Camí cap a la "llibertat"

És per tots conegut que la nostra llengua, el català, sempre ha estat tractada amb inferioritat, des dels temps de Franco fins ara, a causa del desig d’unificar Espanya en una. Però per moltes dificultats que hagi passat el català segueix sent una llengua potent i vivent,  ja que hem lluitat i lluitarem perquè sigui i continuí sent així. 

Per això he pensat que la millor cançó que representa aquest esperit de lluita és L’estaca de Lluís Llach, ja que es pot considerar l’himne antifranquista del català.

Lluís Llach i Grande va néixer el 7 de maig de 1948 i actualment és músic, cantautor i escriptor català; a part de que fou un gran referent, no tant sols musicalment parlant sinó que també intel·lectual durant tres generacions. Fou perseguit pel franquisme durant els anys setanta i es va d’haver d’exiliar a Paris durant una època. Ha compost moltes cançons però la més coneguda i compromesa és de la que vull parlar, L’estaca.

Aquesta és una crítica ferotge contra la dictadura de Franco feta per reclamar la llibertat del país, Espanya, i la seva gent. Aquesta idea, la lluita per la llibertat, és expressada a través d’una metàfora: el lligament a una estaca. La cançó és una recopilació de converses que va tenir el cantautor quan era jove amb L’avi Siset, qui en veritat es deia Narcís Llansa Tubau, a Verges. Aquest últim era un tortallanenc república, catalanista i anticlerical que va obrir els ulls de Llach sobre el franquisme.

Aquí deixo la lletra de la cançó i el vídeo; com a curiositats dir que L’estaca ha estat traduïda en diversos idiomes i que és l’himne nacional del sindicat polonès Solidarność (Solidaritat), del club de rugbi perpinyanès USAP i de la Revolució de Tunísia del 2011. També dir que quan Llach va compondre la cançó no utilitzava la metàfora de l'estaca, sinó que era columna ; va ser en les revisions posteriors que es va suggerir el canvi.

Ona Molas 

1r Batx. B

La Gallineta de Llach fa un crit

Avui he sortit a córrer. Tot d’una les meves cames han començat a fer gambades plenes de ràbia. El cor em bategava de pressa, cada cop més. M’he preguntat quina en devia ser la causa,i és clar, estava sonant en el meu nou Ipod una de les cançons més revolucionàries, en els dos sentits de la paraula, de la música catalana, La Gallineta. Us podria explicar la vida del seu autor, el gran Lluís Llach, però prefereixo centrar-me en el missatge que amaga la lletra d’aquesta darrere seu.

Portada d'un CD de Lluís Llach

La gallineta ha dit que prou,

ja no vull pondre cap més ou,

a fer punyetes aquest sou

que fa tants anys que m’esclavitza.

Per poder entrar en situació, parlem d’una obra escrita el 1972, any en què Franco i els seus llepaculs no els donava la gana de deixar anar el mànec de la paella que tan forta tenien agafada. El tema general que tracta Llach en ella és el perquè d’haver escollit de fer el bloc sobre aquesta cançó i no pas sobre una altra. I és que parla de la Independència i el crit catalanista amb desig d’aconseguir-la. El que causa més impacta de La gallineta és aquesta tornada que un cop entra en el teu cap ja no esperis que en surti. Ho crec així perquè em porta a pensar amb els dispars d’un canó, reforçant d’aquesta manera, un cop més, la convicció de dir “prou” davant l’opressió. La tornada diu així:

Llach al concert per la Llibertat

La gallina ha dit que no,

Visca la revolució.

A grans trets, per tant, aquesta cançó es va escriure com una metàfora que signifiqués la situació dels catalans davant la dictadura franquista.

Un dels aspectes que també cal remarcar de la brillant metàfora de Llach és l’extraordinari fet d’aconseguir que arribés en orelles del país del costat, un país el qual l’any 1972, i ara encara l’any 2014, no s'ho mirava amb bons ulls.

