Adéu llibreria Canuda! Se't trobarà a faltar!

Era un dia gris, propi d'un dia d'hivern. Estava llegint el diari ARA quan em va fer un salt el cor en veure un títol d'una notícia desalenant: "La llibreria Canuda ja és història". El 22 de novembre aquesta meravella va ser tancada. 

L'interior de la Cervantes-Canuda abans del seu final

El primer cop que vaig tenir consciència d'aquest nom va ser en llegir la novel·la La sombra del Viento, de Carlos Ruiz Zafón. Segurament altres també n'haureu sentit a parlar ja que el seu soterrani en va inspirar la seva creació. Més tard, encuriosit per aquell indret màgic, vaig anar-hi per veure-la amb els meus propis ulls. Carrer de la Canuda, 6. En entrar-hi, em va embargar l'olor de paper vell i pols. Podia sentir el cruixit de la fusta sota els meus peus i malgrat això, el que em va sobtar més, va ser aquell mar de llibres i passadissos que s'emparava davant meu. La quantitat de llibres era immensa, però la seva raresa encara era més impressionant. Obres de totes mena s'oferien a mi, algunes en primeres edicions sobre la Guerra Civil espanyola, història, filosofia...etc. 

L'entrada de l'antiga llibreria

Enmig del barri gòtic de Barcelona, un dels més antics de la ciutat condal, ens trobàvem amb aquesta llibreria de segona mà que data de 1931, la Cervantes-Canuda. Fou fundada el 14 d'abril de 1931 per Don Ramon Mallafré Conill i dirigida fins el seu tancament pel seu fill Santiago Mallafré Gou. Aquest establiment, amb més de 75 anys d'experiència, tenacitat, treball i ànim d'oferir un immillorable servei, es va convertir en la llibreria més popular de la ciutat.

Amb aquesta breu entrada volia commemorar i homenatjar aquesta emblemàtica llibreria. Tots aquells llibres que contenia, la literatura que contenien, s'han perdut amb la seva fallida, tal com els del Cementerio de los libros olvidados, descrits en la novel·la de Zafón:

"Este lugar es un misterio, Daniel, un santuario. Cada libro, cada tomo que ves, tiene alma. El alma de quien lo escribió, y el alma de quienes lo leyeron y vivieron y soñaron con él. Cada vez que un libro cambia de manos, cada vez que alguien desliza la mirada por sus páginas, su espíritu crece y se hace fuerte.[...] En este lugar, los libros que ya nadie recuerda, los libros que se han perdido en el tiempo, viven para siempre, esperando llegar algún día a las manos de un nuevo lector, de un nuevo espíritu.[...] Cada libro que ves aquí ha sido el mejor amigo de alguien."

                          Gabriel Miret, 1r de Batxillerat B

TEATRE DINS DEL MÓN CULINARI CATALÀ

A mitjans de març, sent l’aniversari de la meva tieta vam anar a dinar a un restaurant anomenat Serafí Pitarra. El nom em va semblar curiós i li vaig preguntar a la meva mare si era algú important o només es tractava del nom de l’amo de l’establiment. La meva mare em va comentar que Serafí Pitarra fou un dramaturg molt important per a la llengua catalana.

Segur que molts de vosaltres no heu sentit a parlar d’aquest dramaturg i poeta català Frederic Soler i Hubert. Serafí Pitarra es fa conèixer als escenaris públics barcelonins amb L’esquella de la Torratxa, que s’estrena el 1864 al teatre de L’odeon. La popularitat que assolirà l’obra serà extraordinària, especialment quan faci el salt als Camps Elisis dels Jardins del Passeig de Gràcia aquell mateix estiu, que marcarà, així, la primera fita important del nou teatre en català. Aquesta obra era una paròdia del drama històric “ La Campana de la Almudaina”, escrita en una llengua que es denomina “ el català que ara es parla”, el català del carrer, per oposició al català encarcarat i arqueològic que pretenien recuperar els poetes dels jocs florals.

L’autor d’aquesta obra, Frederic Soler i Hubert, conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra, va nèixer a Barcelona el 9 d’octubre de 1839 i va morir a Barcelona el 4 de juliol de 1895. Serafí Pitarra fou un dramaturg, poeta i empresari teatral conegut per les seves dues etapes com a dramaturg; la primera caracteritzada per la sàtira i la paròdia del mateix gènere teatral i dels esdeveniments de l’època. A aquest període pertanyen obres com La pau d’Espanya o El castell dels tres dragons. La seva segona etapa com a dramaturg va fer un gir cap al conservadorisme. Soler es va mostrar contrari a la república i va advocar per la Restauració; aquesta postura queda palesa en l’obra El sagristà de Sant Roc.

