Joan Brossa

L’altre dia tot passant per Passeig de Gràcia vaig observar aquesta escultura; resulta que és de Joan Brossa, un dels poetes catalans més importants del segle XX. 

Joan Brossa va néixer el 1919 al barri de Sant Gervasi, on estudià. Més tard es va veure obligat a marxar de Barcelona per lluitar al front de Lleida amb els republicans. En perdre la guerra, va fer el servei militar a Salamanca.

Quan tenia vint-i-dos anys va tornar a la ciutat, on va començar a mostrar el seu potencial com a poeta, dramaturg i artista plàstic.

El seu talent va rebre la influència de diversos artistes catalans d’avantguarda, com Antoni Tàpies i Joan Ponç, amb qui mantenia una bona amistat i hi col·laborava sovint.  Al llarg de la seva vida va realitzar multitud de projectes, que queden plasmats en llibres, revistes i en carrers de ciutats catalanes com Barcelona, Girona, Santa Coloma de Gramanet, Sabadell, Mollet, l’Hospitalet de Llobregat, Corbera d’Ebre ...

Morí el 1998, després de canviar totalment la forma d’expressió lírica, mitjançant el seu “poema visual”. Les seves obres han estat reconegudes mundialment i ha sigut un dels literats catalans amb més projecció.

Aquesta obra va anomenar-la “Homenatge al llibre” i la va realitzar el 1994. Com podeu observar, és tracta d’un llibre mig obert, sostingut per un saltamartí. Un saltamartí és una joguina que sempre tornar a la seva posició estable i per tant el que vol simbolitzar Joan Brossa és que el llibre sempre ocupa un racó per al lector, encara que cada vegada s’imposin més els mitjans de comunicació.    

A Barcelona podem gaudir de vint-i-cinc obres més, en places i carrers de la ciutat.

Pol Cristià/ Secció B

Literatura televisiva: llibres en imatges digitals i sons

L'escriptor lleidatà Manuel del Pedrolo Molina va escriure Mecanoscrit del segon origen l' any 1974.

Aquesta novel·la de ciència ficció tracta sobre la vida de l'Alba i en Dídac, els dos últims supervivents a la Terra a causa d'un atac alienígena. La novel·la ens explica els problemes que tenen, les adaptacions al món deshabitat que han de patir, la possible extinció de la raça humana...
Va ser un llibre d'extraordinari èxit a tota Catalunya i Espanya, no per la trama de la història en concret, sinó per la pregunta indirecta que ens planteja el llibre: Tenim possibilitats d'existència al món actual? Ens extingirem?

Més tard, onze anys després de la publicació del Mecanoscrit del Segon Origen, al ser una obra literària catalana amb molta fama, Tv3 va transportar el llibre a la televisió. L'any 1985 la cadena televisiva catalana va fer una sèrie amb molt d'èxit que es basava totalment en aquest llibre sense deixar-se cap fet important.
Aquí podeu veure el primer capítol d'aquesta sèrie i podeu trobar la resta al YouTube:

Caràtula de la sèrie de Tv3

Notícia del diari sobre la sèrie Mecanoscrit del segon origen

Amb l'era digital que estem vivint des de finals del segle XX, la televisió és un dels aparells electrònics més utilitzats per la societat. Per tant, difondre una sèrie basada en un llibre de la literatura catalana és una manera d'envoltar la gent amb literatura molt potent ja que diàriament moltíssimes persones veuen la televisió de manera lúdica i amb aquesta sèrie es diverteixen i aprenen una obra literària catalana molt famosa.
En definitiva, penso que la televisió és un recurs molt eficaç per donar-se a conèixer i arribar a tothom. Cada dia, la major part de la societat, (sobretot la joventut) llegeix menys i veu més la televisió, per tant, una solució per mantenir la literatura viva seria fomentar literatura a partir de documentals, programes o sèries de televisió de manera entretinguda.
Això també podria ser un homenatge als millors autors catalans.