Tot i que va ser censurada pel gran moment polèmic que la política estava vivint, cosa no pas estranya en aquella època ni en l’actualitat, el terrabastall causat per la nostra gallineta va resultar ser un dels crits de lluita i, alhora, socors d’una multitud de persones de sang catalana. 

Per acabar, us comparteixo el videoclip de la cançó que la televisió espanyola va transmetre el 2007. 

Neus Reverté, 1r Batx. B

LA VIE, C’EST TOUJOURS LES MÊMES CHANSONS

LA VIE, C’EST TOUJOURS LES MÊMES CHANSONS

Quan era petita, durant els llargs viatges cap a la Cerdanya amb cotxe, escoltàvem cançons en francès. En aquell moment, jo les trobava francament avorrides i completament innecessàries. A la tapa del CD només hi sortia un home vell i lleig amb un mostatxo enorme el nom del qual em resultava impronunciable. Aquest home, va tornar a la meva memòria quan, l’altre dia, aquest article d’ “El País” de 1981 va arribar a les meves mans:

Lluis Llach, cantante catalán, dijo ayer, al conocer la noticia de la muerte de Georges Brassens: «Brassens ha sido un punto de referencia obligado para todos. Para mí y para la canción catalana en general. Hay que tener en cuenta que el primer disco del movimiento de la nueva canción catalana fue un disco de Josep María Espinás con canciones de Brassens. Fuera del contexto localista, Brassens es uno de los hombres que con su esfuerzo permanente más ha levantado el nivel literario de la canción. Hay pocas personas de las que pueda decirse que sus letras sean poesía y eso no sea una pedantería. Ha sido un señor que fue padre de ideas y de una manera diferente de entender la vida durante muchos años. Para mí es como un dios. Si la canción fuera un olimpo, él sería uno de sus dioses principales».

He estat investigant doncs, sobre aquests dos cantautors,  les seves semblances i les seves diferències, per fer-ho, he volgut seleccionar una cançó de cadascun d’ells.

FINS QUAN I PER QUI

Per qui, fins quan i per què,

contra qui, com i contra què,

ja en tenim prou, de violències.

Des d'on vingueu, cap on aneu,

i qui sigueu i què vulgueu,

us demanem de fer silenci.

Per qui, com, quan i per què

ens cal sempre que estiguem

contra algú o alguna cosa.

Estem per un sol ponent

damunt dels turons deserts,

i per les verdes aloses...

Car un infant que plora

aquí o enllà del món

és un infant que plora.

Car un infant que mor

pel foc dels teus fusells

és un infant que mor.

Que n'és, d'abominable,

haver d'escollir sempre

entre dues innocències.

Que n'és, d'abominable,

tenir com a enemics

els jocs de l'adolescència.

Per qui, com, i contra què,

contra qui, fins quan i per què

haurem de perdre el gust de viure,

el gust de l'aigua, el gust del pa,

el gust del joc d'anar a parar

sota les voltes de la plaça.

Ser per no-res o quasi res,

per ser amb vosaltres i poc més,

per una rosa mig oberta,

pel sospir d'un acordió,

per un deixar-se en l'abandó

per un jardí que trem i s'obre.

I viure, viure apassionadament,

i combatre solament

amb els focs de la tendresa.

I així rics de despossessió

sols amb la pròpia veritat

posseir totes les riqueses.

No parlar més de poesia,

no parlar més de poesia,

deixant que visquin les flors salvatges.

I fer arribar la transparència

al fons d'un pati gris i fosc

on l'alba mai no hi té fortuna.

Contra qui o bé contra què,

per qui, fins quan i per què,

per retrobar el gust de viure,

el gust de l'aigua, el gust del pa,

el gust pel joc d'anar a parar

sota les voltes de la plaça.

I contra res, contra ningú,

contra ningú i contra res,

per una rosa entreoberta,

pel sospir d'un acordió,

per un deixar-se en l'abandó,

per un jardí que trem amb l'aire...

