COLOMETA A LA PANTALLA

COLOMETA A LA PANTALLA

L'escriptora Mercè Rodoreda (1908-1983) ha contribuït enormement a la coneixença de racons quotidians de Barcelona. Les seves novel·les més conegudes: Mirall trencat, Aloma i de la que parlaré, La plaça del Diamant, succeeixen a la nostra ciutat, i tenen en comú que narren històries de gent (personatges principals femenins) amb gran problemàtica emocional, probablement un reflexe dels seus propis sentiments.

En La plaça del Diamant, Rodoreda va combinar els sentiments de la Colometa, la protagonista, amb la situació de Espanya des de la República fins la postguerra, apropant així unes sensacions de la protagonista -úniques, íntimes- a un context comú i conegut. De la mateixa manera, la Barcelona de què es parla, descobrint petits racons del barri popular de Gràcia, és un element de quotidianitat que es contrasta dins una història singular com és la que es narra en aquesta novel·la. Són aquests elements més propers al lector que acosten allò que s'explica a qui ho llegeix.

L'any 1982 el director Francesc Betriu va portar la popular obra a la gran pantalla, amb els actors Sílvia Munt i Lluís Homar com a Colometa i Quimet. El 1983 és va adaptar per a televisió, dividida en quatre capítols:

(Sílvia Munt i Lluis Homar en una escena de la pel·lícula)

1- Natàlia coneix a Quimet en un ball a la plaça del Diamant

2- Després de la boda i el naixement dels fills, comencen els problemes per a Colometa

3- Quimet mor al front i la situació de la Colometa arriba al límit

4- Colometa refà la seva vida al costat d'un botiguer veí, l'Antoni

En aquests capítols hi podem observar perfectament el creixement de la Colometa, des de la seva joventut, l'amor, la passió fins que va madurant, a base de cops, la seva relació amb els coloms, i la final resolució en què, d'alguna manera, s'estableix finalment en una relació passiva, però estable, i d'alguna manera, carinyosa. Es narra la maduració d'una dona complexa, a qui li va tocar viure uns fets difícils de suportar.

La sèrie va ser rodada íntegrament a Gràcia, amb espais naturals, i inclús, els extres eren veïns de Gràcia, cosa que li dóna més verosimilitud. Totalment fidel al text original, el film de Betriu és correspon en sensació intimista amb el relat en primera persona de la novel·la, i Sílvia Munt aporta una expresivitat realment única a la protagonista, d'acord amb la persona de la Colometa. De fet, se li va atorgar el premi CEC a millor Actriu per aquest paper.

(Sílvia Munt com a Colometa)

Aquest exemple de transvassament de literatura a audiovisual n'és un altre de fins a quin punt aquests dos medis de comunicació poden combinar-se i complementar-se, enriquint-se l'un a l'altre.

A continuació hi teniu un enllaç per accedir a la pel·lícula en capítols:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/la-placa-del-diamant/

Júlia Gaitano, 1r batx. E

"Entrena l'ànima"

Com ve sent habitual els últims anys, un dels anuncis més esperats pels teleespectadors és el d'Estrella Damm amb el lema de la campanya "Mediterràniament". Aquesta marca de cervesa s'ha promocionat amb espots publicitaris que presenten estius idíl·lics de sol i mar, en el meravellós paisatge de les platges catalanes i balears. Són petites històries fresques, alegres, positives que atrapen al públic i que utilitzen com a banda sonora amb una cançó desconeguda que finalment es converteix en tot un himne de l'estiu. Aquest any, però, l'enfocament ha estat radicalment diferent . L'espot comença amb un noi que canta una cançó monòtona, sense ritme, acompanyat d'una guitarra i s'enllaça amb fragments d'espectacles de tota mena on els personatges, que en molts casos són actors, músics o artistes de professió, van encaixant com un puzzle per donar un missatge comú: Al nostre voltant, siguem on siguem, estan passant coses meravelloses, interessants, úniques que ens farien posar en peu, plorar, riure, sentir, canviar per dintre però, com que estem mirant la televisió, ens ho estem perdent. Tot l'espot és una crida a la societat animant-la a que tanqui la televisió, s'aixequi del sofà, surti  de casa i vagi al teatre, al cinema, al circ, a un museu, a una sala de concerts... És un crit al consum cultural, per "entrenar l'ànima" per que els telespectadors ens estem convertint en gent passiva, anestesiada que s'ha acostumat a no emocionar-se, a viure sense sensibilitat ... a ser cada cop menys humans.

