Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cançons. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cançons. Mostrar tots els missatges

dijous, 10 d’abril del 2014

Camí cap a la "llibertat"

És per tots conegut que la nostra llengua, el català, sempre ha estat tractada amb inferioritat, des dels temps de Franco fins ara, a causa del desig d’unificar Espanya en una. Però per moltes dificultats que hagi passat el català segueix sent una llengua potent i vivent,  ja que hem lluitat i lluitarem perquè sigui i continuí sent així. 
Per això he pensat que la millor cançó que representa aquest esperit de lluita és L’estaca de Lluís Llach, ja que es pot considerar l’himne antifranquista del català.
Lluís Llach i Grande va néixer el 7 de maig de 1948 i actualment és músic, cantautor i escriptor català; a part de que fou un gran referent, no tant sols musicalment parlant sinó que també intel·lectual durant tres generacions. Fou perseguit pel franquisme durant els anys setanta i es va d’haver d’exiliar a Paris durant una època. Ha compost moltes cançons però la més coneguda i compromesa és de la que vull parlar, L’estaca.
Aquesta és una crítica ferotge contra la dictadura de Franco feta per reclamar la llibertat del país, Espanya, i la seva gent. Aquesta idea, la lluita per la llibertat, és expressada a través d’una metàfora: el lligament a una estaca. La cançó és una recopilació de converses que va tenir el cantautor quan era jove amb L’avi Siset, qui en veritat es deia Narcís Llansa Tubau, a Verges. Aquest últim era un tortallanenc república, catalanista i anticlerical que va obrir els ulls de Llach sobre el franquisme.

Aquí deixo la lletra de la cançó i el vídeo; com a curiositats dir que L’estaca ha estat traduïda en diversos idiomes i que és l’himne nacional del sindicat polonès Solidarność (Solidaritat), del club de rugbi perpinyanès USAP i de la Revolució de Tunísia del 2011. També dir que quan Llach va compondre la cançó no utilitzava la metàfora de l'estaca, sinó que era columna ; va ser en les revisions posteriors que es va suggerir el canvi.



Ona Molas 
1r Batx. B

dimarts, 8 d’abril del 2014

Talent desconegut en l'actualitat

Ja farà quasi un parell d'anys va arribar a les mans de la coral on aleshores cantava, un projecte ben innovador. Aquest consistia en l'enregistrament d'una selecció de cançons d'Apel·les Mestres. En aquell moment, el poeta, dibuixant, pintor, dissenyador i compositor era un desconegut per a mi.
No va ser fins que a les classes de literatura catalana vam treballar la unió entre la poesia i la cançó, i ens van fer remenar per aquesta pàgina web que em vaig adonar del seu talent polifacètic i complet.

Apel·les Mestres va néixer a Barcelona el 1854 i morí a la mateixa ciutat el 1936. Com ja he mencionat, va ser un artista molt polifacètic i va destacar en diversos gèneres com ara el dibuix, la poesia o la música.










M'agradaria centrar-me, però, en el camp de la música. Tot i la seva importància com a lletrista, la manifestació més clara d'Apel·les com a músic és la pròpia producció com a compositor. Són més de cent les cançons que tenen tant lletra com música seves.



El cd que vam acceptar d'enregistrar era un cas a banda. Amb el títol Cançons per la mainada, un recull de deu cançons que va musicar Domènec Mas i Serracant, l'autor tan podria reflectir l'ingenuïtat infantil (cançons infantils tradicionals) com la relació amb la naturalesa i els animals, tema per cert molt habitual en ell.





Per acabar m'agradaria afegir la lletra de dues de les cançons d'aquest recull per tal que pugueu identificar clarament la diferència en què l'autor podia reflectir els diferents temes sobre els quals escrivia. Sargantana, treu el cap com a exemple de la relació de la naturalesa i els animals i com a exemple d'una cantarella tradicional, Cançó d'hivern (basada en el conegut Sol solet)

Sargantana, treu el cap   
                                                           
                                             Sargantana, treu el cap,                                                 
                                          treu el cap d'una vegada;                                              
                                             treu-lo, treu-lo sens temor,                                          
                                         que bé saps qui t'ho demana.                                         
Sargantana, treu el cap,
sargantana, sargantana    
                                            
                                    No som pas d'aquells traïdors                                     
                                        de mals jocs i males manyes;                                         
                                           tens els ulls massa bonics                                              
i la cua tens galana. 
Sargantana, treu el cap,
sargantana, sargantana

Et caçarem un mosquit
i una mosca verd-daurada;
et veurem córrer i saltar
i riurem de bona gana.
Sargantana, treu el cap,
sargantana, sargantana  




Cançó d'hivern

Sol, solet, ai sol, solet
vine a veure'ns, vine a veure'ns;
Sol, solet, ai sol, solet
fes-te ençà que tenim fred.