Us deveu estar preguntant com es pot fer una comparació entre una paròdia dirigida als que moren per ser defensors de la seva ideologia i una crítica a les injustícies del dia a dia. Què tenen doncs aquestes cançons en comú?

Potser a primera vista ens poden semblar dos autors completament diferents; l’un, Brassens, és molt més rude i directe a l’hora de parlar, les seves cançons estan plenes d’ironies i de “gros mots” (com diríem en francès). No estan exemptes però, d’un rerefons poètic i, en molts casos, trist i melancòlic.

L’altre, Llach escriu d’una forma molt més seriosa, sense aquest toc “d’humor francès” que intenta amagar la innocència dels seus versos. No, Llach d’alguna manera ens obre un camí directe als seus sentiments i a les seves emocions.

Però és aquí on hi trobem el punt d’unió, els dos autors intenten transmetre, no només en aquesta cançó sinó en la seva discografia en general, la senzillesa i la coherència amb què s’ha de viure la vida per poder trobar la felicitat, la innecessarietat de violència o de cridar massa l’atenció. L’un, prefereix burlar-se’n, parodiar-ho com a mètode crític i l’altre, prefereix evidenciar-ho, “posar els papers sobre la taula”, però ambdós autors tenen la mateixa finalitat.

Vídeo: Cançó "mourir pour des idées" de Georges Brassens subtitulada en castellà

Imatges: El cantautor Georges Brassens i Lluís Llach actuant (resperctivament)

Noa Pascual (1r batxillerat A)

                                                                          

CANÇÓ A MAHALTA

''La poesia , un camí per demostrar un amor desgraciadament impossible...''

Abans de llegir la meva entrada , fóra bo que llegíssiu el poema del qual us en parlaré posteriorment:

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/torres/mahalta.html ( El primer poema de tots)

Farà cosa d’un any , vaig analitzar  profundament aquest poema . La Cançó a Mahalta em va marcar un abans i un desprès pel que fa a  l’ interpretació dels poemes . Considero que tant l'autor com el poema no són suficientment reconeguts , és per això que m’he decantat en fer una entrada d’aquest:

Cançó a Mahalta  és  un  dels molts poemes  escrits  per Màrius Torres dirigits a la seva estimada. El poeta  va emmalaltir de tuberculosis a l’edat dels 25 anys. Per aquest fet, va ser ingressat al Sanatori de Puig d’Olena  on hi conegué  Mercè Figueras  ,   també malalta com ell ( d’aquí ve Mahalta ) , una  persona amb qui compartirà una relació epistolar molt emotiva i a qui li expressarà els seus sentiments mitjançant l’escriptura de poemes. L’amor entre Màrius Torres i Mercè Figueras és platònic , del tot impossible , les malalties respectives són com  un mur  que impedeix connectar aquest . Cançó a Mahalta té una càrrega sentimental excepcional , compara l' ànima del poeta i la de la seva estimada amb dos rius paral·lels , que corren cap a un mateix objectiu : l’amor , un amor  que es troba lligat a la mort en  una terra de xiprers i de palmes que el fan del tot impossible. Inevitablement doncs , aquests rius es dirigeixen directament al mar , al final del camí , on s’hi troba la mort.  Amb la simple lectura del poema , podem veure com  Màrius Torres s’endinsa dins d’una gran varietat de temes tals com  l’amor  , el transcurs de la vida , la naturalesa , la mort...  tots aquests apareguts en tan  sols vuit versos farcits , sense excepció , d’una  càrrega sentimental  molt profunda.

 Un cop  llegit el meu comentari ,  torneu-vos a llegir el poema per tal d’entendre i aprofundir  més detalladament  en els significats que aquest aporta .  Situeu-vos i gaudiu de la lectura : 

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/torres/mahalta.html

Per finalitzar l’entrada voldria  destacar que l’obra de Màrius Torres ha sigut musicada per  Lluís Llach, un dels cantautors per excel·lència  de la cultura catalana  :

https://www.youtube.com/watch?v=aq9yhyFMcmY

Màrius Torres , i Mercè Figueras

Adrià Luria Roig , 1r de Batxillerat Secció C

Quan els versos i les notes s'uneixen

És complicat trobar adjectius quan parlem d’un poeta la talla de Miquel Martí i Pol. És sens dubte un dels poetes catalans més importants del segle XX, i al llarg de la seva vida va escriure centenars de textos, poemes i llibres d’una qualitat excepcional. Les seves obres poètiques són conegudes a tot el món, i aquestes s’han traduït a 13 idiomes, entre d’altres, al Japonès, a l’Alemany i al Francès.

