El teatre s’ofega

Hem de saber que una  societat per més desenvolupada econòmicament i autònoma que sigui necessita l’art i la cultura popular per viure i destacar sobre  de les altres i això és molt important per formar als ciutadans, però no només hi ha un propòsit moralitzador, sinó d’entretenir a la gent i fer passar una bona estona al teatre. El teatre durant molts segles ha gaudit d’un públic i fins hi tot, ‘’l’anar a veure espectacles’’ arribava a ser una de les principals  formes de diversió de la gent de totes les classes socials. Llavors, durant el segle XX  el teatre ha hagut de combatre amb altres formes d’entreteniment com el cinema, la televisió o la ràdio i davant d’això el teatre ha anat reculant  deixant de ser el que era, un espectacle popular dels segles anteriors. Actualment, és cert que el teatre té presència, però cada cop més, el teatre s’està morint. Estan desapareixent companyies teatrals, locals, autors, obres de qualitat. I perquè s’està morint? Perquè s’ofega? Deixeu-me dir-vos que és causa de la crisi i de les noves tecnologies. La gent ja no vol anar al teatre,  prefereix quedar-se a casa i mirar ja sigui pel·lícules a través d’Internet o bé la televisió. Les maneres de viure i d’entretenir-se canvien, en el pas del temps al teatre li ha sorgit competència. Actualment hi ha milers de maneres d’entretenir-se que en el passat no existien com anar amb patinet, jugar als videojocs,  xatejar amb els mòbils, etc. Un exemple de la situació actual del teatre seria el que conté l’article ‘’el teatro se indigna’’ on el col·lectiu d’arts escèniques de la comunitat de Madrid pateixen una falta de subvencions, que deixen als actors, figurants, directors, músics sense sous provocant els descontentament de la companyia teatral, llavors decideixen reclamar els pagaments ajornats però no els aconsegueixen. Com ja he dit abans aquest cas és un dels milers de cassos que succeeixen al nostre país. Cada cop més a Espanya les companyies teatrals pateixen problemes econòmics, falta de públic obligant a tancar locals teatrals. Fins a quin punt hem d’arribar, per adonar-nos de què la cultura és molt important? Si destruïm el teatre, estem fent desaparèixer el generador de qualitats com els valors socials, morals i d’autoestima. Per tant hem d’intentar exprimir al màxim el teatre.

Us deixo aquí el link de l’article.

http://www.publico.es/culturas/412246/el-teatro-se-indigna


Ferran Serena Escribano, 1rbatxillerat, C

S'actualitza la llengua

L'altre dia, navegant per la xarxa, vaig descobrir una notícia que em va cridar força l'atenció: l'Optimot (servei que ofereix la Direcció General de Política Lingüística amb l'Institut d'estudis Catalans i el TERMCAT) ha incorporat el seu contingut, afegint diversos diccionaris elaborats pel Centre de Terminologia TERMCAT i la nova versió del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans. Sense dubtar-ho un moment, ja vaig començar a redactar mentalment aquesta entrada del blog.

Milers de persones arreu del món utilitzen aquest tipus de diccionaris en la xarxa, de manera que aquests han d'estar constantment actualitzats.

Pel que fa a la nostra llengua catalana, els diccionaris terminològics han actualitzat els seus cercadors aquest mes de març:

En primer lloc s'han afegit al cercador diccionaris dels àmibts del circ, l'automobilisme, la recerca de clínica, el manga, la cronicitat, les xarxes socials i el col·lectiu LGBT (com sobreviratge, komodo o gay-friendly). També s'han afegit termes darrerament normalitzats (fanzín o micoteca).

Finalment, el contingut s'ha ampliat amb entrades que provenen de dubtes del TERMCAT i del servei d'atenció de l'Optimot (ruta de navegació o bucatini). També, l'actualització inclou les modificacions extretes a partir de comentaris d'usuaris del diccionari (per exemple, la fitxa de "desnonament" s'ha enriquit amb l'equivalent "eviction").

Respecte el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, la seva versió actual és l'última del diccionari normatiu, i introdueix diverses novetats respecte l'anterior. Per exemple, s'hi han afegit diversos gentilicis (ceretà/ceretana, ademusser/ademussera...) També s'han afegit o modificat altres termes del diccionari, com l'adjectiu "anxovat", la definició d'"autisme" o el plural de "txa-txa-txa".

Daniel Val, 1r Batxillerat D

De l'any Espriu a l'any Vinyoli

 

Com tots sabem, fa poc que vam celebrar la benvinguda d'un nou any, el 2014. L'altre dia, estava llegint el diari ARA.CAT i em van sobtar uns articles que parlaven, com veureu a la imatge, sobre l'any 2014, l'any Joan Vinyoli, doncs es celebra el centenari del naixement del poeta català.