Aquí, a la Fundació Pedrolo podeu trobar molta informació sobre la vida de Manuel del Pedrolo i les seves obres: http://www.fundaciopedrolo.cat/

Andrea Grau- 1r Batx C

L’escriptor que tocava de peus al cel

En aquesta entrada parlaré de l’escriptor Pere Calders basant-me en un text que va sortir el 16 de juny del 2012 al diari Ara (a l’apartat d’Ara Llegim), dedicat a aquest escriptor en motiu del centenari del seu naixement. Curiosament el reportatge el va escriure Jordi Nopca, l’escriptor de la novel·la “El talent”, que hem llegit i treballat.

Impressió de pantalla de l’article del diari digital Ara

Pere Calders va néixer el 29 de setembre del 1912 a Barcelona i ja des de jove escrivia articles i contes. L’any 1939 Calders va marxar cap a França, deixant la seva dona i el seu fill a Barcelona, i al cap d’uns mesos es va exiliar a Mèxic, juntament amb Tísner i la seva família (amb Rosa Artís Gener, la seva futura esposa). Al juliol de 1943 va rebre el divorci i es va casar amb Rosa Artís. Al 1947 va néixer el seu fill Raimon Calders Artís. Al 1949 va néixer la seva filla Glòria Calders i un any després la tercera filla, Tessa Calders. L’any 1962 va tornar a Barcelona amb la seva família. L’any 1978 es va estrenar l’obra de teatre “Antaviana” de Dagoll Dagom basada en textos de Calders, que va ser tot un èxit. També es va publicar “Invasió subtil i altres contes” i tot això li va donar reconeixement popular. L’any 1982 se li va otorgar la Creu de Sant Jordi.

Més tard, l’any 1986, va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Al 1991 li van diagnosticar càncer de pròstata i l’any següent va ser investit Doctor honoris causa per la Universitat Autònoma. Va morir a Barcelona el 21 de juliol de l’any 1994, als 81 anys.

Fotografia de Pere Calders feta l’any 1994

Calders defensava un tipus de tractament que capgirés la realitat de les coses i per això la seva prosa és subversiva. Ell deia: “No hi ha coses estranyes, el que és estrany és la realitat. La part de somni de la persona humana és tan veritable com tocar de peus a terra” i d’aquesta frase ve el títol del text.

Pere Calders estava dotat d’una gran capacitat d’observació i d’imaginació (que demostrava sota la fantasia i l’ironia) i una de les seves grans aportacions a la literatura catalana és la capacitat de trencar les fronteres entre realisme i fantasia, acostant una dimensió i l’altra amb subtilesa i rigor literari.

En paraules de la seva filla Tessa: “Es parla molt de la lleugeresa de la seva prosa: escriure d'una manera que sembli que no costa és el més difícil de tot”.

Per això és un dels autors catalans més reeditats i estimats del segle XX i, més de cent anys després de néixer, la seva obra segueix tenint la força amb què va ser concebuda.

Carla Fuster Ruiz / 1r Batxillerat A

CARME RIERA 

“Potser no té una sola obra que destaqui per damunt de les altres però és una autora que se l’ha traduït tota la vida”
(Glòria Gutiérrez, directora general de l’agència literària Carme Balcells)

He escollit aquesta escriptora ja que em porta molts bons recòrds de quan era petit, ja que la meva mare era una gran lectora i li encantava passar les tardes  llegint els seus llibres al meu costat.