Onze anys després de la mort de Miquel Martí i Pol la seva empremta segueix molt present. Un dels records més vius que conservem és el recull de cançons de creació conjunta amb el seu amic Lluis Llach, un gran referent dins de la música catalana. Aquest té una llarga trajectòria com a music i com a cantautor, però també en l’àmbit de literari.

De l’amistat entre aquests dos genis van néixer un recull de cançons d’una qualitat extraordinària, i és que quan les millors lletres s’uneixen amb les millors melodies el resultat és immillorable.

L'admiració mútua va tenir un paper molt destacat en la relació d’aquests dos artistes, tal com explica Lluís Llach en l’entrevista al diari Ara. Comunicant-se via fax, van unir els seus talents per formar un tàndem extraordinari.  

Entre les cançons composades per Lluis Llach i Miquel Martí i Pol trobem entre d’altres "Un pont de mar blava", "Ara mateix" o "Germanies". Jo he seleccionat la cançó “Porrera” per com expressa l’amor per la seva terra, i el dolor que sent d’haver d’allunyar-se d’ella.

A continuació us deixo l'enllaç a la lletra i i al videoclip a la cançó. Aquest és un clar testimoni d’on es pot arribar quan la tinta traspassa el paper i uneix  diferents modalitats artístiques per formar una sola obra.

Pau Meler Guitart / Secció C

"L'Estaca", de Crackòvia a Tunis passant per Perpinyà

Davant de la polèmica aixecada en torn a les darreres decisions del Partit Popular referents al model lingüístic de Catalunya, m’ha semblat convenient escriure sobre un exemple de com les múltiples dificultats amb les quals s’ha trobat la nostra llengua al llarg de la història no han aconseguit evitar la plena vitalitat que aquesta disposa avui dia.

El català, idioma amb què s’escrigueren obres mestres de la literatura universal com “Tirant lo Blanc” o “Curial e Güelfa”, fou marginat successivament davant de la pèrdua d’autonomia del Regne d’Aragó vers la Corona de Castella (una marginació que assolí el seu grau més alt amb l’arribada al poder de la casa dels Borbons) fins que la tasca realitzada per un conjunt d’artistes, lingüistes i historiadors imbuïts per l’esperit nostàlgic i nacionalista propi del romanticisme aconseguiren la recuperació d’aquest per l’ús cultural i acadèmic en un període que coneguem com la Renaixença.  El reduït número de catalanoparlants, però, provoca que històricament els artistes que han fet del català l’idioma de la seva creació artística hagi estat considerablement menor que els que han optat per la llengua castellana.  Això no implica tot i així que no hagin aparegut figures de renom internacional.

Un cas clar d’artista català universal és, sens dubte, el cantant vergelità Lluís Llach.  Símbol de la lluita contra el règim franquista, la seva cançó “l’Estaca” (composada precisament per criticar el règim de Franco) ha extrapolat l’àmbit català i espanyol per convertir-se, normalment en forma de versió, en emblema de reclamacions polítiques de diversos àmbits i indrets del món.  Lech Walesa (pare de la revolució polonesa que acabà amb l’ocupació soviètica) utilitzà una versió en polonès d’aquesta cançó com himne del seu sindicat “Solidaritat”, i  molt més recentment tingué difusió a Tunísia al marc de la “Primavera àrab” una versió de l’Estaca anomenada “Dima dima".  Un altre exemple d’ús del tema és per part de l’equip de rugbi USAB de Perpinyà, els quals l’utilitzen com himne per refermar així els seus lligams amb Catalunya.

