar a molts excursionistes, m’incloc en aquest grup, ha inspirat a Jacint Verdaguer a redactar llargs poemes, el més destacat dels quals és el llibre Canigó que va escriure al 1886 i que constitueix un dels poemes claus de la Renaixença catalana. Canigó és un llibre ple de poemes que expliquen la llegenda de Gentil, fill del Comte Tallaferro i nebot del comte Guifre. L’argument ens explica com Gentil, seduït per la fada Flordeneu, decideix deixar la batalla contra els musulmans per anar a passejar pels Pirineus. I, com Guifré, el seu oncle, el mata per deixar la guerra essent aquest un acte de traïció. Cal destacar que en aquest llibre hi ha una barreja de personatges reals de la nostra història medieval i ficticis. A continuació us deixo dos fragments del llibre de Canigó:

L’ENCÍS

Lo jove somrient ha els ulls desclosos:

dorm o somia encara lo seu cor?;

mes veu los de la fada més hermosos,

i tot ho explica a sa faisó l’amor.

OLIBA

De l’iris bell la virolada cinta

sobre la Creu del Canigó se mostra,

corona celestial que un àngel pinta.

En el primer fragment Jacint Verdaguer ens fa una demostració de l’amor de Gentil cap a la fada Flordeneu. I en el segon fragment veiem com l’abat Oliba, ha plantat una creu tal com li demana Guifré en el lloc on Gentil va morir, que dóna la casualitat que és en el cim del Canigó. Aquí teniu una imatge del pic del Canigó amb aquesta creu:

Creu del pic del Canigó

Per concloure el meu escrit, afegiré que el que volia Jacint Verdaguer escrivint aquest llibre era posar les bases per la reconstrucció del país, des del punt de vista civil, nacional i religiós. Espero que d’ara en endavant al pujar el Canigó entengueu tot aquest univers simbòlic que té pels catalans com Jacint Verdaguer.

Aina Val Martí / 1r batxillerat B

L'Apòstol de la Llengua Catalana

Aquesta estàtua es troba a una plaça de Manacor en l’illa de Mallorca i està dedicada a Antoni Maria Alcover un escriptor modernista original de la mateixa localitat.

Va néixer el 1862 en el si d’una família de pagesos benestant i molt religiosos. Quan tenia quinze anys va anar a estudiar al seminari de Palma. Des de molt jove va destacar per las seves capacitats literàries.

Va establir contacte amb les persones més importants dins el món de les lletres i l'erudició del seu temps, la qual cosa li va fer veure les possibilitats literàries de la seva llengua materna, la llengua catalana. A partir d'aquest moment es posà a recollir una enorme quantitat de rondalles signades amb el pseudònim d'En Jordi des Racó. L'aparició de l'Aplec de Rondalles Mallorquines fou elogiada per literats i filòlegs.

A poc a poc va anar entrant dins el camp de la Filologia Romànica i viatjà per tot el territori de la llengua amb l'objectiu d’aconseguir un Diccionari de la llengua catalana amb totes les paraules antigues i modernes, parlades i escrites. Al 1901, aparegué el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, la primera revista filològica d'Espanya. Antoni M. Alcover fou un dels millors investigadors i científics de la Filologia Romànica del seu temps a Europa i va aconseguir treure a llum el Diccionari català-valencià-balear, una obra única a Europa encara avui. Per això i per la seva gran capacitat de feina arribà a ser anomenat l'Apòstol de la Llengua Catalana. Morí a la ciutat de Mallorca l'any 1932.

Piero Jo / 1r B

J.Verdaguer. Camí a casa diferent.

