En record d'una gran escriptora: Montserrat Roig

Placa dels Jardins de Montserrat Roig

Molt a prop de casa meva, a l'interior d'illa situat entre els carrers Provença i Rosselló, hi ha un parc i uns jardins. Allí és on la meva mare em portava des que tenia pocs dies, on vaig aprendre a caminar i a anar amb bicicleta. Allí és d'on em vénen els records dels amics de la infantesa, dels primers jocs i d'incomptables bones estones als gronxadors i als tobogans. Tanmateix, no va ser fins alguns anys més tard que vaig descobrir el veritable significat del nom d'aquell interior d'illa. En realitat, són els anomenats Jardins de Montserrat Roig. Es varen construir al mateix any que l'Eixample, és a dir, al 1886, però no va ser fins gairebé un segle més tard que van retre  homenatge a l'escriptora.

Montserrat Roig

Montserrat Roig i Fransitorra va néixer a Barcelona el 13 de juny de 1946, i va morir el 10 de novembre de 1991, víctima d'un càncer de mama. Fou periodista i escriptora de novel·les i contes. A més, va presentar i dirigir diversos programes de televisió, mitjà en el qual va exercir com a entrevistadora a escriptors de generacions precedents.

Des de ben jove va participar en els moviments de protesta d'estudiants que es feien a les darreries del franquisme a Barcelona. Als inicis dels seus estudis a la Universitat de Barcelona va ser membre de l'organització Força Socialista Federal, i, en dissoldre's aquest partit, es va afiliar al PSUC un cop ja acabada la carrera. Va participar, entre d'altres, en dos esdeveniments importants de la lluita contra la dictadura franquista. El primer va ser la Caputxinada, un moviment de protesta que va tenir lloc al 1966 al convent dels Caputxins de Sarrià. El segon va ser la participació a la tancada de 250 intel·lectuals a l'Abadia de Montserrat el 1970, manifestació en contra del Procés de Burgos. Després de tot això, va vincular-se a l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals Catalans.

A part del seu compromís polític, també cal destacar la seva obra com a escriptora. En primer lloc, el 1971 va guanyar el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó...i tan neta que la volen. A partir d'aquest moment és quan començà a dedicar-se professionalment a la literatura. Dues de les seves obres més destacades d'aquesta etapa van ser Ramona adéu (publicada el 1972) i El temps de les cireres (1977), novel·la amb la qual va obtenir el premi Sant Jordi.

L'hora Violeta

D'altra banda, cal considerar la seva tasca com a periodista, des de la qual va manifestar una voluntat per construir una tradició de periodisme culte, feminista i amb ànsia per recuperar la memòria històrica de Catalunya. Montserrat Roig va aconseguir una gran popularitat amb les entrevistes, que posteriorment va publicar en la sèrie de llibres Retrats paral·lels (1977). Altres obres de gran ressò van ser Els catalans als camps nazis (1977) -amb la qual va guanyar el premi Crítica Serra d'Or-, o L'hora violeta (1980), novel·la amb la qual culmina el seu posicionament feminista. La darrera de les seves publicacionsva ser Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991), en què l'autora elabora una poètica molt personal. 

Finalment, cal dir que Montserrat Roig va ser, malgrat la seva curta vida, una magnífica escriptora i periodista, que va destacar pel seu gran i actiu compromís amb la societat.

 

Interior dels Jardins

Maria Bonet Quiroga / 1r B Batxillerat

Pedalar sense moure's

He triat aquest llibre, ja que va ser escrit per uns dels autors mes destacats de la literatura catalana. El llibre pertany a Sergi Pàmies, va néixer a París, França el 26 de gener de 1960. Fill de la escriptora Teresa Pàmies i del polític Gregorio Lopez Raimundo. Essent un noi jove, va marxar a Catalunya i va aprendre el català, que esdevindria la seva llengua literària.Va treballar com a contable, feina que va deixar tres anys després d'escriure el seu primer llibre titulat "T'hauria de caure la cara de vergonya".