BIOGRAFIA

Carme riera va néixer a Palma de Mallorca el 12 de gener de 1948 i actualment té 65 anys.
Quan tenia vuit anys va escriure el seu primer treball literari,era un poema. Llavors encara no sabia que aquell era el primer pas cap a una carrera literària avalada pels premis més importants( Ramon Llull, Josep Pla, Premi Nacional de Narrativa, Creu de Sant Jordi, Premi Sant Jordi 2003...). Narradora, guionista, assagista i també catedràtica de filologia hispànica a la UAB, aquesta mallorquina se la pot llegir en tretze idiomes diferents, com ara el neerlandès, el rus, l’anglès, el turc, l’hongarès i el grec... Itàlia, Alemanya, Portugal i França són els països que més l’han publicat, però també s’ha fet un lloc a Hongria, Romania, Rússia, Israel i els Estats Units. Les arrels de la seva narrativa en les rondalles mallorquines i en l'obra de dues escriptores cabdals en la construcció de la narrativa catalana contemporània: Caterina Albert i Mercè Rodoreda.

OBRES

• 1975: Te deix, amor, la mar com a penyora
• 1977: Jo pos per testimoni les gavines
• 1980: Gairebé un conte o la vida de Ramon Llull
• 1980: Els cementiris de Barcelona
• 1981: Epitelis tendríssims
• 1987: Qüestió d'amor propi
• 1988: La molt exemplar història del gos màgic i de la seva cua
• 1989: Joc de miralls
• 1991: Contra l'amor en companyia i altres relats
• 1994: Dins el darrer blau
• 1998: Temps d'una espera
• 2000: Cap al cel obert
• 2003: Llengües mortes
• 2003: Antologia de poesia catalana femenina
• 2004:La meitat de l'ànima
• 2006: L'estiu de l'anglès
• 2009: Amb ulls americans
• 2011: Natura quasi morta
• etc....

EDUARD MARQUINA

Aquest cap de setmana vaig passar per casualitat davant els anomenats Jardins Eduard Marquina, a Sarrià - Sant Gervasi, i em va picar la curiositat, ja que mai abans havia sentit aquest nom, Eduard Marquina. Després d'una breu recerca vaig descobrir que fou un escriptor català del segle passat i que tots els jardins del Turó Park estaven dedicats a ell. Aprofitant la tasca de català, la "breu recerca" s'ha convertit en alguna cosa més.

Biografia:

Va néixer a Barcelona l'any 1879, i morí a Nova York al 1946. Després de fer els seus primers estudis a la seva ciutat natal, es dedicà, sent molt jove, al periodisme,  i dedicant totes les estones lliures al cultiu de la poesia. 

El 1899 publicà la seva primera obra, un poema en forma dramàtica, escrit en col·laboració amb Lluís de Zulueta, que portava el títol de Jesús i el diable. El 1900 donà a l'impremta les seves Odes, i aquestes, especialment a Cantos de la vendimia, s'anaren publicant en La Publicitat, de Barcelona, i en El Diario Catalán de la mateixa ciutat.

Als dinou anys i amb el producte de les seves Odas, el poeta es traslladà a Madrid, on trobà la protecció de Valera, que l'animà a continuar en la seva empresa, publicant el 1901 dos nous llibres de poesies: Eglogas i Las Vendimias. El 1902, mercès a la protecció de Chapí, aconseguí estrenar a Madrid un drama, El Pastor, primera temptativa teatral, que no despertà cap mena d'interès, estrenant al poc temps una sarsuela amb música de Gay titulada Agua mansa.

Marxà a París, de corresponsal d'España Nueva, i durant una temporada restà encarregat direcció d'aquest diari, fins que el 1908 assoli estrenar Las hijas del Cid. Aquest drama, premiat per l'Academia Española, fou el principi de la seva carrera com a autor dramàtic, estrenant el 1910 Doña María la brava, i el1911 En Flandes se ha puesto el sol, la seva obra més aplaudida, i una de les seves obres més patriòtiques.

Cristina de Córdoba
1r BATX B

LA PLAÇA DEL DIAMANT

A la vida quotidiana hi ha molts moments amb els que ens podem
creuar amb temàtiques relacionades amb la literatura. N'és unexemple
la Plaça del Diamant de Barcelona, que va donar nom al llibre de la
brillant autora catalana Mercè Rodoreda.