Joan Vinyoli i Pladevall va néixer a Barcelona el 3 de juliol del 1914 i va morir el 30 de novembre del 1984. És un dels poetes catalans més importants del segle XX i, probablement, el més influent entre les generacions posteriors de poetes catalans. Fins i tot hi ha gent qui gosaria dir que no tan sols en llengua catalana, doncs Vinyoli és un poeta profundament europeu, indiscutiblement modern, intuïtiu i fascinador com n'hi ha pocs.

Joan Vinyoli va viure a Barcelona tota la vida, tot i així, en els seus versos, hi deixen una empremta fonamental els períodes d'estiueig viscuts a Santa Coloma de Farners, en la seva infantesa i joventut i a Begur, en la maduresa. Van ser els moments de llibertat en que s'entregava a la poesia.

L'obra del poeta català, constituïda per més de cinc-cents poemes distribuïts en 17 llibres, es veu infuenciada sobretot pels poemes en alemany del poeta austríac Rainer Maria Rilke, i també per Carles Riba. Posteriorment, també es va deixar influenciar per Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare. 

De la seva extensa obra, en destaquem: el poemari El Callat (1956), un dels més profunds i rics en sentits de la poesia catalana de la postguerra; el llibre Realitats (1963), on dubta entre seguir fidel als postulats poètics que han presidit l'escriptura d'El Callat o adscriure's al model de poesia realista i engatjada que impera en aquell moment a Catalunya; l'edició de Tot és ara i res (1970), que és quan li arriba més reconeixement públic; la publicació d' Ara que és tard (1975), amb el qual guanya dos premis. També destaquem el seu darrer llibre, Passeig d'aniversari (1984), una meditació lírica marcada pel pressentiment de la mort.

Podem afegir com a curiositat que Santa Coloma de Farners, on estiuejava Vinyoli, és on va néixer Salvador Espriu. I també, aquesta més interesant, que Joan Vinyoli va estudiar al Jesuïtes de Casp. Potser d'aquí un segle a algú de nosaltres també ens dediquen un any.

Youwei Lin Ye / 1er B

Record a Josep Maria Castellet

Crec que és oportú que dediqui aquesta entrada al bloc a un familiar meu que s'ha deixat pell i ànima en la defensa de la cultura i la llengua catalana. Aquest familiar llunyà, era l'anomenat Josep Maria Castellet.

En la seva modesta vida, Josep Maria Castellet, va dedicar-se plenament al món de les lletres ja que era la seva gran passió des de la seva adolescència. Entre d'altres coses, va ser el president del Grup 62 i d'Edicions 62 on hi va deixar prop de 40 anys de la seva vida per promoure la difusió de clàssics universals i de clàssics de la literatura catalana. A més, també va desenvolupar la seva creativitat literària; aquí us deixo la seva última obra publicada al 2012.

No obstant, Castellet,  que portava una vida molt senzilla, tranquil·la i humil, fa ben poc que ens va deixar, el dia 9 de gener de 2014, després de 87 anys de vida. Posteriorment, es va celebrar una cerimònia que ell mateix havia deixat per escrit que fos ben senzilla i ràpida. Però malgrat les seves peticions, va ser una cerimònia multitudinària, on no hi havien els seus fills ja que no en tenia. Però encara que no tingués descendència, la contribució a la literatura catalana per part de la família Castellet encara continua; per exemple, amb el llibre de poesies Claustre.

Josep Maria Castellet

Eduard Domingo Castellet / 1r BATX   D

Una empenta a la cultura

Fa gairebé un mes, el 24 de Gener, es va publicar al diari Ara, una notícia referent a Avel·lí Artís Balaguer. La notícia deia que uns familiars d’Avel·lí Artís i Balaguer, Tessa Calders i Arcadi Artís, havien donat, 18 obres i una carpeta plena de documents del dramaturg, a l’Ajuntament de Barcelona per a l’Arxiu Històric de la Cuitat. 

Avel·lí Artís i Blaguer va ser un comediògraf, editor i periodista català molt important del segle XX. Va néixer a l’any 1881, a Valaguer, i va morir a Mèxic D.F, al 1954. 

Avel·lí Artís, va viure a Barcelona durant la època de la Guerra Civil, per la qual cosa va haver d’exiliar-se, com molts altres escriptors catalans, a Mèxic, on va morir. Va ser un dramaturg de gran pes per al teatre català. Durant les primeres dècades del segle XX va establir les bases del teatre català contemporani. 

