Art poètic sota terra

A continuació podeu veure la imatge de la parada de metro de Maragall, inclosa dins l'apartat de "carrers". La he triada pel fet que aquesta parada porta el nom d’una figura cabdal dins la poesia modernista catalana, Joan Maragall. També perquè és un autor que hem treballat en altres cursos i m’ha fet gràcia escollir aquesta parada en honor seu. 

                     

                                              

La parada de metro Maragall va estrenar-se l'any 1959, amb l'entrada en servei del tram entre Sagrera i Vilapicina. Situada sota el passeig Maragall, amb enllaços a la L4 I L5. 

                                  

                                                       

Amb aquesta estació de metro, veiem un clar exemple de l’ús de la literatura més enllà del paper, la trobem a les ciutats, concretament sota terra,  on també trobem d'altres com a Verdaguer o Torres i Bages.  Una vegada presentada l’estació de metro, ara és l'hora de parlar del poeta, d'en Joan Maragall.

Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) va ser fill d'una família d'industrials. En contradicció a la tradició familiar, es llicencia en Dret (1884, UB), carrera que al final no exerceix. Posteriorment entra com a secretari de redacció al "Diario de Barcelona”, on publicarà més de dos-cents articles en castellà sobre literatura, política i temes socials. Al 1891 es casa amb Clara Noble i comença la seva col·laboració en "L'Avenç, on publica alguns poemes i un article sobre Nietzsche.

                                  

                                                       

L'any següent, Josep Yxart el cita com un poeta que escriu de manera individual i moderna. Guanya els Jocs Florals de Badalona i Barcelona.  Escollit president de l'Ateneu Barcelonès i proclamat Mestre en Gai Saber. Al 1911 es nomenat membre de l'IEC.  El mateix any mor a Barcelona.

En quant a la seva extensa producció literària, destaquen poemes tan difosos com La vaca cega, Cant espiritual, El cant de la senyera. Realitza traduccions de Goethe, Novalis.... Arran de la crisi de la Setmana Tràgica (1909),  reacciona amb articles Ah, Barcelona, La ciutat del perdó i L'església cremada.

He aconseguit les imatges del cercador de google i de la web de tmb.

Gerard Aristizábal / Secció A

Barcelona envoltada de mil i una històries

Amb aquesta entrada vull evidenciar com la ciutat de Barcelona ha seduït i fascinat a tants escriptors, tant com de la literatura catalana com de l’estrangera, que han instal·lat el seu argument en la ciutat condal.

Per un lector barceloní trobar una novel·la que es situa en la seva pròpia ciutat, és tota una experiència de realisme. Llegir cada pàgina i trobar referències dels carrers que trepitges dia a dia, els parcs, els edificis, la platja, les places, y poder situar al personatge entre els espais que tant coneixes dona una grandíssima dosis de realitat a la novel·la.

Un exemple d'aquests escriptors catalans que es llueixen a la nostra ciutat és Mercè Rodoreda, que ens proporciona Aloma, Mirall trencat i La plaça del diamant, per esvair-nos per Barcelona. També tenim altres obres conegudes, d'escriptors no catalans ambientades a la ciutat; La sombra del viento, La ciudad sin tiempo i La catedral del mar són uns pocs exemples. Una altra novel·la amb aires còmics, recomenada, guanyadora de premis literaris i pertanyent a aquest grup és Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (2001), de Pablo Tusset i ambientada al barri de les corts.

Així veiem que Barcelona ha servit d'inspiració tant a escriptors locals com de talla mundial, i que s'han creat grans obres enllaçades entre els seus carrers. 

Pablo Bosch Liarte / 1r A

Bac de Roda: El gran desconegut.

Passejant pels voltants de casa meva, vaig adonar-me que em trobava en el carrer Bac de Roda.  Amb la curiositat de saber el motiu del nom del carrer, vaig investigar. És el nom popular d’un Coronel Militar amb el nom de Francesc Macià i Ambert. Per entendre la importància d’aquest personatge, hem de fer una introducció explicant quina era la situació d’Espanya durant el segle XVIII.