Més tard, va escriure la bicicleta estàtica, un recull de dinou contes publicats per l'editorial Quaderns Crema. 

Totes les obres escrites per aquest gran autor, han estat publicades per aquesta editorial, Quaderns Crema, fundada el 1979 per Jaume Vallcorda.

En part, he escollit aquest llibre ja que és el llibre més autobiogràfic de l'autor fins la data. En bicicleta estàtica, l'autor juga amb la confusió que crea en el lector, ja que barreja part de ficció i veritat, de manera que el lector a vegades no sap ben bé si el que esta llegint és cert o inventat. 

Més enllà de la literatura, Sergi Pàmies també també es un narrador, articulista de la vanguàrdia, crític de la televisió catalana i traductor. Ha traduït llibres des de la tercera mentida de Agota Kristof fins uns dels contes més populars de la literatura catalana infantil, la caputxeta vermella. A part de haver traduït altres obres, moltes de les seves novel·les s'han traduït a altres idiomes com per exemple l'alemany, l'anglès, el castellà, el francès i el japonès.

Enric Bocanegra / Secció A

"Mirem espriu"

En honor al centenari de Salvador Espriu i Castelló (poeta, novel·lista i dramaturg català), vaig decidir fer una recerca sobre la seva història. Buscant la manera de informar-me sobre la vida del novel·lista, per mitjans que no fossin pàgines biogràfiques, vaig trobar en un museu una sortida a la meva cerca. 

El Museu de l'art de la pell de Vic ofereix una exposició anomenada "Mirem Espriu", en homenatge al poeta català, on s'exposen llibres d'art inspirats en les seves obres poètiques. L'objectiu d'aquesta exposició no és crear llibres com a suport de text, sinó obres d'art on la importància la tenen les il·lustracions més que el text en sí.  

(http://museuartpell.vic.cat/noticies/EXPOSICI211-TEMPORAL-Mirem-Espriu.-Po232tica-C242dex/38)

                                                           

                                           (Il·lustracions exposades en "Mirem Espriu")

Salvador Espriu va néixer l'any 1913 a Santa Coloma de Farners. Va passar algunes temporades a Arenys de Mar, i per aquesta raó la població d' Arenys (que ell anomena Sinera), tindrà un significat essencial en les seves obres. Escriu el seu primer llibre, anomenat Israel, quan només tenia 15 anys. A la universitat estudià dret i història antiga, i es graduà poc temps abans que comencés la guerra civil. Acabada la guerra, Salvador Espriu pateix una crisi interior. Tot i això, mai deixà d'escriure, i l'any 1946  publicà el seu primer recull de poemes anomenat Cementiri a Sinera. Amb aquest poemari farà referència, per primera vegada, al món mític de Sinera a través del qual mostra un món destruït per les guerres i la destrucció de les persones. Al 1960 surt publicat el poemari La pell de brau, que es converteix en el símbol de la resistència cultural catalana envers la dictadura franquista. Va guanyar diferents premis, com ara el premi d'honor de les lletres catalanes al 1972, la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya (1980) i de Barcelona (1982), entre d'altres. Va morir al 1985 a Barcelona i se'l va enterrar a Areny de Mar (Sinera).

Espriu sempre ha intentat mostrar a partir de mites (Sinera) i símbols el seu desacord amb la societat del seu temps, i ha denunciat les conseqüències de la guerra civil i la post-guerra. Això sí, sense deixar de banda  les reflexions que fa sobre la vida i la mort i la seva preocupació pel destí de Catalunya.

Raquel Alcántara/ 1r batxillerat C

 

Els Quatre Gats, un punt de referència del modernisme català

Els Quatre Gats és un bar- cerveseria i restaurant situat al centre de Barcelona, al Carrer de Montsió. Va ser inaugurat al juny de 1897 per Pere Romeu, un català molt lligat al món de l’art i la cultura, que, inspirat per les seves anteriors experiències laborals a Le Chat Noir (Bar- Cabaret de Montmartre) va decidir muntar una taverna molt semblant a la seva ciutat. Va estar ajudat econòmicament per algun dels seus amics, entre d’altres, Ramon Casas (pintor i dibuixant vinculat a l’ impressionisme i un dels impulsors del modernisme català) i per Santiago Rusiñol (fou pintor, escriptor, periodista i dramaturg català. També va ser un dels líders del modernisme a Catalunya).