L'argument del llibre de Rodoreda no té com a lloc principal la plaça,
sinó que succeeix a llocs diferents de la ciutat de barcelona, tot i que
gran part de la història té lloc al districte de Gràcia (lloc on se sitúa la Plaça del Diamant).
El motiu de que la novel·la tingui el nom de la plaça és la importància
del que hi succeeix en aquest lloc tant al principi com al final de la novel·la.
La història comença amb les festes del districte de Gràcia (que de fet, encara existeixen
i tenen lloc a l'estiu), on la protagonista (la Natàlia) coneix l'amor
de la seva vida. Aquest fet és el que dona peu al desenvolupament de la història.
A l'acavament, la Colometa (és la Natàlia madura i envellida) es dirigeix a la Plaça del
Diamant mig embogida, mig hipnotitzada, guiada per la melancolia i la ràbia i fa un gran crit,
tot recordant l'inici d'allò que va canviar la seva vida, la trobada amb l'amor de la seva vida
a la Plaça del Diamant.


Frank Gimeno Ruiz
1r BATX_C num.9

JACINT VERDAGUER

3-11-2013

Cada matí agafo el metro per anar a l'escola i sempre passo per la parada anomenada Verdaguer. Aprofitant que hem de fer aquesta acitivitat, he pensat que seria interessant explicar per què hi ha una parada de metro que té el nom d'un poeta català.

Jacint Verdaguer va ser l'escriptor català més destacat del segle XIX i el més representatiu de la Renaixença literària catalana. Autor d'obres cultes d'una gran ambició (L'Atlàntida, Canigó), es va servir de temes i formes populars per transmetre les idees del catalanisme conservador i del catolicisme del seu temps. 

Jacint Verdaguer

Va tornar a la llengua catalana el prestigi perdut d'un idioma de cultura, i, tot i els seus desequilibris, va dur a terme una obra perfectament coherent, al servei dels ideals de la fe i de la pàtria.Ha estat invocat sobretot com a símbol de

catalanitat. La seva eficàcia expressiva i el ressò social del seu conflicte li procuraren, ja en vida, una estima popular més personal que literària. La seva obra ha adquirit la consideració de clàssica.

Al 1902 va morir a la finca coneguda com  Vil·la Joana a causa d'una tuberculosi. Actualment, la finca, convertida en Museu, es pot visitar.  L'enterrament va ser un dels més multitudinaris que es recordava a Barcelona fins llavors. A més, el seu llegat es manifesta en alguns dels poemes i cançons més populars de la cultura catalana, com ara L'emigrant o el Virolai de Montserrat.

A partir de tota la informació obtinguda, podem entendre per què aquest poeta català conforma el nom d'una parada de metro i també d'un carrer de Barcelona. 
Penso que és important trobar el significat a certes coses que ens envolten, com per exemple, el per què una parada de metro o un carrer té el nom d'un poeta clàssic català. Gràcies a Jacint, la nostra llengua no ha perdut el seu prestigi, cosa que la majoria  de catalans hauríen de saber per poder seguir mantenint  la cultura i el prestigi de la nostra llengua.

 Aqui teniu dos enllaços  on es poden trobar diversos poemes:

http://lletra.uoc.edu/especials/folch/verdague.htm

 http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/verdaguer.htm 

Nora Campoy Urbano /1r Batxillerat D

Miquel Martí i Pol

Lluís Llach i Miquel Martí i Pol

Lluís Llach féu molts homenatges a la cultura i literatura catalanes amb les seves obres musicals, posant-hi melodia a poemes de Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres i, als seus últims anys, a Miquel Martí i Pol. Faig aquesta entrada per destacar entre aquests homenatges les versions cantades de molts dels poemes de Martí i Pol, amic de Lluís Llach, i dins de les quals he triat donar protagonisme a la de Roses Blanques.Miquel Martí i Pol va ser un conegut poeta, escriptor i traductor. La seva malaltia de per vida, l'esclerosi múltiple va marcar molt la seva obra poètica en la que predomina una introspecció a les seves limitacions, tractant temes com el desig, l'amor mort. És recordat amb molts homenatges i distincions honorífiques, des de cançons dels seus poemes, noms de carrers, escoles, instituts i biblioteques.