Monument en honor a Francesc Macià i
 Ambert a prop de  Roda de Ter 
                  Aquesta imatge l'he trobada aquesta web.

Durant aquest segle XVIII, Espanya estava immersa en una  Guerra de Successió. La Corona de Castella dirigida per Felip de Borbó, regnava a Espanya, i volia unificar-se amb la Corona de Catalunya –Aragó. Al 1705 Carles d’Àustria va donar suport a l’estat de la Corona d’Aragó, oferint garanties de llibertat a Catalunya, i enfrontant-se amb les tropes Borbòniques.

Al final, Felip de Borbó i les seves tropes, van enderrocar les tropes de la Corona d’Aragó-Catalunya. La guerra va durar fins el 1715.

Bac de Roda, va néixer el 28 de maig de 1658 a Sant Pere de Roda, l’actual Roda de Ter i Masies de Roda. Va dirigir les tropes de Carles d’Àustira, que defenien la Corona d’Aragó-Catalunya. Va ser condemnat a mort per part de les tropes borbòniques, a Vic el 2 de novembre de 1713. Va ser un gran defensor  de la llibertat de Catalunya.

Aquest personatge té relació amb la situació que viu Catalunya i Espanya actualment. Valoro molt el fet que persones, com Bac de Roda, lluitin en defensa del seu país fins a la mort. Catalunya avui en dia lluita pels drets i l’autonomia que tenia en segle XVIII, abans de la Guerra de Successió. És un dels temes més comentats en les tertúlies catalanes. En la meva opinió, crec que tothom hauria de tenir el dret a decidir el futur del seu país. Ja que Espanya és un país democràtic, s’hauria d’escoltar tot tipus d’opinions.

Per poder situar aquest carrer en un mapa, clica aquí!

L'anomenat popularment pont de Calatrava, es troba a la frontera entre dos districtes de la ciutat de Barcelona: Sant Andreu i Sant Martí. El pont de Bac de Roda es va construir entre els anys 1985 i 1987, al punt d’encreuament entre els carrers Felip II i Bac de Roda.
Aquesta imatge l'he trobada a la següent web.

Clàudia Bigas / Secció: A

Poesia al Metro de Barcelona

He triat aquesta imatge de l'estació de metro Verdaguer a Barcelona. Una estació que porta el nom d'un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes, i el màxim exponent de la Renaixença: Jacint Verdaguer i Santaló, també conegut com a Mossèn Cinto Verdaguer, pel fet de ser sacerdot.

Verdaguer és una estació de les línies L4 i L5 del Metro de Barcelona. L' estació va ser estrenada l'any 1970. Amb aquesta estació, tenim un clar exemple de l'ús de la literatura a les ciutats, i no només a l'hora de donar noms als carrers. Tot i així, inclouré l'entrada en l'apartat "carrers".

Jacint Verdaguer va néixer a Folgueroles el 17 de maig del 1845 i va morir a Vallvidrera el 10 de juny del 1902. Als 15 anys se li va despertar la vocació literària i començà a escriure poemes. Entrà en contacte amb personatges de la Renaixença el 1865 als Jocs Florals de Barcelona. El setembre de 1870 va ser ordenat sacerdot. Patí una malaltia que l'obligà a deixar els seus serveis parroquials i la seva vida literària temporalment. El 1877, el seu poema L'Atlàntida és premiat als Jocs Florals de Barcelona i Verdaguer es consolida com a gran figura de la Renaixença. Posteriorment, Verdaguer pateix una crisi interior. Es va instal·lar al santuari de La Gleva on va poder reposar i reprendre l'activitat literària. Va tornar a Barcelona i el bisbe Morgades li va prohibir fer missa, Verdaguer va fer públic el seu descontentament. Finalment, va ser rehabilitat i destinat a l'Església de Betlem. 

En la producció literària de Verdaguer, destaquen les obres de L'Atlàntida (1876), una obra traduïda a moltes llengües,  Oda a Barcelona (1883) i Canigó (1886),  una obra on apareixen tots els elements típics de la poesia romàntica i els pilars de la Renaixença.

