L'aliança entre la música i la literatura

El cantautor Raimon va ser guardonat el passat 21 de març amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2014. Aquest premi s’atorga a les persones que “per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva obra intel·lectual, hagin contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans.” I crec amb fermesa que és un premi merescut.

Raimon, cantautor valencià, ha fet que moltes generacions coneguin, estimin i valorin poemes d’autors catalans. És el cas de Salvador Espriu. 

Els puristes critiquen i afirmen que és una heretgia posar música als poemes perquè consideren que és devaluar la poesia. Això pot ser cert quan el cantant maltracta la poesia, però el que és cert és que, quan el cantant és bo, i en aquest cas no hi ha dubte, la poesia pren una segona vida sense perdre la seva essència. Però això només ho pot fer un cantant que, com Raimon, és poeta, i qui ho dubti només ha de repassar aquests magnífics versos de la seva cançó “Al vent”:

Al vent,

la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.
I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

El filòsof Nietzsche deia que la moda és allò que passa de moda.  Els bons artistes perduren en el temps. Les lletres i les melodies de les cançons de Raimon van conmoure els nostres pares i, si l’escoltem amb calma, encara avui a nosaltres.

Futbol i Literatura

 El dimecres passat mentre escoltava el post-partit del Barça-Atlètic de Madrid vaig recordar que havia de fer una entrada en aquest blog, mentre hi pensava va sonar una secció que em va cridar l’atenció. Aquesta, feia un resum, en vers, del partit. Aquesta secció es feta per l’actor i director de teatre català Joan Ollé.

                                                   

                                                   

          
            La tdp, l'estona final. (min 10)                                                                 Joan Ollé

Arran d’haver-la escoltat vaig decidir que, en aquesta entrada, tractaria el tema del futbol dins la literatura.  Per a fer-ho vaig fer una recerca per internet i, per sorpresa meva,  vaig trobar moltes obres literàries que parlaven d’aquest tema. Això, em va sorprendre molt ja que no m’esperava que una obra poques estar basada en una cosa tan planera com un partit de futbol. Vaig trobar llibres com: “Futbol, una religión en busca de Dios”  de Manuel Vázquez Montalbán o algun poema de Miguel Hernández... Però la obra que més em va cridar l’atenció va ser un poema de Rafael Alberti anomenat: “Oda a Platko”. Rafael Alberti (1902-1999) va ser un poeta espanyol que pertanyia a la Generació del 27.

"Oda a Platko"

Ni el mar,
Que frente a ti saltaba sin poder defenderte.
Ni la lluvia, ni el viento, que era el que más rugía.
Ni el mar, ni el viento, Platko,
Rubio Platko de sangre,
Guardameta en polvo,
Pararrayos.
No, nadie, nadie, nadie,
Camisetas azules y blancas, sobre el aire.
camisetas reales,
contrarias, contra ti, volando y arrastrándote.
Platko, Platko lejano,
Rubio Platko tronchado,                                                                                    
Tigre ardiente en la hierba de otro país,                                                   

¡ Tú, llave, Platko, tú llave rota,

llave áurea caída ante el pórtico áureo!
No, nadie, nadie, nadie,                                                                       Nadie se olvida, Platko
Volvió su espalda el cielo.
Camisetas azules y granas flamearon,
apagadas, sin viento
El mar, vueltos los ojos,
se tumbó y nada dijo.
Sangrando en los ojales,
sangrando por ti, Platko,
por tu sangre de Hungría,
sin tu sangre, tu impulso, tu parada, tu salto
temieron las insignias.
No, nadie, Platko, nadie,
nadie se olvida.
Fue la vuelta del mar
Fueron diez rápidas banderas
incendiadas sin freno.
Fue la vuelta del viento.
La vuelta al corazón de la esperanza
Fue tu vuelta.
Azul heroico y grana
mando el aire en las venas
Alas, alas celestes y blancas,
rotas alas, combatidas, sin
plumas, encalaron la hierba.
Y el aire tuvo piernas,
tronco, brazos, cabeza.
!Y todo por ti Platko,
rubio Platko de Hungría!
Y en tu honor, por tu vuelta,
porque volviste el pulso perdido a la pelea,
en el arco contrario al viento abrió una brecha.
Nadie, nadie, se olvida.
El cielo, el mar, la lluvia lo recuerdan.
Las insignias.
Las doradas insignias, flores de los ojales,
cerradas, por ti abiertas.
No nadie, nadie, nadie,
nadie se olvida, Platko.
Ni el final: tu salida,
oso rubio de sangre,
desmayada bandera en hombros por el campo.
!Oh Platko, Platko, Platko
tú tan lejos de Hungría!
¿Que mar hubiera sido capaz de no llorarte?
Nadie, nadie se olvida,
no nadie, nadie, nadie.