La taverna, cridava l’atenció perquè era molt detallista, refinat, però alhora era complementat per objectes més tradicionals.  Però va començar a ésser conegut gràcies a la visita del poeta i diplomàtic Rubén Darío, ja que li va agradar i el va recomanar molt.

A partir de llavors, el lloc va començar a ser popular. Tots els que passaven per Barcelona passaven a visitar el local.

Rusiñol i Romeu, feien tertúlies al local. També es realitzaven espectacles d’ombres xineses i de marionetes, tal i com es feien a Le Chat Noir de Paris. Ramon Casas pintava cartells per a anunciar-los.

Cap a l’any 1899, el pintor Pablo Picasso va començar a visitar la taverna freqüentment. Allà, va realitzar la seva primera exposició, on exposava les seves pintures. També, va crear el cartell que es va utilitzar com a menú de la casa. El local era freqüentment visitat també per músics catalans reconeguts com Isaac Albéniz, Enric Granados i Lluís Millet (aquest últim fundador de l’Orfeó català), arquitectes prestigiosos com Antoni Gaudí i dibuixants de gran talent com Ricard Opisso.

Durant els primers anys va ser un lloc molt reconegut; Un grapat de poetes i escriptors modernistes catalans s’ inspiraven dins d'aquell ambient bohemi, culte de la taverna, un lloc a on compartien tertúlies i talents. Va ser un espai de retrobament de personatges culturals i artístics, caracteritzats per a ser modernistes. Ara, són tots mundialment coneguts.

Per causes econòmiques, el local va haver de tancar. El van tornar a intentar re- inaugurar, però amb la guerra civil entre mig, es va haver d' esperar per a que el bar tornés a ressorgir. I això no va passar fins a la dècada dels 70, quan tres empresaris van decidir re- posar en marxa Els quatre gats per a que els barcelonins tornessin a disfrutar- lo. Al 1991, la taverna va ser restaurada a causa de la campanya “Barcelona posa’t guapa” .

A l’actualitat, el local segueix obert i segueix sent un punt de retrobament amb les arrels de la literatura modernista catalana i d’altres aspectes culturals i artistics que es remunten a la fundació d’aquest espai.

Si ara el visiteu, podreu trobar plasmats en fotografies, articles de diaris, pintures, detalls i objectes com van ser els inicis de la taverna, quan era plena de modernistes en plena acció. A les parets d’aquesta, hi ha els retrats de tots aquest personatges. És una molt bona oportunitat per a veure com era l’espai que ha inspirat escriptors i poetes de la literatura catalana, entre d'altres.

He triat aquesta referència ja que m'ha semblat molt interessant que hi hagi actualment un local a on puguis conèixer com era el lloc d'inspiració d'artistes modernistes catalans. Que puguis seure i prendre alguna cosa al mateix lloc que un dia, Santiago Rusiñol, Pablo Picasso, Rubén Darío, van seure i es van deixar emportar per aquell ambient tan parisenc de l'època, segons el meu parer, és genial.

Cartell que anunciava actuació de putxinel·lis al local fet per Ramon Casas:

Paret decorada amb els retrats dels modernistes que visitaven el local:

Il·lustració de Ricard Opisso que escenifica una tertúlia a la taverna dels 4 gats. S'hi representen, entre d'altres, Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Pablo Picasso:

Mar Garro / Secció: C

Redescobrir les cantonades

Us convido a fer un breu recorregut per Ciutat Vella, el districte més antic de Barcelona, en busca de referències literàries. (Teniu un mapa al final). 

Comencem pel carrer Pelai, que concretament ocupa l’espai d’una de les parets de l’antiga muralla, i baixem per Jovellanos fins a Tallers en direcció a la Plaça Castella. A la dreta hi ha el carrer de Valldonzella.  