Cada dia quan torno de l’escola, passo per davant del col•legi Jacint Verdaguer de Castelldefels. Mai m’havia parat a pensar qui era en Jacint Verdaguer, però a l'haver de fer aquest comentari sobre la literatura que ens envolta, vaig veure una oportunitat per aprofundir una mica en la història de qui fins ara només era un nom d'escola per a mi, i en el què va fer. Així, he esbrinat que en Jacint Verdaguer va néixer a Folgueroles, Osona, l’any 1845 i morí a Barcelona el 1902. Va ser un dels principals poetes de la Renaixença i de les lletres catalanes. En la seva vessant religiosa va exercir com a sacerdot durant uns anys encarregat d’esglésies de la zona Vic, on molta gent recorda a aquest autor com "Mossèn Cinto Verdaguer". Als 32 anys, Verdaguer es va instal•lar a Barcelona desprès de ser nomenat capellà del Marquès de Comillas. Va ser aquest any quan també el van donar el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel seu poema anomenat L’Atlàntida. Aquesta és l’època de la seva consagració com a poeta. El 1880, desprès d'haver rebut 3 premis dels Jocs Florals, el van nomenar Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any escriu el llibre Montserrat. Desprès d'aquesta etapa d'auge poètica, va decidir abandonar el cristianisme i les creacions poètiques i entra en una etapa "Mística". Es va arribar a dir que feia exorcismes. Com a símbol de la gran popularitat que va assolir en la seva època com a poeta, avui dia molts carrers arreu de Catalunya el commemoren posant el seu nom. L’any 1914 l'Ajuntament de Barcelona va encarregar a l’arquitecte Josep Maria Pericats la construcció de un monument en honor seu a la cruïlla entre la Avinguda Diagonal i el Passeig de Sant Joan. El monument, que avui encara vigila la cruïlla va trigar 10 anys en construir-se. Una altra construcció inspirada en Verdaguer i en la seva gran obra Montserrat, és el mirador del cim de Sant Jeroni (1952), prop de la Serralada de Montserrat, batejat amb el nom “Mossèn Cinto”. Després de saber tot això el camí a casa ja mai no serà el mateix, no podré tornar a passar indiferent per un espai que porta el nom d’algú que ha deixat una petjada tan important per a Catalunya i la seva literatura.

"Roda al món, i torna al Born"

En efecte, hem rodat 300 anys, i ara podem veure com era la Barcelona del 1714.

Fa un temps es va descobrir el jaciment. I quan dic "el jaciment" en comptes d' "un jaciment" és perquè aquest jaciment és molt i molt especial: és el jaciment arqueològic del mercat de la Ciutat del Born. Aquest ens fa gaudir d'un viatge en el temps fins a la Barcelona del 1700, i ens dóna una representació fidedigna de la vida quotidiana de la darreria del segle XVII i primers del XVIII: aquest lloc ens dóna accés directe a l'ànima del poble català a través del temps. Il·lativament, també representa l'arquitectura d'aquella època i el seu estat de conservació és magnífic, cosa que el fa destacar sobre altres jaciments...

El Born, a l'edat Mitjana, era l'indret on s'organitzaven les justes pels nobles (born vol dir torneig), i on tenien lloc les principals festes religioses o profanes. A més, l'abundància de gremis als carrers de l'entorn va fer que desenvolupés una economia potent.  La importància d'aquest barri va dónar lloc a la dita popular: "Roda al món i torna al Born".

Enguany és el tricentenari dels fets que vàren succeir al 1714, fets que relata Albert Sánchez Piñol en el seu magnífic llibre: "Victus", que el podriem considerar un best-seller de, al meu parer, cànon total. Aquesta magnífica obra, en efecte, anomena aquest lloc diversos cops tal i com podem veure en aquest extracte:

"Don Antonio estaba a punto de lanzar el segundo contraataque, que debía recuperar las murallas. Era absurdo, porque los borbónicos ya habían llegado hasta el otro extremo de la plaza del Born. En esa parte se congregaban  miles de uniformes  blancos, la primera  hilera de rodillas."

Si ens endinsem en la novela esmentada, veiem una descripció d'aquest meravellós barri. Addicionalment hom hi pot una representació dels costums de 1714. Podem veure, doncs, que si volem apropar-nos a la història catalana, i ens volem endinsar dins les nostres arrels, només hem de donar una volta pel Born, i/o llegir-nos la novela "Victus"...









Alex Llobet. 1r Batxillerat. Secció B