Durant la seva vida, va estar molt vinculat a la ciutat de Barcelona, on estrenà totes les seves obres escrites entre 1909 i 1939 als teatres Romea, Principal i Novedades. I pel que fa a la seva estància a Mèxic, es pot destacar, que gràcies a la seva passió per la literatura, va ser capaç de tirar endavant quatre projectes: la creació d’una impremta, una editorial, una llibreria i finalment una revista, La Família. Cap al 1944, va iniciar una col·lecció anomenada Col·lecció Catalònia, Nom que fa referència a la famosa biblioteca catalana Catalònia, a Barcelona, que fa poc va haver de tancar les seves portes. Aquesta col·lecció eren un conjunt d’obres que van ser creades sense ninguna finalitat econòmica, simplement per contribuir a la literatura. 

Quant a les seves obres, se sap que pertanyien a la “comèdia ciutadana”, oposada al teatre tradicional i costumista, que tenia com a major representant a Frederic Soler, Pitarra. 

Per acabar, aquí us deixo el link de la notícia per si voleu més informació: http://www.ara.cat/llegim/LArxiu-Historic-Ciutat-Barcelona-Tisner_0_1072093037.html

Laura Jané

1r Batxillerat B

Viatge a les primeres obres

Fa gairebé un mes, el 24 de Gener, es va publicar al diari Ara, una notícia referent a Avel·lí Artís Balaguer. La notícia deia que uns familiars d’Avel·lí, Tessa Calders i Arcadi Artís, havien donat, 18 obres i una carpeta plena de documents del dramaturg, a l’Ajuntament de Barcelona per a l’Arxiu Històric de la Cuitat. 

Avel·lí Artís i Blaguer va ser un comediògraf, editor i periodista català molt important del segle XX. Va néixer a l’any 1881, a Valaguer, i va morir a Mèxic D.F, al 1954. 

Avel·lí Artís, va viure a Barcelona durant la època de la Guerra Civil, per la qual cosa va haver d’exiliar-se, com molts altres escriptors catalans, a Mèxic, on va morir. Va ser un dramaturg de gran pes per al teatre català. Durant les primeres dècades del segle XX va establir les bases del teatre català contemporani. 

Durant la seva vida, va estar molt vinculat a la ciutat de Barcelona, on estrenà totes les seves obres escrites entre 1909 i 1939 als teatres Romea, Principal i Novedades. I pel que fa a la seva estància a Mèxic, es pot destacar, que gràcies a la seva passió per la literatura, va ser capaç de tirar endavant quatre projectes: la creació d’una impremta, una editorial, una llibreria i finalment una revista, La Família. Cap al 1944, va iniciar una col·lecció anomenada Col·lecció Catalònia, Nom que fa referència a la famosa biblioteca catalana, Catalònia, a Barcelona, que fa poc va haver de tancar les seves portes. Aquesta col·lecció eren un conjunt d’obres que van ser creades sense ninguna finalitat econòmica, simplement per contribuir a la literatura. 

Quant a les seves obres, se sap que pertanyien a la “comèdia ciutadana”, oposada al teatre tradicional i costumista, que tenia com a major representant a Frederic Soler, Pitarra. 

Per acabar, aquí us deixo el link de la notícia per si voleu més informació: http://www.ara.cat/llegim/LArxiu-Historic-Ciutat-Barcelona-Tisner_0_1072093037.html

De comptable, a Lletra d'Or

Bé, jo faré aquesta entrada parlant de Sergi Pàmies.

Sergi Pàmies i López, més conegut com a Sergi Pàmies va néixer a París el 26 de Gener de 1960 , un escriptor català que tot i haver nascut i viscut els seus primers onze anys a París ha estat força influent en la literatura catalana.  Va començar a treballar com a contable però uns anys després ho va deixar per dedicar-se al que a ell veritablement li agradava, escriure. Actualment Sergi Pàmies ha exercit de : Narrador, Articulista del diari La Vanguardia, Traductor i Crític de televisió Catalana.

Va treure el seu primer recull de contes‘T’hauria de caure la cara de vergonya’ en català l’ any 1986 a l’edat de 26 anys. A partir d’aquesta en va escriure més reculls de contes, novel·les i més.

 Per mi Sergi Pàmies és un lluitador,i per això he fet l’entrada parlant sobre ell ja que ell ve d’ un país diferent, amb un idioma que encara que s’assembli al català no es exactament el mateix. I ell ha aconseguit premis amb la seva literatura, que és literatura catalana.