Aquí trobem el primer terme:  la Facultat de Comunicació Blanquerna (1).  Blanquerna és el protagonista d’una novel·la enciclopèdica de Ramon Llull (Llibre d’Evast e Blanquerna) que exposa un pla de reforma del món. No se’n coneix l’any d’escriptura, però es calcula que va ser redactada entre 1283 i 1285.

Seguint avall per Montalegre anem a parar al carrer dels Àngels, on hi ha el Grup Escolar Milà i Fontanals (3). Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) va ser un historiador de la literatura catalana medieval, important dins del moviment de la Renaixença.

Baixant pel carrer Egipcíaques,  que comunica Carme amb Hospital, i continuant en direcció a la Rambla, entrem als Jardins Rubió i Lluch (4).  Porten el nom d’Antoni Rubió i Lluch (1856-1937), un professor, historiador i home de lletres, que es dedicà principalment a dos temes d’estudi: la dominació catalana a Grècia (país del qual fou cònsol durant vint anys) i la literatura catalana medieval.   

Retornant al carrer Hospital, uns metres més enllà (sempre en direcció a la Rambla) descobrim el Teatre Romea (6), on, al llarg dels seus 150 anys d’activitat, s’han estrenat obres tan emblemàtiques de l’escena catalana com Terra Baixa (1879), Mar i Cel (1888) o la Filla del Mar (1900) d’Àngel Guimerà; així com la majoria de les obres de Josep Maria de Sagarra (1894-1961). 

A més a més, trobem referències a Àngel Guimerà (1845-1924) (7) un cop travessada la Rambla, si ens encaminem cap a la Plaça del Pi. Al seu costat hi ha la Plaça de Sant Josep Oriol, on destaca l’estàtua del dramaturg, ben a prop de l’antiga farmàcia (actualment una gelateria). Allà donava a conèixer els seus esborranys als seus amics. L’edifici fa cantonada entre les dues places, però la placa que ho recorda és a la façana que dóna a la Plaça del Pi.

En aquesta mateixa plaça hi va viure Rafael d’Amat i de Cortada (1746-1818), Baró de Maldà (8), en un palauet en els baixos del qual hi ha, actualment, les Galeries Maldà. El baró va redactar un dietari, que va titular Calaix de sastre, valorat tant perquè fa un reflex fidel de la vida quotidiana de l’època, com perquè està escrit en català.

O bé podeu dirigir-vos a l’altre cantó de la Plaça del Pi, allà on comença el carrer Petritxol. De seguida hi trobareu un mosaic que reprodueix l’Auca del Senyor Esteve (9),  de Santiago Rusiñol (1861-1931), autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista. I just al costat, la “Granja Dulcinea”, que porta el nom del personatge femení del Quixot de Miguel de Cervantes.

Continuant per Petritxol fins al carrer Portaferrissa, just abans d’arribar a la Rambla, podem veure-hi el Palau Moja (10), on va viure Jacint Verdaguer (1845-1902), el poeta i escriptor romàntic, mentre va ser capellà del Marquès de Comillas.

Ja hem acabat! Si voleu tornar al punt de partida, sols queda pujar la Rambla fins al carrer Pelai. Abans, però, vull destacar dues exposicions temporals que podeu anar a veure: al CCCB, sobre Salvador Espriu (2) i a la Biblioteca de Catalunya, sobre Josep Carner (5).

Nota: Totes les fotografies han estat tretes de Google Imatges

Jana Codina / 1r A

"Vinyes verdes vora el mar"

He escollit la cançó titulada “Vinyes verdes vora el mar”, escrita per Josep Maria de Sagarra a principis del segle XX, i cantada per Lluís Llach, perquè l'altre dia en un dinar familiar, n'estaven parlant d'ella, em va encuriosir, la vaig escoltar i em va agradar. A més a més, em vaig assabentar que Sagarra, va estudiar a l'escola Jesuïtes de Casp, on hi som nosaltres ara, i em va fer gràcia.