Rafael Alberti

Alberti, va dedicar aquest poema a un porter hongarès que va passar pel Barça anomenat Franz Platko. L’autor va escriure el poema després de la final de la copa d’Espanya del 1928 quan el porter va patir un fort cop al cap i va acabar el partit amb una vena al cap. Per a mi és molt interessant veure que en un poema, no només es tracten coses tan profundes com l’amor o la tristesa sinó que en aquest es poden elogiar coses menys profundes com la actuació d’un porter de futbol. Com he pogut observar durant la realització d’aquest text la literatura no està gens allunyada de les coses populars com, en aquest cas, el futbol.

Guillem Martín Sesé   1rBatx D

Retorn i posada en escena dels Joglars

Farà uns quants dies que, mentre llegia el diari, vaig trobar-me un article amb el títol següent: "Joglars: El retorn de la Sàtira". L'article parlava del retorn de la companyia teatral catalana "Els Joglars" a Barcelona després de 7 anys i presentava mínimament les seves futures obres. Aquesta companyia va ésser fundada el 1962 a Barcelona per Albert Boadella, Carlota Soldevilla i Anton Font.

Aquest retorn a Barcelona ha estat causat gràcies al nou director de la companyia, Ramon Fontserè, després que Albert Boadella deixés la direcció. Tot i que cal dir que en realitat mai van anar-se'n de Catalunya, ja que totes les seves obres s'han creat sempre al mateix indret, a la seva cúpula geodèsica situada a Pruit des del 1976.

L'històric grup va anunciar que del 16 d'abril al 4 de maig representaran la seva versió d'El coloquio de los perros, de Cervantes, al Poliorama, teatre en el qual van triomfar anteriorment amb la seva obra Ubú, Pla, Dalí. L'obra que presentaran pròximament és una crítica a la societat, i concretament a la pèrdua de comunicació entre els humans, destapant les seves misèries, l'arrogància i l'acceptació del destí amb un to satíric grotesc. L'obra presenta dos gossos vells i savis, interpretats per Fontserè i Pilar Sáenz, que una nit a la gossera després de passar moltes aventures obtenen el do de la parla i comencen a parlar i a dialogar amb Manolo, vigilant del lloc (Xevi Milà) sobre la realitat que els envolta i de les seves peripècies amb els humans, els seus amos, encarnats per Dolors Tuneu i Xavi Sais. 

Cal saber que la majoria d'obres d'aquesta companyia van adreçades a la crítica grotesca de la societat, però també de diverses persones importants i mediàtiques sempre utilitzant la ironia i la parodia. El seu esperit crític envers la política han fet que en les seves obres apareguin polítics de tota mena com Jordi Pujol, Felipe González o Pasqual Maragall. També han ironitzat personatges culturals com Salvador Dalí i Josep Pla. Les seves obres sovint han creat nombroses polèmiques i xocs amb les autoritats i per això van estar vetades per diversos mitjans de comunicacions catalans i espanyols. Un dels xocs més greus va succeir quan van empresonar a Albert Boadella, l'antic director, durant 8 dies després de presentar l'obra La Torna durant la transició del franquisme a la democràcia.

Pròximament també s'anunciarà la seva nova obra anomenada VIP, que aquest cop sí que serà en català. El seu director, Fontserè també va destacar en la seva entrevista a Barcelona els efectes de la crisi en el seu sector, i en la seva pròpia companyia, que ha patit una davallada en el seu pressupost i s'ha vist obligada a reduir costos.

Membres de la companyia teatral, i Ramon Fontserè a l'esquerra.

Posada en escena dels Joglars

http://www.elsjoglars.com/ (Enllaç a la seva pàgina web)

Autor: Teodoro Suárez Riera,  1r Batxillerat C

J.Verdaguer. Camí a casa diferent.