A més de la seva faceta com a dramaturg, Soler també va practicar la poesia. Va guanyar en tres ocasions els Jocs Florals  i el 1875 va ser investit com a Mestre en Gai Saber. Va publicar diversos volums de poesia, com Nits de Lluna, el 1886.

També va destacar com a empresari teatral, ja que va crear dues companyies especialitzades en obres catalanes, Secció La Gata i la Secció Catalana.

Per últim vull fer referència a l’ inspiració d’aquesta entrada, el restaurant Serafí Pitarra. Aquest restaurant és un establiment emblemàtic fundat l’any 1890 en ple casc antic de Barcelona. En aquesta casa fou on visqué Frederic Soler, que assentà les bases del teatre català. La seva carta es basa prevalentment en la cuina tradicional catalana i de mercat.

Carla Sust Gatell, 1r batxillerat C.

La poesia en el cel i en nosaltres

Avui estava tranquil·lament mirant per la finestra quan, observant el cel, el vaig veure d’un color rogent, el que em va fer pensar en el dit popular:”Cel rogent, o pluja o vent”. I em vaig plantejar d’on venien  aquestes dites populars i si aquestes es consideren literatura. Primerament, aquestes dites populars son la conversió d’un coneixement amb una finalitat practica on, mes que dir per quin motiu passen les coses, ens mostren la seva finalitat practica; En el meu cas, la dita “cel rogent o pluja o vent” ens indica que quan pel vespre trobem el cel d’un color vermellós per la nit i probablement al dia següent, plourà o bufarà una gran quantitat de vent. I quina relació pot tenir això en la literatura? Doncs investigant una mica per Internet vaig trobar que els refranys s’estan actualitzant contínuament, fent petits canvis en aquests i incorporant-ne variants, fetes per poetes tals com Farnés o Saura; es per això que podem dir que els refranys es troben ben vius, al igual que la literatura. Vegem aquí uns quants exemples de modificacions, sinònims i actualitzacions del conegut refrany esmentat anteriorment (cel rogent, o pluja o vent) :

• A posta de sol cel rogent assenyala pluja o vent (AMAT 1636) - (FARNÉS 1992)
• Aurora, pluja o vent (BERGÓS 1916) - (FARNÉS 1992)
• Aurora o cel rogent, o pluja o vent (SAURA 1884)
• Cel rogent a sol ixent, si no és pluja serà vent (SAURA 1884)
• Cel rogent a tots costats, pluja o vent aparellats (SAURA 1884)
• Cel rogent al dematí, la pluja ja és aquí (SAURA 1884)
• Cel rogent, pluja o vent o molt mal temps (SAURA 1884) - (BULBENA 1900) - (FARNÉS 1992)
• Com lo cel està roig senyal és de tempesta (FARNÉS 1992)
• Demà tindrem pluja o vent presentant-se el cel rogent (FARNÉS 1992)

Per argumentar la meva afirmació de que els refranys es modifiquen contínuament, em referiré a un escriptor castellà de nom Cèsar de la Peña, llicenciat en lletres i filosofia i doctorat en filosofia, que afirma en una entrevista que «los refranes no están fosilizados, en ellos hay mucha actualidad». Per tant, podem dir que aquests segueixen vius en la nostre vida, en el nostre dia a dia; Preguntem-li sinó a algú de poble, al típic pagès de vida rural que passa si el cel esta roig. Segurament ens dirà que el proper dia farà vent o plourà, però al demanar-li una argumentació no ens sabrà donar cap més que la referència al refrany. En els refranys es recull la saviesa popular, que es converteix en una cosa practica, funcional, oblidant completament o parcialment el fonament que tenen. Per tant, passen a integrar-se en la memòria de l'individu, a formar part seu.

Finalment, vull fer-vos una reflexió: vivim envoltats de literatura o la literatura forma part de nosaltres, de forma tan intrínseca que ni nosaltres ens en donem compte?

"NEN AMAGAT"

“NEN AMAGAT”

El Tagamanent és una muntanya força freqüentada per excursionistes poc experimentats els diumenges que fa bon temps. Està situada al nord del Vallès Oriental vora el municipi d’Aiguafreda. És un turó simple, baix i lleig. Nogensmenys, és un dels cims més emblemàtics de les terres catalanes. Per què és el Tagamanent amb 1,059m molt més cèlebre que les Agudes amb uns 1.700 m situat només a 10 km del Tagamanent? La resposta la té la literatura, i les llegendes que s’han fet arrant de la muntanya “màgica” coronada amb un castell al capdamunt.