Lluís Llach, músic català, va ser qui va composar la melodia per al poema que va escriure Josep Maria de Sagarra titulat: "Vinyes verdes vora el mar".

Enllaç del poema:

http://bucolic.wordpress.com/2009/01/29/vinyes-verdes-vora-el-mar-de-josep-maria-de-sagarra/

Josep Maria de Sagarra, qui va escriure la lletra de la cançó "Vinyes verdes vora el mar", va néixer el 5 de març de l'any 1894 a Barcelona, i va morir l'any 1961. Des de ben jovenet, ja va mostrar el seu talent escrivint poesies i llegint els clàssics. Va ser poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català.

Lluís Llach

Lluís Llach plasma la impressió lluminosa que la natura mediterrània i l’ambient mariner van causar-li a Sagarra, tot composant una melodia calmada i expressiva. També complementa aquest sentiment de tranquil·litat que vol transmetre Sagarra, emfatitzant els trossos que diu "Vinyes verdes vora el mar", cantant-los amb un to de veu més elevat. Amb tot això, ressalta els trets principals de la cançó, que són el contrast del mar amb les vinyes verdes, del paisatge català.

Cançó "Vinyes verdes vora el mar" de Lluís Llach:

Mònica Comas / Batxillerat D

La creació barcelonina: Joan Salvat- Papasseit i Serrat

Res no és mesquí,

ni cap hora és isarda

ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern-Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot 

 perquè per tornar a néixer necessiteu morir. 

I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Aquest poema, dedicat al pintor Josep Olbiols, es troba en la que és probablement la obra més famosa de Joan Salvat -Papasseit (1894-1924): “El poema de la rosa als llavis”, en la qual es desenvolupa un aprenentatge del joc amorós per part d'una noia jove. “Res no és mesquí”, però, és un cant a la bellesa de la vida , una admiració per l'existència.

Abans de comentar la meva elecció, considero important destacar que Joan Salvat -Papasseit havia viscut molts infortunis i malgrat que l'ombra de la mort sempre el rondà, se'ns mostrava esperançat i amb ganes de viure. El poema destaca la bellesa de les petites coses que conformen la vida: el vi, la galta colrada,el dia i la nit, el mar,una rosa... i ho expressa en versos com “perquè la cançó canta en cada bri de cosa”.Hi apareix també la mort, però no com a fet negatiu sinó com una reivindicació de la necessitat d'arribar-hi per tal de poder tornar a néixer.

El recurs estilístic més utilitzat és la personificació : “el sol surt i s'ullprèn i té delit del bany: que s'emmiralla el llit de tota cosa feta”, “ l'onada del mar sempre riu”, “no arriba la mort ni si l'heu demanada i si l'heu demanada us dissimula un clot” i “ un somriure fi que es dispersa com grills de taronja”.  Hi apareix també un tòpic literari, el "carpe diem", ja que el poeta exalta la vida i ens convida a disfrutar-la plenament. 

Pel que fa a l'estructura, està dividit en quatre estrofes amb 26 versos d'art major.

L'artista que musicalitza aquesta cançó és Joan Manuel Serrat, un dels cantautors més coneguts de Catalunya. La seva obra va molt lligada a la poesia ja que ha versionat poemes de Mario Benedetti, Antonio Machado,Rafael Alberti, Miguel Hérnandez i Pablo Neruda entre d'atres.

Serrat sempre s'havia sentit molt identificat amb la poesia de Papasseit  i és per aquest motiu que el 1970  fa una primera versió d'un dels seus poemes encara que no és fins l'any 1977 que li dedica un àlbum sencer, en el qual es troba el poema elegit.

He escollit aquest poema perquè hi trobo expressades moltes emocions i crec que Serrat és un gran transmissor d'aquestes. La seva actuació em fa arribar l'emoció que sent ell quan canta, desitjant haver-la pogut veure en directe. A més, tots dos artistes són barcelonins, per la qual cosa he fet una reivindicació de la nostra terra i sense anar més lluny, de la nostra ciutat.

Marta Andrés Fraga / 1r Batxillerat E