Les tres imatges de l'entrada les he trobat per internet, dos d'elles a través del cercador de Google, i la restant via Flickr.

Edu Cesari / Secció B

Ausiàs en cançó, lírica en música.

En aquesta entrada, he volgut plasmar la presència de transvasaments culturals que es produeixen entre la literatura i la música, concretament el transvasament plasmat en les cançons de Raimon, on es recull part de l’obra d’Ausiàs March, entre d'altres autors reconeguts.

Raimon, nasqué a Xàtiva (País Valencià) el 2 de desembre de 1940. És un cantautor valencià i un dels màxims representants contemporanis de la cançó en català. També compta amb un gran reconeixement dins la zona de domini lingüístic degut a la seva passió per la història pròpia, que el portà a llegir Ausiàs March, Salvador Espriu i Joan Fuster, entre d'altres, i a plasmar-los en les seves cançons.

Ausiàs March nasqué el 1397 a Gandia (País Valencià) i morí el 3 de març de 1459 a València. Fou un poeta i cavaller valencià medieval expert, en la seva obra, en imatges i comparacions amb la finalitat d’expressar la seva experiència i el seu pensament. Se'l considera el creador de la lírica en català, ja que trenca amb moltes tradicions del passat. Podem trobar l’obra d’Ausiàs March en cançons com “Velese vent”, “Si com lo taur” o “No em pren així com al petit vailet”.

Ara prosseguiré amb un petit anàlisi del poema de "Veles e vents", que va ser adaptat musicalment l'any 1969 per Raimon.

“Veles e vents” narra la història d’un viatge des d’Itàlia a València de l'autor en busca de la dama a qui estima, però no sap si el seu amor és correspost. Per poder fer fronts als perills que corre enmig del mar, demana ajuda als vents “fent humils precs al vent tramuntanal, que en son bufar los sia parcial, e que tots cinc complesquen mon retorn”, que el correspondran i l’ajudaran a arribar a terra.

L’autor, mitjançant un lleguatge retòric i artificiós, expressa el seu “jo” interior: demostra la seva incertesa i la por de trobar-se sol a la fi del camí, sense l'amor de l'estimada. Tot això ho expressa comparant el seu amor cap a una dama amb les perills d’un home en plena tempesta en el mar, i la imatge que se’ns manifesta és la dels perills que s’han de travessar per assolir l’amor.

A nivell estructural, el poema està compost per versos de 10 síl·labes (decasíl·lab ausiasmarquià) amb cesura després de la quarta síl·laba (4+6). Per tant, són versos d'art major i de rima consonant. 

Personalment, aquest és un poema que trobo molt interessant i profund, ja que el significat se'ns mostra clarament a través d'una comparació i plasma l'amor en la seva màxima esplendor i salvatgia. Raimon és capaç de representar-nos el poema de manera molt tendre i sentimental, de manera que lletra i melodia s'adiuen i provoquen en l'oient una sensació d'emoció. Raimon és un dels meus cantautors predilectes pel que ja he comentat de la capacitat d'emocionar a qui l'escolti, i Ausiàs March, tot i ser un gran poeta, personalment sempre l'he trobat una mica pedant (s'autoconsiderava mestre d'amor a qui recórrer en cas de dubte, i, segons el que deia, l'amor sense ell no existiria).

Anna Barba / 1r batxillerat E

ANY CD'SPRIU

Aquest any, amb motiu del centenari aniversari del naixement de l’essencial poeta noucentista, dramaturg i novel·lista català, Salvador Espriu, un autor de gran importància per la literatura catalana i sense el qual la literatura seria diferent del que és ara, gràcies a la creació de diferents obres com: el mite de Sinera, la pell de brau i més obres literàries que van ser publicades i van aprotar una visió diversa a la societat catalana del segle XX. 

Podem dividir la vida literària d’Espriu en dues fases: La seva primera “fase” a la qual el tema que predominava era la seva infància a Arenys, on la felicitat era constant, fins al moment on que la guerra i l’exili arribà i es va provocar un canvi radical en la seva manera d’escriure, veient-ho tot diferent, intentant remarcar el benestar infantil que tenia abans de l’exili i el malestar actual, aquest motiu va condicionar la seva segona “fase".