Les imatges fan un recorregut per teatres, sales de concerts o restaurants on una vintena de membres del món de la cultura pronuncien part del missatge de l'espot. L'actriu Clara Segura, el músic Joan Colomo, l'actor i director teatral Julio Manrique, el ballarí Israel Galván, el mim Pep Bou, La Fura dels Baus i el cuiner Albert Adrià, entre d'altres.

L'eslògan que apareix al final de l'anunci diu així: "Fem costat a la cultura i a l'espectacle perquè formen part de la nostra manera de viure". Resumeix perfectament tot l'espot publicitari ja que si no som nosaltres mateixos els que impulsem i protegim la cultura i l'espectacle perjudicats per taxes abusives, anirà morint poc a poc.

https://www.youtube.com/watch?v=Mp4Is5B5Itw  


Anna Navarro Aguado 1er E

Retorn i posada en escena dels Joglars

Farà uns quants dies que, mentre llegia el diari, vaig trobar-me un article amb el títol següent: "Joglars: El retorn de la Sàtira". L'article parlava del retorn de la companyia teatral catalana "Els Joglars" a Barcelona després de 7 anys i presentava mínimament les seves futures obres. Aquesta companyia va ésser fundada el 1962 a Barcelona per Albert Boadella, Carlota Soldevilla i Anton Font.

Aquest retorn a Barcelona ha estat causat gràcies al nou director de la companyia, Ramon Fontserè, després que Albert Boadella deixés la direcció. Tot i que cal dir que en realitat mai van anar-se'n de Catalunya, ja que totes les seves obres s'han creat sempre al mateix indret, a la seva cúpula geodèsica situada a Pruit des del 1976.

L'històric grup va anunciar que del 16 d'abril al 4 de maig representaran la seva versió d'El coloquio de los perros, de Cervantes, al Poliorama, teatre en el qual van triomfar anteriorment amb la seva obra Ubú, Pla, Dalí. L'obra que presentaran pròximament és una crítica a la societat, i concretament a la pèrdua de comunicació entre els humans, destapant les seves misèries, l'arrogància i l'acceptació del destí amb un to satíric grotesc. L'obra presenta dos gossos vells i savis, interpretats per Fontserè i Pilar Sáenz, que una nit a la gossera després de passar moltes aventures obtenen el do de la parla i comencen a parlar i a dialogar amb Manolo, vigilant del lloc (Xevi Milà) sobre la realitat que els envolta i de les seves peripècies amb els humans, els seus amos, encarnats per Dolors Tuneu i Xavi Sais. 

Cal saber que la majoria d'obres d'aquesta companyia van adreçades a la crítica grotesca de la societat, però també de diverses persones importants i mediàtiques sempre utilitzant la ironia i la parodia. El seu esperit crític envers la política han fet que en les seves obres apareguin polítics de tota mena com Jordi Pujol, Felipe González o Pasqual Maragall. També han ironitzat personatges culturals com Salvador Dalí i Josep Pla. Les seves obres sovint han creat nombroses polèmiques i xocs amb les autoritats i per això van estar vetades per diversos mitjans de comunicacions catalans i espanyols. Un dels xocs més greus va succeir quan van empresonar a Albert Boadella, l'antic director, durant 8 dies després de presentar l'obra La Torna durant la transició del franquisme a la democràcia.

Pròximament també s'anunciarà la seva nova obra anomenada VIP, que aquest cop sí que serà en català. El seu director, Fontserè també va destacar en la seva entrevista a Barcelona els efectes de la crisi en el seu sector, i en la seva pròpia companyia, que ha patit una davallada en el seu pressupost i s'ha vist obligada a reduir costos.

Membres de la companyia teatral, i Ramon Fontserè a l'esquerra.

Posada en escena dels Joglars

http://www.elsjoglars.com/ (Enllaç a la seva pàgina web)

Autor: Teodoro Suárez Riera,  1r Batxillerat C

Les "creepypastas"

És ben sabut per tots nosaltres que l'aparició d'Internet va enriquir les nostres vides en molts sentits . A aquells que els hi agradava la música van obtenir més música , els que gaudien del cinema van obtenir més pel·lícules i aquells que volien aprendre més van obtenir una gran quantitat d'informació inestimable a només un clic de distància . 

Tot el que s'ha dit anteriorment engloba alta varietat de gustos i colors i, per tant, també n'hi ha de sobres per a totes aquelles persones que gaudeixen amb el terror i les llegendes urbanes. El miracle que va fer Internet va ser no només encarregar-se d'unir-les  totes per al gaudi del món , sinó que les va fer germinar , créixer i multiplicar-se, encoratjant així la imaginació de milions d'internautes, el poder creatiu dels quals no té res a envejar a cap gran autor del gènere ja esmentat . 