Altres grups catalans (com “els Manel”) segueixen l’estela de Lluís Llach, qui es retirà de la música al 2007 deixant una herència inimitable quant a la difusió per arreu del món de la música del nostre país.

Arnau Martínez / Secció C

Miquel Martí i Pol

Lluís Llach i Miquel Martí i Pol

Lluís Llach féu molts homenatges a la cultura i literatura catalanes amb les seves obres musicals, posant-hi melodia a poemes de Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres i, als seus últims anys, a Miquel Martí i Pol. Faig aquesta entrada per destacar entre aquests homenatges les versions cantades de molts dels poemes de Martí i Pol, amic de Lluís Llach, i dins de les quals he triat donar protagonisme a la de Roses Blanques.Miquel Martí i Pol va ser un conegut poeta, escriptor i traductor. La seva malaltia de per vida, l'esclerosi múltiple va marcar molt la seva obra poètica en la que predomina una introspecció a les seves limitacions, tractant temes com el desig, l'amor mort. És recordat amb molts homenatges i distincions honorífiques, des de cançons dels seus poemes, noms de carrers, escoles, instituts i biblioteques.

Roses Blanques, Miquel Martí i Pol 
Com un gran ram de roses blanques
el teu record que m'acompanya  
de tanta llum et sóc deutor  
que em sobra espai i em sobra tarda,  
tot se m'emplena amb el teu nom  
que repeteixo, Laura.  
                    (...)

Lluís Llach va posar música a aquest poema el 1994, quan Martí i Pol encara era viu, però va publicar una nova versió en el seu disc d'homenatge a la mort del poeta, el 2004.

He triat l'àmibit musical amb referència literària ja que tinc una passió per la música molt gran. A més, Lluís Llach és el meu cantautor català preferit, cosa que m'ha inculcat el meu pare. Dins de tots els poemes que canta, he escollit aquest perquè trobo preciosa la lletra, on Martí i Pol demostra un agraïment i un amor molt grans a una dona. Miquel mostra la seva tristor en tenir-la lluny, però també la dolçor i tendresa dels records que es permet tenir i l'agraïment per aquests.

Teresa Benazet / 1r Batxillerat B

"Vinyes verdes vora el mar"

He escollit la cançó titulada “Vinyes verdes vora el mar”, escrita per Josep Maria de Sagarra a principis del segle XX, i cantada per Lluís Llach, perquè l'altre dia en un dinar familiar, n'estaven parlant d'ella, em va encuriosir, la vaig escoltar i em va agradar. A més a més, em vaig assabentar que Sagarra, va estudiar a l'escola Jesuïtes de Casp, on hi som nosaltres ara, i em va fer gràcia.

Lluís Llach, músic català, va ser qui va composar la melodia per al poema que va escriure Josep Maria de Sagarra titulat: "Vinyes verdes vora el mar".

Enllaç del poema:

http://bucolic.wordpress.com/2009/01/29/vinyes-verdes-vora-el-mar-de-josep-maria-de-sagarra/

Josep Maria de Sagarra, qui va escriure la lletra de la cançó "Vinyes verdes vora el mar", va néixer el 5 de març de l'any 1894 a Barcelona, i va morir l'any 1961. Des de ben jovenet, ja va mostrar el seu talent escrivint poesies i llegint els clàssics. Va ser poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català.

Lluís Llach

Lluís Llach plasma la impressió lluminosa que la natura mediterrània i l’ambient mariner van causar-li a Sagarra, tot composant una melodia calmada i expressiva. També complementa aquest sentiment de tranquil·litat que vol transmetre Sagarra, emfatitzant els trossos que diu "Vinyes verdes vora el mar", cantant-los amb un to de veu més elevat. Amb tot això, ressalta els trets principals de la cançó, que són el contrast del mar amb les vinyes verdes, del paisatge català.

Cançó "Vinyes verdes vora el mar" de Lluís Llach:

Mònica Comas / Batxillerat D