Roses Blanques, Miquel Martí i Pol 
Com un gran ram de roses blanques
el teu record que m'acompanya  
de tanta llum et sóc deutor  
que em sobra espai i em sobra tarda,  
tot se m'emplena amb el teu nom  
que repeteixo, Laura.  
                    (...)

Lluís Llach va posar música a aquest poema el 1994, quan Martí i Pol encara era viu, però va publicar una nova versió en el seu disc d'homenatge a la mort del poeta, el 2004.

He triat l'àmibit musical amb referència literària ja que tinc una passió per la música molt gran. A més, Lluís Llach és el meu cantautor català preferit, cosa que m'ha inculcat el meu pare. Dins de tots els poemes que canta, he escollit aquest perquè trobo preciosa la lletra, on Martí i Pol demostra un agraïment i un amor molt grans a una dona. Miquel mostra la seva tristor en tenir-la lluny, però també la dolçor i tendresa dels records que es permet tenir i l'agraïment per aquests.

Teresa Benazet / 1r Batxillerat B

Premi Poesia del Món Llatí - Joan Margarit

El dimecres passat en el telenotícies vespre de TV3 van donar la notícia que, per primera vegada a la història, un poeta català va rebre el premi de Poesia del Món Llatí. El titular de les notícies era que “Joan Margarit i José Emilio Pacheco, premis Poesia del Món Llatí 2013”. També hi vaig trobar un article en el diari Ara.

Per informació més detallada sobre aquesta notícia cliqueu en el següent enllaç:
(http://www.ara.cat/llegim/Joan_Margarit-Mexic-Jose_Emilio_Pacheco_0_1020498152.html)

Joan Margarit, poeta i arquitecte, neix l’11 de maig del 1938 a Sanaüja, a la comarca de la Segarra, en plena Guerra Civil Espanyola quan el front d’Aragó ja era a prop d’aquelles terres.

Acabada la guerra i fins el 1948, la família de Joan Margarit va canviar moltes vegades de domicili: Barcelona, Rubí, Figueres i Girona.

Margarit s’havia donat a conèixer com a poeta en castellà el 1963 i el 1965. Després de deu anys, escriu “Crónica”. A partir del 1980, inicia la seva obra poètica en català.

La poesia de Joan Margarit és  seriosa, real i humana. Es caracteritza per no contenir gaires elements superflus fet que fa que es defineixi com una poesia dura i freda. Us en poso un exemple amb el poema que nombra "Al Fons de la Nit", el qual està recollit en l'obra titulada Joana:

   AL FONS DE LA NIT

Està glaçant a l’aire.

Ha callat fins i tot el rossinyol.

Amb el front recolzat damunt del vidre

demano que em perdonin

les meves dues filles mortes

perquè ja gairebé no penso en elles.

El temps ha anat deixant argila seca

damunt la cicatriu. I, fins i tot

quan un s’estima algú, arriba l’oblit.

La llum té la duresa de les gotes

que cauen dels xiprers amb el desgel.

Poso un tronc nou i, removent les cendres,

trec flama de les brases. Faig cafè.

La vostra mare surt del dormitori

amb un somriure: Quina bona olor.

T’has aixecat molt d’hora aquest matí.

Aquest poema titulat "Al fons de la nit" ens ensenya com seguir endavant desprès de la mort de dues filles i com aquestes ferides que et provoca al vida al final acaben cicatritzant tot i que pensis que mai les superaràs. Així doncs el poema d'en Margarit es basa en l'assimilació i l'oblit del propi sofriment i ho fa amb una cruesa que ens porta a la vida real per tal  d'ajudar-nos a superar grans pèrdues i mai parar de viure.