És així com van començar a néixer monstres i històries que si tinguessin un document d'identitat aquest posaria : nascuts a Internet. I encara que aquestes figures són molt diferents als clàssics vampirs , homes llop o morts vivents , aquest cas és una de les excepcions en què allò nou supera de lluny a allò antic pel que fa a genialitat . A aquestes històries se les va batejar com creepypastas , una paraula derivada de la unió de les paraules angleses creepy ( esgarrifós ) i pasta ( del procés de copy - paste ) . 

Personatges com Slenderman , Jeff the killer o Zalgo són els nostres Frankensteins , els nostres Dràculas i els nostres homes llop de l'era moderna que van arribar per salvar un gènere que, avui dia , estava oblidat i rovellat pel seu mal ús. Havent treballat a classe el concepte dels préstecs literaris , aquells que coneguin aquestes figures i s'hagin atrevit a llegir les seves històries s'hauran adonat de les grans influències que aquestes tenen d'autors mundialment coneguts com H.P. Lovecraft , Edgar Allan Poe o Bram Stoker i és que, com moltes grans obres , les creepypastas han nascut del ressorgir dels clàssics per portar nous relats adaptats a un nou món i ja compten amb la seva influència en els sectors dels videojocs o de les pel·lícules.

Potser aquestes persones eren els que buscaven els personatges de Jordi Nopca en la seva novel·la "El talent ".

Manel García Ayala/1r batx. A

Gràcies Teixidor, Gràcies Villalonga

He escollit la novel·la de Pa negre d’Emili Teixidor  i la película homònima que va dirigir el mallorquí Agustí Vilallonga per demostrar la importància del cinema com a mitjà per donar a conèixer  la literatura catalana.

Emili Teixidor i Viladecàs  va néixer el 22 de desembre de 1933 a Roda de Ter, Osona i va morir a Barcelona el 19 de Juny de 2012. Va estudiar Dret, Filosofia i lletres, periodisme i magisteri. Va treballar durant molt anys  com a  professor d'institut. La seva vocació literària va sorgir d'un grup d'amics aficionats a la literatura que van formar la Penya Verdaguer, entre els quals hi havia Miquel Martí i Pol. Les seves obres solen estar ambientades a la plana de Vic  de la seva infantesa i se centren en temes referents a la situació social del moment: Guerra civil espanyola i la postguerra.

Teixidor es va especialitzà en literatura infantil i juvenil, però també escrigué novel·les per a adults. El seu estil denota un vocabulari molt ric  i un gran domini de la tècnica narrativa.  Fou autor de moltes novel·les entre les quals m’agradaria destacar “ L’ocell de foc”,  que va ser seleccionada per la Fundació Germán Sánchez Ruipérez com a una de les cent millors obres del segle XX i “Pa negre” .

"Pa negre" es va publicar el 2003, narra una historia  ambientada en la postguerra rural catalana, explica la història d’un nen que pertany al bàndol dels perdedors i que descobreix al bosc els cadàvers d'un home i el seu fill. A partir d'aquest fet intentarà descobrir qui els va matar, mentre es desperta en ell una forta consciència moral que xoca amb el món dels adults, alimentat per les mentides.

Al 2010, Agustí Villalonga va fer una versió cinematogràfica que va estar protagonitzada pels actors Sergi López, Pep Tosar i Laia Marull. El film es va rodar en diverses  zones rurals  de Lleida, Girona i Barcelona (El montseny, Mura, Talamanca, Olot,Vic, Manlleu…).

La pel.licula va ser molt guardonada, va rebre, entre d’altres, 14 premis Gaudí (millor pel·licula en llengua catalana, millor director i millor actor…), 9 premis Goya (millor pel·lícula, millor director, millor guió original…) i el premi Ariel a la millor pel·lícula iberoamericana.

Teixidor al llarg de la seva trajectòria professional rebé molts premis literaris. Destaca l'any 1992, quan fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi concedida per la  Generalitat de Catalunya. El 23 de febrer de 2012 fou reconegut com a doctor “honoris causa” per la Universitat de Vic. La seva obra ha estat traduïda al castellà, al francès, al gallec, a l’italià, el neerlandés i al portugués entre d’altres.

En la meva opinió, Emili Teixidor va fer una tasca molt important en els darrers anys de la seva vida perquè es va dedicar a  visitar escoles i insituts per recomanar a infants i joves que trobessin moments per escriure i gaudir de la lectura. Va ser un gran defensor de la cultura catalana, en un món cada cop més globalitzat, on sembla que tot el que ve de fora ha de ser millor. Defensà la universitat i, especialment, les disciplines que conformen les humanitats, com un espai de reflexió imprescindible pels temps actuals.