Vine a veure'ns, que és alta hora,
tenim fam d'eixir a fora,
tot és boira, no es veu res.
L'aire talla, l'aigua glaça,
i un no pot donâ una passa
sense caure en terra estès.

Sol, solet, ai sol, solet
vine a veure'ns, vine a veure'ns;
Sol, solet, ai sol, solet
fes-te ençà que tenim fred.

Llisca, llisca fins a terra,
l'aire bufa de la serra,
tot és gebre, tot és glaç!
Tenim balbes de maneres,
les orelles vermelletes
i gelat el cap del nas

Sol, solet, ai sol, solet
vine a veure'ns, vine a veure'ns;
Sol, solet, ai sol, solet
fes-te ençà que tenim fred.



Núria Pradell Gejo/1r BAXT B

dilluns, 7 d’abril del 2014

Benvolgut, tenim una projecció internacional!

Era el dia 14 de febrer a les 20:30 la cosa estava apunt de començar, quins nervis. L’Auditori feia un goig ! La gent eufòrica amb sensacions de confidència i realitat, se les sabien totes i només desitjaven demostrar-ho als seus ídols.

Jo ho viva des de casa; uns amics em retransmetien, gairebé en directe tot el concert.
I va arribar el moment que van tocar la “meva ” cançó, aquella amb la que més gaudeixo perquè és amb “Benvolgut”, com els vaig conèixer. Escolta-la !


El tema de Benvolgut és la relació amb els exs. Un home escriu una carta a l’ex-novio de joventut de la seva actual parella....(per saber més de l'interpretació)

Manel és un grup de música de Barcelona que en les seves cançons barregen el pop amb música folklòrica. Van llançar el seu primer disc l'any 2008, titulat Els millors professors europeus; el segon, 10 milles per veure una bona armadura, el 2011; i el tercer, Atletes, baixin de l'escenari, el 2013.  



El nom de «Manel» se'ls va ocórrer casualment poc abans de presentar la maqueta al concurs Sona 9. Segons ells mateixos, no té cap significat concret. (Per saber la Història de Manel i si vols cantar les seves cançons fins i tot en anglès ... Manel, web oficial)

I ara us preguntareu.. perquè els Manel ?

Aquests dies hem estat treballant la relació que sempre han tingut la poesia amb la cançó, una relació, com dia Cassasses de “germanes bessones” . Aquesta és la primera raó per la qual he escollit una canço. L’altre...

Casualment, fa una setmana, buscant pel youtube vaig topar-me amb una vídeo que és titulava: Benvolgut de Manel “english cover”

Vaig clicar l’enllaç i em vaig trobar amb això: Benvolgut Manel English Cover "Dear Sir" Em vaig quedar sense paraules, al veure que aquelles dues noies havien traduït a l’anglès una de les nostres cançons.

Com deia Benet i Jornet a la primera entrada del Blog Educació literària i lingüística: “La nostra cultura té projecció a l’estranger”  I tenia tota la raó! 

I no només els Manel han estat versionats en anglès si no que,  gent en el seu blog han recomenat aquesta cançó i l’han etiquetat com a excepcional!

Fins i tot...artistassos de Hollywood com Josh Radnor conegut per Ted Mosvi de la sèrie televisiva “Como conocí a vuestra madre” , ha recomanat “Benvolgut”  en  l’apartat del seu compte de twitter on cada dia penja una cançó.












            La notícia... un èxit, fins i tot al diari !!

Desprès del que la nostra cultura ha patit, ens costa creure que sigui coneguda arreu del món.

Són amb aquests petits gestos, que veiem, com de valorada a l’estranger, està la nostra: música, la nostra literatura, el nostre teatre...  Són amb aquests petits gestos reafirmem la postura de Benet i Jornet “Tenim una projecció internacional” 


Carla Vidal / 1r A

LA VIE, C’EST TOUJOURS LES MÊMES CHANSONS

LA VIE, C’EST TOUJOURS LES MÊMES CHANSONS

Quan era petita, durant els llargs viatges cap a la Cerdanya amb cotxe, escoltàvem cançons en francès. En aquell moment, jo les trobava francament avorrides i completament innecessàries. A la tapa del CD només hi sortia un home vell i lleig amb un mostatxo enorme el nom del qual em resultava impronunciable. Aquest home, va tornar a la meva memòria quan, l’altre dia, aquest article d’ “El País” de 1981 va arribar a les meves mans:
Lluis Llach, cantante catalán, dijo ayer, al conocer la noticia de la muerte de Georges Brassens: «Brassens ha sido un punto de referencia obligado para todos. Para mí y para la canción catalana en general. Hay que tener en cuenta que el primer disco del movimiento de la nueva canción catalana fue un disco de Josep María Espinás con canciones de Brassens. Fuera del contexto localista, Brassens es uno de los hombres que con su esfuerzo permanente más ha levantado el nivel literario de la canción. Hay pocas personas de las que pueda decirse que sus letras sean poesía y eso no sea una pedantería. Ha sido un señor que fue padre de ideas y de una manera diferente de entender la vida durante muchos años. Para mí es como un dios. Si la canción fuera un olimpo, él sería uno de sus dioses principales».