Roger Brosa 1 Batxillerat E

L’escriptor que tocava de peus al cel

En aquesta entrada parlaré de l’escriptor Pere Calders basant-me en un text que va sortir el 16 de juny del 2012 al diari Ara (a l’apartat d’Ara Llegim), dedicat a aquest escriptor en motiu del centenari del seu naixement. Curiosament el reportatge el va escriure Jordi Nopca, l’escriptor de la novel·la “El talent”, que hem llegit i treballat.

Impressió de pantalla de l’article del diari digital Ara

Pere Calders va néixer el 29 de setembre del 1912 a Barcelona i ja des de jove escrivia articles i contes. L’any 1939 Calders va marxar cap a França, deixant la seva dona i el seu fill a Barcelona, i al cap d’uns mesos es va exiliar a Mèxic, juntament amb Tísner i la seva família (amb Rosa Artís Gener, la seva futura esposa). Al juliol de 1943 va rebre el divorci i es va casar amb Rosa Artís. Al 1947 va néixer el seu fill Raimon Calders Artís. Al 1949 va néixer la seva filla Glòria Calders i un any després la tercera filla, Tessa Calders. L’any 1962 va tornar a Barcelona amb la seva família. L’any 1978 es va estrenar l’obra de teatre “Antaviana” de Dagoll Dagom basada en textos de Calders, que va ser tot un èxit. També es va publicar “Invasió subtil i altres contes” i tot això li va donar reconeixement popular. L’any 1982 se li va otorgar la Creu de Sant Jordi.

Més tard, l’any 1986, va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Al 1991 li van diagnosticar càncer de pròstata i l’any següent va ser investit Doctor honoris causa per la Universitat Autònoma. Va morir a Barcelona el 21 de juliol de l’any 1994, als 81 anys.

Fotografia de Pere Calders feta l’any 1994

Calders defensava un tipus de tractament que capgirés la realitat de les coses i per això la seva prosa és subversiva. Ell deia: “No hi ha coses estranyes, el que és estrany és la realitat. La part de somni de la persona humana és tan veritable com tocar de peus a terra” i d’aquesta frase ve el títol del text.

Pere Calders estava dotat d’una gran capacitat d’observació i d’imaginació (que demostrava sota la fantasia i l’ironia) i una de les seves grans aportacions a la literatura catalana és la capacitat de trencar les fronteres entre realisme i fantasia, acostant una dimensió i l’altra amb subtilesa i rigor literari.

En paraules de la seva filla Tessa: “Es parla molt de la lleugeresa de la seva prosa: escriure d'una manera que sembli que no costa és el més difícil de tot”.

Per això és un dels autors catalans més reeditats i estimats del segle XX i, més de cent anys després de néixer, la seva obra segueix tenint la força amb què va ser concebuda.

Carla Fuster Ruiz / 1r Batxillerat A

L'embarbussament com anunci

Aquesta era la notícia sobre l'anunci televisiu que sortia el dia 1 de maig de fa dos anys a La Vanguardia, i que donava així vida a la nova "Vanguardia en català". Al subtítol posava: "Martina Klein, Carles Puyol, Anna Veiga i Pau Garcia-Milà juguen a les paraules amb nosaltres. Una cita de Dalí, que va repetir Quim Monzó, idea base per a l'anunci de la nostra edició en català."

Doncs això mateix és el què van fer. Tot va començar amb Salvador Dalí, quan després d'una prova de càmera abans d'una entrevista a la Radiotelevisió francesa el 1965. Dalí es va igualar les dues puntes del seu majestuós bigoti, va mirar a la càmera i va llençar: "Una polla xica, pica, camatorta i ballarica va tenir sis polls xics, pics, camatorts i ballarics. Si la polla no hagués estat xica, pica, camatorta i ballarica, els sis polls no haguessin estat xics, pics, camatorts i ballarics". I es va quedar tant ample, com si fos el més normal.

Després d'ell va venir, quaranta i dos anys després, durant el discurs en la cerimònia d'obertura de la Fira del Llibre de Frankfurt, Quim Monzó i va llençar de la mateixa manera el mateix embarbussament.

Llavors Ignasi Clarà, director creatiu, va convocar a aquests quatre representants, del glamur, l'esport, la investigació i les tecnologies del futur, respectivament, per representar aquesta idea de continuïtat i tradició i d'herència cultural, que és la base de l'anunci amb què es presenta l'edició en català de La Vanguardia. A l'anunci surten tots quatre, entre d'altres, intercalant-se, mentre reciten diversos embarbussaments.

Pere Guardiola, director general de La Vanguardia, es mostrava satisfet del treball de la productora, GDA, que va realitzar fins a quatre versions de l'anunci.


Aquí teniu l'anunci:

JORDI CAUBET / Secció D