És una poesia sorgida de la necessitat d'explicar-se i explicar-se al món.

Biblioteca Joan Margarit, a Sant Just Desvern

Quan un autor és valorat per la societat en la que ha viscut o viu veiem com el seu nom és utilitzat per designar carrers, places, escoles, biblioteques, etc. En aquest cas, tot i encara ser viu l'escriptor, podem trobar exemples arreu de Catalunya:

Carrer Joan Margarit, Roses

Per últim voldria afegir una entrevista de Joan Margarit en el prodrama Pienso, luego exito de Rtve en el que explica la seva filosofia i quin mètode segueix per escriure els seus poemes (fins el minut 6:36):

Entrevista a Joan Margarit






Jaume Bonet Bigatà / 1r D Batxillerat

Joan Maragall i Gorina

Passeig de Maragall 2011

He triat aquesta imatge d'un carrer de Barcelona anomenat Passeig de Maragall. Un carrer que du el nom d'un poeta considerat un dels pares de la poesia catalana modernista: Joan Maragall i Gorina. 

El Passeig de Maragall és un carrer el qual està ubicat entre els barris d'Horta i Guinardó. Té aproximadament 3 kilòmetres de longitud. És conegut amb aquest nom des del 6 de maig de 1915 tot i que, degut a la dictadura de Primo de Rivera passà a dir-se Passeig General Martínez Anido. Anys després recobrà el seu actual nom. 

El fet de que hi hagi un carrer amb el nom d'aquest insigne poeta i escriptor fa pensar que la literatura és present en molts àmbits avui en dia. 

Joan Maragall i Gorina fou un poeta però també autor d'assajos d'interès ideològic , cultural i polític , i de traduccions. D'esperit romàntic i partícip del moviment modernista, ja que la seva teoria de la " paraula viva " en poesia no només tenia un significat estètic sinó també humà. Va entendre el fet poètic com a manifestació natural , és a dir, pròxima a la societat i capaç d'influir en ella. 

Pel que fa a la seva producció compta amb poemes tan difosos com: Cant espiritual, El cant de la senyera, La vaca cega, La sardana, Oda a Espanya i El comte Arnau .

Com ja he dit, també va ser autor de traduccions i entre aquestes distingim les traduccions de Goethe, Novalis, Píndar, Homer i Nietzsche.

Joan Maragall va morir el 20 de desembre de 1911 amb només 51 anys a causa d'una estranya malaltia diagnosticada com a Febre de Malta. La seva mort va suposar un cop molt fort dins del món de la cultura i va provocar innombrables mostres de condol.  

Al llarg de la seva vida i després de la mort va rebre una sèrie de premis i reconeixements que el van reconèixer com uns dels grans de la intel·lectualitat culta de Barcelona. 

-1894: Englantina als Jocs Florals de Barcelona per La sardana. 

-1896: Viola d'Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona per El mal caçador.

-1904: Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona per Glosa.

-1904: Mestre en Gai Saber en haver guanyat més de tres premis als Jocs Florals. 

-1910: Premi Fastenrath als Jocs Florals de Barcelona per Enllà.

-1971: Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona. 

Retrat de Joan Maragall (1903)

Finalment, dir que després d’un segle de la seva mort, encara avui dia Joan Maragall és considerat un dels grans escriptors, periodistes i traductors de la història catalana. 

Patricia Garcia-Borés / Secció: C

Lluís Llach i Martí i Pol

Lluís Llach féu molts homenatges a la cultura i literatura catalanes amb les seves obres musicals, posant-hi melodia a poemes de Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres i, als seus últims anys, a Miquel Martí i Pol. Faig aquesta entrada per destacar entre aquests homenatges les versions cantades de molts dels poemes de Martí i Pol, i dins de les quals he triat donar protagonisme a la d' El Cafè Antic.