He estat investigant doncs, sobre aquests dos cantautors,  les seves semblances i les seves diferències, per fer-ho, he volgut seleccionar una cançó de cadascun d’ells.
FINS QUAN I PER QUI

Per qui, fins quan i per què,
contra qui, com i contra què,
ja en tenim prou, de violències.
Des d'on vingueu, cap on aneu,
i qui sigueu i què vulgueu,
us demanem de fer silenci.
Per qui, com, quan i per què
ens cal sempre que estiguem
contra algú o alguna cosa.
Estem per un sol ponent
damunt dels turons deserts,
i per les verdes aloses...

Car un infant que plora
aquí o enllà del món
és un infant que plora.

Car un infant que mor
pel foc dels teus fusells
és un infant que mor.
Que n'és, d'abominable,
haver d'escollir sempre
entre dues innocències.
Que n'és, d'abominable,
tenir com a enemics
els jocs de l'adolescència.

Per qui, com, i contra què,
contra qui, fins quan i per què
haurem de perdre el gust de viure,
el gust de l'aigua, el gust del pa,
el gust del joc d'anar a parar
sota les voltes de la plaça.
Ser per no-res o quasi res,
per ser amb vosaltres i poc més,

per una rosa mig oberta,
pel sospir d'un acordió,
per un deixar-se en l'abandó
per un jardí que trem i s'obre.

I viure, viure apassionadament,
i combatre solament
amb els focs de la tendresa.
I així rics de despossessió
sols amb la pròpia veritat
posseir totes les riqueses.
No parlar més de poesia,
no parlar més de poesia,
deixant que visquin les flors salvatges.

I fer arribar la transparència
al fons d'un pati gris i fosc
on l'alba mai no hi té fortuna.

Contra qui o bé contra què,
per qui, fins quan i per què,
per retrobar el gust de viure,
el gust de l'aigua, el gust del pa,
el gust pel joc d'anar a parar
sota les voltes de la plaça.
I contra res, contra ningú,
contra ningú i contra res,
per una rosa entreoberta,
pel sospir d'un acordió,
per un deixar-se en l'abandó,
per un jardí que trem amb l'aire...

Us deveu estar preguntant com es pot fer una comparació entre una paròdia dirigida als que moren per ser defensors de la seva ideologia i una crítica a les injustícies del dia a dia. Què tenen doncs aquestes cançons en comú?
Potser a primera vista ens poden semblar dos autors completament diferents; l’un, Brassens, és molt més rude i directe a l’hora de parlar, les seves cançons estan plenes d’ironies i de “gros mots” (com diríem en francès). No estan exemptes però, d’un rerefons poètic i, en molts casos, trist i melancòlic.
L’altre, Llach escriu d’una forma molt més seriosa, sense aquest toc “d’humor francès” que intenta amagar la innocència dels seus versos. No, Llach d’alguna manera ens obre un camí directe als seus sentiments i a les seves emocions.
Però és aquí on hi trobem el punt d’unió, els dos autors intenten transmetre, no només en aquesta cançó sinó en la seva discografia en general, la senzillesa i la coherència amb què s’ha de viure la vida per poder trobar la felicitat, la innecessarietat de violència o de cridar massa l’atenció. L’un, prefereix burlar-se’n, parodiar-ho com a mètode crític i l’altre, prefereix evidenciar-ho, “posar els papers sobre la taula”, però ambdós autors tenen la mateixa finalitat.

Vídeo: Cançó "mourir pour des idées" de Georges Brassens subtitulada en castellà
Imatges: El cantautor Georges Brassens i Lluís Llach actuant (resperctivament)

Noa Pascual (1r batxillerat A)
                                                                          

dissabte, 5 d’abril del 2014

Joan Pau Giné: cantant des de la tomba

Donada l'oportunitat d'editar en aquest blog, m'agradaria aprofitar-la per parlar d'un autor no gaire conegut a hores d'ara, però d'una certa rellevància per la cultura nord-catalana. Es tracta del poeta i cantautor Joan Pau Giné, màxim exponent als Pirineus del què s'anomena la Nova Cançó, moviment musical sorgit als anys 60, en ple franquisme, com a reivindicació de l'ús de l'idioma als Països Catalans. Altres contemporanis a aquest corrent són artistes encara vius com Raimon, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet, entre d'altres. 

