Fa uns dies em vaig fixar en
que hi havia un carrer paral·lel al de l’escola anomenat Ausiàs March. Per això
em va semblar molt bona idea dedicar aquesta entrada a aquest cavaller/poeta.
Ausiàs March va néixer a
Gandia l’any 1397. Fill del poeta Pere March i la seva segona muller Lionor
Ripoll. El seu oncle Jaume March també era poeta. Quan va créixer va ser armat
cavaller i es va posar al servei del rei Alfons V. A partir d’aquest moment es
dedicà a la vida militar i participà en guerres marítimes i en les campanyes
que el rei va fer a Còrsega, Sardenya i al Nord d’Àfrica. Al 1425 es va retirar
a les seves possessions, i esdevingué falconer reial. Des d’aleshores es dedicà
a la seva vida poètica. Anys més tard es casà amb Isabel Martorell, germana de
l’autor de Tirant lo Blanc, Joanot Martorell. Va ser amb la família Martorell que
va tenir un problema degut a un malentès en els acords matrimonials. Aquest
problema va finalitzar amb la mort d’Isabel. Més tard es casà per segona vegada
amb Joana Escorna, a la qui va dedicar, quan va morir, la seva obra “Cants de
mort”. Ausiàs March va morir a València l’any 1459.
Els seus temes principals són
l’amor i la mort. Les seves obres més importants són “Cants d’amor” on
dins d’aquesta obra hi ha diversos cicles que van dirigits a una dona diferent,
“Cant de mort” i “Cant espiritual”.
Escriu 128 poemes que
suposen una gran evolució per a la llengua catalana. Influencia a poetes
castellans com Garcilaso de la Vega.
Per què honren a aquest poeta
posant el seu nom a nombrosos carrers de Catalunya i a altres edificis?
Perquè és un del poetes més
importants de la literatura catalana medieval, ja que, les seves obres tenen
característiques diferents a la dels trobadors d’aquella època. Les seves
característiques són: crea una nova lírica en la qual parla de la seva vida
personal, la poesia per ell no és un passatemps, sinó un concepte que el fa
pensar, escriu en català i no en occità i per últim fa un nou tractament de la
dona, no la idealitza.
Aquí us deixo amb un dels seus
poemes que apareix a l'Antologia de poesia catalana, ja que, l'estem
treballant:
Colguen les gents ab alegries
festes
Colguen les gents ab alegria
festes,
lloant a Déu, entremesclant
deports,
places, carrers e delitables
horts
sien cercats ab recont de
grans gestes,
e vaja jo los sepulcres
cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són
companyades
d’altre que mi en son contínuu
plant.
Cascú requer e vol a son
semblant,
per ço no em plau la pràctica
dels vius:
d’imaginar mon estat són
esquius,
sí com d’hom mort de mi prenen
espant.
Lo rei xiprè, presoner d’un
heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai
finat,
de mon desig no em porà guarir
metge.
Cell Teixion qui el buitre el
menja el fetge
e per tots temps brota la carn
de nou,
e en son menjar aquell ocell
mai clou,
pus fort dolor d’aquesta em té
lo setge,
car és un verm qui romp la mia
pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen
de rompre,
e llur treball no es porà
enterrompre
sinó ab ço que d’haver se
defensa.
E, si la mort no em dugués tal
ofensa,
fer mi absent d’una tan
plasent vista,
no li graesc que de terra no
vista
lo meu cos nuu, qui de plaer
no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se
complir,
e, si em cové mon derrer jorn
finier,
seran donats térmens a ben
amar.
E, si en lo cel Déu me vol
allogar,
part veure a Ell, per complir
mon delit
serà mester que em sia dellai
dit
que d’esta mort vos ha plagut
plorar,
penedint vós com per poca mercè
mor l’ignocent e per amar-vos
martre,
cell qui lo cos de l’arma vol
departre
si ferm cregués que us dolríeu
de se.
Llir entre cards, vós sabeu e
jo sé
que es pot ber fer hom morir
per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu
plena fe.
Maria Sucarrats
1 batx. Secció C