Disc de vinil del cantautor

Lluís Llach (Verges, Girona, 1948)


Cantautor català que destacà per la seva força lírica i els rerefons literari de les seves cançons, sovint crítiques de temes socials o patriòtics. Va ser famós per escriure sobre la seva opinió política i divulgar-la musicalment en una època com era el franquisme, cosa que va causar el seu exili. És i va ser molt prestigiat sobretot a Catalunya, però també a altres parts d' Espanya i França.





Miquel Martí i Pol

Exercici seixanta

Els amics de la Literatura

Exercici seixanta és una cançó dels amics de Els amics de les Arts  de l'àlbum Castafiore Cabaret. He agafat aquesta cançó perquè és d'un dels meus grups preferits i perquè la vaig conèixer a una classe de català a tercer d’ESO . Exercici seixanta és un autèntic dictat amb la lletra “x”.  En aquesta cançó es troben alguns escriptors catans com: Eugeni d'Ors (Xènius) i Joan Baptista Xuriguera i Parramona. També fa referència a una de les obres més importants de la llengua  castellana: El Quixot.

Aquí teniu l'últim tros de la cançó on surten els dos personatges catalans i l'obra del Quixot: 

Patxanga en estat de xoc,
xarlatans, taxis, faxos flaixos Groucho Marxs, Quixots(1) i Sanchos.
La rauxa s'estén d'Elx a la Garrotxa, d'Andratx a Flix, Flix, Flix!

I un xafarder llegeix el Xuriguera(2).

I en Pinxo va dir a en Panxo,
vols que et xuti amb un punxó.
I en Panxo va dir a en Pinxo
xuta'm pro a la panxa no.

I en Panxo va dir a en Pinxo
xuta'm pro a la panxa no.

Lalalalala

"La xilografia exclusiva del text d'alexandrins d'en Xènius(3) sorgeix d'un pretext que ara mateix està fora de context com un gronxador sense reixes.

 Els amics de les Arts 

 A continuació s'explica una mica cadascun d'aquests referents literaris: 

 

 

EL QUIXOT (1):

Novel·la escrita per Miguel de Cervantes escrita al segle XVII. És una de les obres més destacades en la literatura espanyola i en la literatura universal., i una de les més traduïdes.

XURIGUERA (2):

Joan Baptista Xuriguera i Parramona va néixer al 1908 a Noguera i va morir  a Barcelona el 17 d’octubre de 1987. Fou un escriptor, traductor i filòleg català. Escrivia novel·les, teatre i poesia.

Amb encara no vint anys publica poemes, crítica literària i articles al setmanari polític d'esquerres L'Opinió i a les revistes d'avantguarda Vida Lleidatana, El País, Art i Lleida, aquesta última dirigida pel seu germà. 

Va escriure Desembre, considerada la primera novel·la catalana amb una tendència exclusivament proletària. 

XÈNIUS(3):

Eugeni d’Ors i Rovira (Xènius) va néixer a Barcelona al 1881 i va morir a Vilanova i la Geltrú al 1954.

A partir del 1906 publicarà de forma quotidiana en La Veu de Catalunya el Glosari, columna d’opinió.

Establert a Madrid, va prosseguir en castellà la seva activitat com publicista i conferenciant. 

I a partir de 1946, en un intent de reconciliació amb Catalunya, aconseguirà reunir un grup d'admiradors en la també fundada per ell Acadèmia del Far de Sant Cristòfol, prop de Vilanova i la Geltrú, on morirà en 1954.

He escollit aquesta cançó perquè es veu molt que la literatura ens envolta ja que Els amics de les Arts és un grup de música molt conegut i han tingut la magnífica idea de fer referències literàries a una de les seves cançons. També he escollit aquesta cançó per tallar amb el pensament de que la literatura no està present en els joves d’avui en dia, aquí es veu com uns joves cantants estan al corrent de la literatura pròpia i l'expressen a les seves cançons. 

Marta Berman 
1r B