Gràcies Teixidor,

           Gràcies Villalonga,

  per difondre la nostra cultura arreu del món.

                                                 ADRIÀ DE GRÀCIA-SECCIÓ C

Literatura televisiva: llibres en imatges digitals i sons

L'escriptor lleidatà Manuel del Pedrolo Molina va escriure Mecanoscrit del segon origen l' any 1974.

Aquesta novel·la de ciència ficció tracta sobre la vida de l'Alba i en Dídac, els dos últims supervivents a la Terra a causa d'un atac alienígena. La novel·la ens explica els problemes que tenen, les adaptacions al món deshabitat que han de patir, la possible extinció de la raça humana...
Va ser un llibre d'extraordinari èxit a tota Catalunya i Espanya, no per la trama de la història en concret, sinó per la pregunta indirecta que ens planteja el llibre: Tenim possibilitats d'existència al món actual? Ens extingirem?

Més tard, onze anys després de la publicació del Mecanoscrit del Segon Origen, al ser una obra literària catalana amb molta fama, Tv3 va transportar el llibre a la televisió. L'any 1985 la cadena televisiva catalana va fer una sèrie amb molt d'èxit que es basava totalment en aquest llibre sense deixar-se cap fet important.
Aquí podeu veure el primer capítol d'aquesta sèrie i podeu trobar la resta al YouTube:

Caràtula de la sèrie de Tv3

Notícia del diari sobre la sèrie Mecanoscrit del segon origen

Amb l'era digital que estem vivint des de finals del segle XX, la televisió és un dels aparells electrònics més utilitzats per la societat. Per tant, difondre una sèrie basada en un llibre de la literatura catalana és una manera d'envoltar la gent amb literatura molt potent ja que diàriament moltíssimes persones veuen la televisió de manera lúdica i amb aquesta sèrie es diverteixen i aprenen una obra literària catalana molt famosa.
En definitiva, penso que la televisió és un recurs molt eficaç per donar-se a conèixer i arribar a tothom. Cada dia, la major part de la societat, (sobretot la joventut) llegeix menys i veu més la televisió, per tant, una solució per mantenir la literatura viva seria fomentar literatura a partir de documentals, programes o sèries de televisió de manera entretinguda.
Això també podria ser un homenatge als millors autors catalans.

Aquí, a la Fundació Pedrolo podeu trobar molta informació sobre la vida de Manuel del Pedrolo i les seves obres: http://www.fundaciopedrolo.cat/

Andrea Grau- 1r Batx C

L'embarbussament com anunci

Aquesta era la notícia sobre l'anunci televisiu que sortia el dia 1 de maig de fa dos anys a La Vanguardia, i que donava així vida a la nova "Vanguardia en català". Al subtítol posava: "Martina Klein, Carles Puyol, Anna Veiga i Pau Garcia-Milà juguen a les paraules amb nosaltres. Una cita de Dalí, que va repetir Quim Monzó, idea base per a l'anunci de la nostra edició en català."

Doncs això mateix és el què van fer. Tot va començar amb Salvador Dalí, quan després d'una prova de càmera abans d'una entrevista a la Radiotelevisió francesa el 1965. Dalí es va igualar les dues puntes del seu majestuós bigoti, va mirar a la càmera i va llençar: "Una polla xica, pica, camatorta i ballarica va tenir sis polls xics, pics, camatorts i ballarics. Si la polla no hagués estat xica, pica, camatorta i ballarica, els sis polls no haguessin estat xics, pics, camatorts i ballarics". I es va quedar tant ample, com si fos el més normal.

Després d'ell va venir, quaranta i dos anys després, durant el discurs en la cerimònia d'obertura de la Fira del Llibre de Frankfurt, Quim Monzó i va llençar de la mateixa manera el mateix embarbussament.

Llavors Ignasi Clarà, director creatiu, va convocar a aquests quatre representants, del glamur, l'esport, la investigació i les tecnologies del futur, respectivament, per representar aquesta idea de continuïtat i tradició i d'herència cultural, que és la base de l'anunci amb què es presenta l'edició en català de La Vanguardia. A l'anunci surten tots quatre, entre d'altres, intercalant-se, mentre reciten diversos embarbussaments.

Pere Guardiola, director general de La Vanguardia, es mostrava satisfet del treball de la productora, GDA, que va realitzar fins a quatre versions de l'anunci.


Aquí teniu l'anunci:

JORDI CAUBET / Secció D