Vàries narracions han estat inventades al llarg del anys  sobre el cim. Aquestes li han otorgat el prestigi que té. La més famosa es coneix com la llegenda del NEN-AMAGAT. Ens explica d’història del baró del castell no tenia cap hereter. Aquest es va casar i al cap de nou mesos va tenir un fill. Va dir que la dona i el nen havien mort a l’hora del part, però realment ambdós estaven vius, no obstant, el nen havia nascut amb una deformitat. Va mentir per tal de no ser humiliat públicament per tenir un fill amb aquestes característiques i va enterrar-lo en algun lloc de la muntanya. D’aquí el nom (Tagamanent; a l’inrevés és Nen Amagat).

* La llegenda està extreta de l’enllaç següent on ha estat reescrita extensament.

http://llegendescatalanes.blogspot.com.es/2011/04/llegenda-de-tagamanent.html

Arrant d’aquest exemple, podem extreure una conclusió, i és que la literatura fantàstica, des del moment en que apareix, conviu amb nosaltres i canvia el nostre entorn d’una manera o altra com ho ha fet amb la muntanya del Tagamanent. Un altre exemple seria la misticitat que amaga la llegenda de la vall de Núria.

http://llegendescatalanes.blogspot.com.es/search?updated-min=2011-01-01T00:00:00%2B01:00&updated-max=2012-01-01T00:00:00%2B01:00&max-results=14

INNOVADOR I INOLVIDABLE

‘Ramon Llull es pot posar al costat dels genis més grans.’, ‘I un dia, tal vegada molt llunyà, ens trobarem, tu lliure i nosaltres lliures, en l’etern, immutable espai infinit.’ i ‘Sabeu com esgota la lluita contra la mesquinesa, la hipocresia i la ignorància?’ són unes de les frases que ens va dir el poeta, prosista i dramaturg català Salvador Espriu.

Bé, us podreu preguntar el motiu pel qual he escollit aquest autor. L’altre dia, vaig quedar amb uns amics d’infància prop del passeig de Gràcia. Quan tornava a casa vaig passar al costat dels Jardins de Salvador Espriu. Em va cridar molt l’atenció la quantitat de persones que hi estaven. És llavors, quan m’hi vaig apropar. Uns minuts més tard, vaig llegir algunes de les seves obres en arribar a casa, i vaig decidir fer aquesta entrada sobre Espriu.

Aquí teniu dues imatges dels Jardins de Salvador Espriu:

Tornant al principi, com ja he dit, Salvador Espriu va ser escriptor, poeta i dramaturg català que va néixer a Santa Coloma de Farners el 10 de juliol de 1913 i va morir a Barcelona el 22 de febrer de 1985). És considerat  un dels grans renovadors de la literatura catalana contemporània.

Després d'estudiar dret i interessar-se per la filologia clàssica i l'ensenyament, els seus objectius no van arribar a complir-se després de la Guerra Civil Espanyola i la prohibició de la llengua catalana. Durant un llarg període d'inactivitat, en què va treballar en una notaria, tot just va publicar algun text.

Defensor de la seva llengua, Espriu va ser un dels fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i va ser detingut en alguna ocasió per manifestar-se amb altres intel·lectuals de l'època.

La seva obra comprèn nombroses obres amb més de quaranta anys de carrera, destacant El cementiri de Sinera i La pell de brau, la seva obra més coneguda.

Guanyador de premis com el Montaigne (1971), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) o la Medalla d'or de la Ciutat de Barcelona, Espriu va arribar a estar nominat al Premi Nobel de Literatura en dues ocasions (1971 i 1983).

Porto dies remenant l’obra de Salvador Espriu. A continuació us adjunto dos poemes d’Espriu que m’han agradat molt per el que diuen i la forma que utilitza l’autor:

EL MEU POBLE I JO

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu.

He escollit aquest poema perquè m’agrada com descriu el sentiment cap a la seva terra. Se sent orgullós de formar-ne part d’ella i lluita per mantenir viva la llengua.

La pell de brau

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Salvador Espriu

En aquest altre poema, amb el llenguatge enigmàtic i simbolista que caracteritza Salvador Espriu, suggereix que a la dictadura que està patint, molts homes moren per un de sol, però que un de sol no mor per millorar les condicions de tots, és a dir, del poble. Per això, proposa un país que estigui més en pau i no hi hagi tants conflictes.

Com a conclusió, vull dir que a través d’un monument prop del centre de Barcelona, he pogut arribar al gran autor Salvador Espriu el qual ens mostra en gran part de la seva obra, l’amor que té cap a la seva llengua i la seva terra.