Cada dia quan torno de l’escola, passo per davant del col•legi Jacint Verdaguer de Castelldefels. Mai m’havia parat a pensar qui era en Jacint Verdaguer, però a l'haver de fer aquest comentari sobre la literatura que ens envolta, vaig veure una oportunitat per aprofundir una mica en la història de qui fins ara només era un nom d'escola per a mi, i en el què va fer. Així, he esbrinat que en Jacint Verdaguer va néixer a Folgueroles, Osona, l’any 1845 i morí a Barcelona el 1902. Va ser un dels principals poetes de la Renaixença i de les lletres catalanes. En la seva vessant religiosa va exercir com a sacerdot durant uns anys encarregat d’esglésies de la zona Vic, on molta gent recorda a aquest autor com "Mossèn Cinto Verdaguer". Als 32 anys, Verdaguer es va instal•lar a Barcelona desprès de ser nomenat capellà del Marquès de Comillas. Va ser aquest any quan també el van donar el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel seu poema anomenat L’Atlàntida. Aquesta és l’època de la seva consagració com a poeta. El 1880, desprès d'haver rebut 3 premis dels Jocs Florals, el van nomenar Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any escriu el llibre Montserrat. Desprès d'aquesta etapa d'auge poètica, va decidir abandonar el cristianisme i les creacions poètiques i entra en una etapa "Mística". Es va arribar a dir que feia exorcismes. Com a símbol de la gran popularitat que va assolir en la seva època com a poeta, avui dia molts carrers arreu de Catalunya el commemoren posant el seu nom. L’any 1914 l'Ajuntament de Barcelona va encarregar a l’arquitecte Josep Maria Pericats la construcció de un monument en honor seu a la cruïlla entre la Avinguda Diagonal i el Passeig de Sant Joan. El monument, que avui encara vigila la cruïlla va trigar 10 anys en construir-se. Una altra construcció inspirada en Verdaguer i en la seva gran obra Montserrat, és el mirador del cim de Sant Jeroni (1952), prop de la Serralada de Montserrat, batejat amb el nom “Mossèn Cinto”. Després de saber tot això el camí a casa ja mai no serà el mateix, no podré tornar a passar indiferent per un espai que porta el nom d’algú que ha deixat una petjada tan important per a Catalunya i la seva literatura.

"Roda al món, i torna al Born"

En efecte, hem rodat 300 anys, i ara podem veure com era la Barcelona del 1714.

Fa un temps es va descobrir el jaciment. I quan dic "el jaciment" en comptes d' "un jaciment" és perquè aquest jaciment és molt i molt especial: és el jaciment arqueològic del mercat de la Ciutat del Born. Aquest ens fa gaudir d'un viatge en el temps fins a la Barcelona del 1700, i ens dóna una representació fidedigna de la vida quotidiana de la darreria del segle XVII i primers del XVIII: aquest lloc ens dóna accés directe a l'ànima del poble català a través del temps. Il·lativament, també representa l'arquitectura d'aquella època i el seu estat de conservació és magnífic, cosa que el fa destacar sobre altres jaciments...

El Born, a l'edat Mitjana, era l'indret on s'organitzaven les justes pels nobles (born vol dir torneig), i on tenien lloc les principals festes religioses o profanes. A més, l'abundància de gremis als carrers de l'entorn va fer que desenvolupés una economia potent.  La importància d'aquest barri va dónar lloc a la dita popular: "Roda al món i torna al Born".

Enguany és el tricentenari dels fets que vàren succeir al 1714, fets que relata Albert Sánchez Piñol en el seu magnífic llibre: "Victus", que el podriem considerar un best-seller de, al meu parer, cànon total. Aquesta magnífica obra, en efecte, anomena aquest lloc diversos cops tal i com podem veure en aquest extracte:

"Don Antonio estaba a punto de lanzar el segundo contraataque, que debía recuperar las murallas. Era absurdo, porque los borbónicos ya habían llegado hasta el otro extremo de la plaza del Born. En esa parte se congregaban  miles de uniformes  blancos, la primera  hilera de rodillas."

Si ens endinsem en la novela esmentada, veiem una descripció d'aquest meravellós barri. Addicionalment hom hi pot una representació dels costums de 1714. Podem veure, doncs, que si volem apropar-nos a la història catalana, i ens volem endinsar dins les nostres arrels, només hem de donar una volta pel Born, i/o llegir-nos la novela "Victus"...









Alex Llobet. 1r Batxillerat. Secció B