A causa d’intentar recordar aquest escriptor s’ha creat aquest disc amb el millor Espriu musicat amb motiu de l’Any Espriu.

-El primer CD recull una selecció de divuit adaptacions musicals fetes entre el 1967 i el 2010. Hi ha, entre d'altres, dues versions d' Assaig de càntic en el temple’ -una d'Ovidi Montllor i una altra de Guillermina Motta-, "Des del fons de la mar", interpretada per Núria Feliu, "Les campanes" a càrrec de Marina Rossell i Mercè Torrents, i la recent i de gran vigència "Sense futur",adaptada per Òscar Briz. 

-El segon CD conté catorze adaptacions encarregades expressament per a l'ocasió. Una varietat d'aproximacions estilístiques considerable, des de ‘Cançó del matí encalmat’ cantat per Dolo Beltrán i acompanyada de la guitarra de Toni Xuclà, fins a l'’I beg your pardon’ dels Blaumut, ‘El meu poble i jo’, a càrrec de Taima Tesao i Raynald Colom, ‘Vinc a la nua sequedat de la terra’, dels Raydibaum, ‘Sentit a la manera de Salvador Espriu’, de Judit Neddermann, i aportacions d'una gran singularitat, com les de les actrius Clara Segura, que es fa seva ‘Els ulls ja no saben’, i Mercè Martínez, que acompanyada de Jordi Vidal adapta ‘Amb música ho escoltaries potser millor’.

Aquí teniu un link on podeu escoltar la cancó "I beg you pardon"- Blaumut:

http://www.youtube.com/watch?v=ycc8JHvyBFA

Natàlia Comas Heathcote/ E

Aquest blog el que pretén és que OBSERVEU i PUBLIQUEU!

A continuació us mostro una entrada-exemple que us servirà de model per poder fer de manera correcta les vostres.

Quan el vi agafa aromes espriuencs

He triat aquesta imatge perquè enguany, aquest 2013, s'està celebrant el centenari del naixement de l'escriptor Salvador Espriu. Amb ella tenim un perfecte exemple de l'ús de la literatura més enllà del llibre de paper o (ja) digital i, en aquest cas que ens ocupa, seria un exemple de producte-negoci. Es tracta del fet d'haver embotellat un vi blanc i un vi negre amb el nom de SYNERA que és la localitat del Maresme d'Arenys de Mar llegida al revés.
Sinera, tal com ho escrivia Espriu, era la vila on van néixer els seus avantpassats i on, d'infant i de jove, solia passar els estius.
Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farnés el 10 de juliol de 1913 i va morir a Barcelona el 22 de febrer de 1985. És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants del segle XX. Cal saber però que es va donar a conèixer com a narrador i que va fer una tasca important en la recuperació del teatre català. Fou considerat, juntament amb Josep Pla i Josep M. de Sagarra, un dels renovadors de la prosa catalana noucentista.
Un cop acabada la Guerra Civil, Salvador Espriu va viure una mena d'exili interior però mai abandonà el conreu literari. Als anys seixanta i setanta, l'obra d'Espriu, i ell mateix, es converteixen en símbol de la literatura catalana.
A dins de la seva obra, Sinera, és un dels seus grans mites literaris i esdevé un símbol del paradís perdut.
La producció literària d'Espriu és extensa però ja que estem parlant de Sinera, de la seva producció poètica, citarem El cementiri de Sinera. La pell de brau és probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya).
Aquesta imatge la vaig trobar el mes de juliol de 2013 a través d'una piulada via Twitter. Cercant un xic més d'informació, he pogut esbrinar que Synera és la marca d'una de les gammes de vins del Celler Ramón Roqueta i que els vins Synera Blanc i Synera Negre varen ser els seleccionats per acompanyar la música dels artistes del Concert Espectacle que es va oferir aquest 10 de juliol a la vila marinera d'Arenys de Mar en homenatge a Espriu.

Nom autor / Secció de l'alumne