Per últim, us deixo dos vídeos dels dos poemes que escollits recitats:

http://www.youtube.com/watch?v=C9wUuRt_ZuE

http://www.youtube.com/watch?v=oJT0vp-XyNw

Benet Vinuesa Manrique

1r Batxillerat

INNOVADOR I INOLVIDABLE

‘Ramon Llull es pot posar al costat dels genis més grans.’, ‘I un dia, tal vegada molt llunyà, ens trobarem, tu lliure i nosaltres lliures, en l’etern, immutable espai infinit.’ i ‘Sabeu com esgota la lluita contra la mesquinesa, la hipocresia i la ignorància?’ són unes de les frases que ens va dir el poeta, prosista i dramaturg català Salvador Espriu.

Bé, us podreu preguntar el motiu pel qual he escollit aquest autor. L’altre dia, vaig quedar amb uns amics d’infància prop del passeig de Gràcia. Quan tornava a casa vaig passar al costat dels Jardins de Salvador Espriu. Em va cridar molt l’atenció la quantitat de persones que hi estaven. És llavors, quan m’hi vaig apropar. Uns minuts més tard, vaig llegir algunes de les seves obres en arribar a casa, i vaig decidir fer aquesta entrada sobre Espriu.

Aquí teniu dues imatges dels Jardins de Salvador Espriu:

Tornant al principi, com ja he dit, Salvador Espriu va ser escriptor, poeta i dramaturg català que va néixer a Santa Coloma de Farners el 10 de juliol de 1913 i va morir a Barcelona el 22 de febrer de 1985). És considerat  un dels grans renovadors de la literatura catalana contemporània.

Després d'estudiar dret i interessar-se per la filologia clàssica i l'ensenyament, els seus objectius no van arribar a complir-se després de la Guerra Civil Espanyola i la prohibició de la llengua catalana. Durant un llarg període d'inactivitat, en què va treballar en una notaria, tot just va publicar algun text.

Defensor de la seva llengua, Espriu va ser un dels fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i va ser detingut en alguna ocasió per manifestar-se amb altres intel·lectuals de l'època.

La seva obra comprèn nombroses obres amb més de quaranta anys de carrera, destacant El cementiri de Sinera i La pell de brau, la seva obra més coneguda.

Guanyador de premis com el Montaigne (1971), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) o la Medalla d'or de la Ciutat de Barcelona, Espriu va arribar a estar nominat al Premi Nobel de Literatura en dues ocasions (1971 i 1983).

Porto dies remenant l’obra de Salvador Espriu. A continuació us adjunto dos poemes d’Espriu que m’han agradat molt per el que diuen i la forma que utilitza l’autor:

EL MEU POBLE I JO

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu.

He escollit aquest poema perquè m’agrada com descriu el sentiment cap a la seva terra. Se sent orgullós de formar-ne part d’ella i lluita per mantenir viva la llengua.

La pell de brau

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Salvador Espriu

En aquest altre poema, amb el llenguatge enigmàtic i simbolista que caracteritza Salvador Espriu, suggereix que a la dictadura que està patint, molts homes moren per un de sol, però que un de sol no mor per millorar les condicions de tots, és a dir, del poble. Per això, proposa un país que estigui més en pau i no hi hagi tants conflictes.

Com a conclusió, vull dir que a través d’un monument prop del centre de Barcelona, he pogut arribar al gran autor Salvador Espriu el qual ens mostra en gran part de la seva obra, l’amor que té cap a la seva llengua i la seva terra.

Per últim, us deixo dos vídeos dels dos poemes que escollits recitats:

http://www.youtube.com/watch?v=C9wUuRt_ZuE

http://www.youtube.com/watch?v=oJT0vp-XyNw

Benet Vinuesa Manrique

1r Batxillerat C

Dos sinònims de Modernisme.

 

 Com que sempre que podem, el meu pare, els meus germans i jo, ens escapem uns dies a Vallpineda, un poble a la vora de Sitges, vam aprofitar semana santa per reviure vells temps. Feia molt bon dia, per tant, vam apropar-nos a Sitges, on finalment dinaríem. Caminant pel Passeig de la Ribera, que toca el mar, ens vam trobar les estatues de dos homes. El meu germà, presumint dels seus coneixements, ens va explicar qui eren, Santiago Rusiñol i Ramon Casas, mentres el meu pare complementava la seva informació amb unes paraules que la gana i altres preocupacions no em van deixar escoltar. Va ser llavors quan vaig pensar en els números que tenien aquests dos personatges per protagonitzar aquesta entrada. Les meves oïdes ja tenien una certa familiaritat amb aquests dos noms però no sabia ben bé qui eren i per això vaig decidir investigar-los.