El cas de Joan Pau Giné és el d'un home de mort prematura i, doncs, d'una trajectòria musical molt curta. Nascut a Bages de Rosselló al 1947, no es va donar a conèixer artísticament fins el 1976, esdevenint el cantant més popular del seu territori conjuntament amb Jordi Barre i Pere Figueres. En total va publicar dos àlbums, Adiu, ça va? (1978) i Bona nit, cargol (1984), però posteriorment a la seva mort s'han recopilat molts més temes inèdits i difícils de trobar. El primer disc mostra un to humorístic i surrealista, contenent 11 temes propis i una adaptació d'El Temps de les cireres (Le temps des cerises), cançó francesa del segle XIX que remet a la Comuna de París. Nou anys després del seu segon treball, el 1993, Joan Pau Giné va morir; però la seva veu encara no ha callat. 

Lluny d'això, en homenatge del cantautor ha nascut el Col·lectiu Joan Pau Giné, que proposa donar suport a la música de la Catalunya Nord, estimulant la creació en català. Totes les formacions pertanyents a aquesta associació participen també a un nou projecte, un CD recopilatori d'adaptacions de cançons de Giné per part de cada artista.







El que vull ara, però, és parlar-vos de Giné des de la meva experiència personal. Molt casualment, aquest estiu vaig descobrir aquest autor gràcies al grup d'indie rock egarenc l'Exèrcit d'Islàndia, que són qui m'han inspirat l'entrada. Format l'any 2010 i tot just havent gravat el seu primer treball, El Regne Mineral (2013), el grup va incorporar a la teclista Núria Jaouen, emigrant de Perpinyà a Terrassa, a la seva formació original -Jordi Ibáñez com a vocalista i guitarrista, Rubén Martínez com a segon guitarra, Raúl Barbero al baix i David Amat a la bateria. Gràcies a ella, l'Exèrcit va entrar en contacte amb aquest col·lectiu, posant-hi el seu granet de sorra amb la seva versió de "Desig", tema inèdit als àlbums de Giné. Adjunto la lletra original a continuació:

D'esquerra a dreta: Jordi Ibáñez, Raúl Barbero (darrere), David Amat i Rubén Martínez
Desig – Joan Pau Giné
D’esperar tinc la carn,
que se me fa pensada.
Tinc els dits impacients
de descobrir el teu cos.

Ja senti el teu alè
omplint la meua cara.
Te cerqui més a baix,
al més a prop de tu.
Tant de cossos callats,
presoners de paraules,
de tanta saba inflats,
tremolant de les cames
i tant de pensaments
aconseguits o no
per aquell lloc sagrat
a on m’esperes tu.

Portada d'El Regne Mineral
Mentrestant afaigarós*
el desig que tu tenes.
I tan punt tanqui els ulls
de tu tinc les mans plenes.

Se voldrien passar
les onades de plaer
tingudes en amor,*
a punt de ser desfer.

D’esperar tinc la carn,
que se me fa pensada
i els dits impacients
de descobrir el teu cos.
Ja senti el teu alè
omplint la meua cara.
D’esperar tinc la carn,
que se me fa pensada.

*Canvis realitzats per l'Exèrcit: "afaigarós" per "es fa gros" i "Tingudes en amor," per "Les tinc amunt,"





Donada la dificultat de trobar la cançó original per la xarxa, el propi Exèrcit me l'ha proporcionada i jo n'he fet un senzill vídeo per fer possible la seva escolta. 


Espero que agradin ambdues versions i que aquesta contribució al blog sigui de profit per entendre l'infinit poder i extensió de la música, que sovint reté amagades les més grans genialitats.

Irene Pagès Molina, 1er batxillerat E

dimecres, 19 de febrer del 2014

Dos Mestres i una Obra

En aquesta entrada parlaré de dos figures molt importants de la llengua catalana i que ademés van defendre aquesta de la prohibició que va haver hi durant la Dictadura de Francisco Franco. Una d'aquestes figures és el poeta català de Santa Coloma de Farners, Salvador Espriu. L'altre és el canta-autor valencià de Xàtiva, Raimon. Aquest li va fer un homenatge a Espriu passant una gran part dels seus millors poemes a cançons. En gran part aquestes són de les cançons més conegudes i per les que és més conegut Raimon, no solament als països catalans, sinó també arreu d'Espanya i alguns llocs d'Europa.

Tots dos han lluitat per mantenir viva la llengua Catalana durant les èpoques de repressió i gracies a gent com ells qu'es va arriscar a parlar català quan estava prohibit, ens ha arribibat aquesta llengua tant extensa i única al dia d'avui.


Aqui us deixo dos peces de l'obra de Raimon i Espriu
1.Inici del Càntic en el Temple
2. He Mirat Aquesta Terra                                                                                                                 
                                                                     Isaac Ferrer/ 1er Batxillerat