 Santiago Russinyol (1861-1931), el més conegut, fou un pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català. Fou molt important per a la nostra història pel fet de ser uns dels líders del Modernisme a Catalunya. Destaca "L'auca del senyor Esteve".

 Ramon Cases i Carbó (1866-1932) va ser un pintor, dibuixant i carterista vinculat a l'impressionisme i un dels impulsors del modernisme català (Fou el millor pintor de la primera generació modernista). Una obra destacada seva és “Au Moulin de la Galette"

 Si alguna cosa em picava la curiositat, realment, era la relació que tenien els dos catalans entre ells. Ramon Casas i Santiago Rusiñol es coneixen l’any 1882, des de llavors mantindrien una relació d’amistat permanent. Els dos pintors presenten al llarg de la seva vida diferents exposicions junts i es converteixen, gràcies a les seves obres, en els principals pintors del modernisme. Coincideixen a França i el 1990 hi tornen junts. Foren dos dels fundadors del famós bar “Els Quatre Gats” i, fins i tot, col·laboren en La Vanguardia (Casas il·ustrant i Rusiñol redactant). Ambdós són els impulsors de les “festes modernistes” al Cau Ferrat de Sitges.

La seva amistat es conserva fins les seves morts així com el seu llegat. Dos referents de la nostra cultura i lluitadors de la nostra llengua. 

Ignasi Espinosa Tejada 

1r Batxillerat E

Dolça Literatura

      

-           -   Sí, sí, un braç de gitano de crema

A la plaça de Sarrià, sota l’ombra dels arbres, s’alça una pastisseria plena d’història. Només de veure el nom, recordo les cèlebres paraules de J.V Foix: “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. Aquesta pastisseria no era ni més ni menys que el negoci de tota una generació que avui en dia encara perdura. Puc imaginar-me una escena en blanc i negre, el seu pare, un home vell i amb cara de cansat però alhora feliç, traient el pa del forn, a la seva mare, atenent a la clientela  i a ell, un vailet assenyat, assegut en un tamboret amb un quadernet a les mans, escrivint sense descans tot allò que l’envoltava: l’olor del pa acabat de fer, la suau brisa que entrava cada cop que un client obria la porta, la quitxalla dels nens que jugaven a la plaça del poble de Sarrià... També m’imagino com aquell vailet es va anar fent home, envoltat de literatura, i d’un paisatge català que el va marcar tant, que el podem trobar en tota la seva obra poètica, amb un ús de la paraula admirable, convertint-se d’aquesta manera en una de les icones més importants de la poesia catalana, aconseguint la identificació i l'intercanvi dins el temps i entre el segles.  

enllaç: http://www.foixdesarria.com/
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/j-v-foix

Nadine Masip Castillo

1r Batxillerat B

Orwell pels carrers de Barcelona

Normalment quan sentim el nom de l'autor Eric Arthur Blair, més conegut pel pseudònim George Orwell, ens vénen al cap obres com ara la Revolta a la Granja o 1984. Tots dos llibres tenen com a objectiu la crítica al comunisme de diverses maneres. Per una banda, La Granja Animal o la Rebel·lió dels Animals és una obra que ho fa mitjançant la sàtira, comparant cada animal amb un estament o classe de la societat russa. Per l'altra, 1984 se situa en una distopia en la qual els governants tenen a la població extremadament vigilada, ja que aquesta també es vigila a si mateixa, i on la ideologia dominant consisteix en l'eliminació de qualsevol llibertat, identitat o privacitat. És a dir, realitza una descripció d'una societat que seria perfectament comparable a la que existia a l'URSS a la època en que es va escriure la novela.

Monument surrealista de Leandre Cristòfol situada al centre de la plaça

Però Orwell no només es dedicà a escriure obres que criticaven la hipocresia i brutalitat del règim comunista rus, sinó que entre les altres que va escriure hi ha una, Homenatge a Catalunya, que parla sobre la guerra civil espanyola, en la qual hi va prendre part durant prop d'un any amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista, en el bàndol republicà. Durant aquest espai de temps va poder veure i, més tard, documentar des d'un punt de vista més o menys objectiu la situació en que es trobaven els combatents republicans a les trinxeres. Com ara la mala qualitat del menjar que rebien, de l'aigua, de les armes, les precàries condicions higièniques, i la poca experiència dels soldats, molts d'ells adolescents.

L'any 1996, l'ajuntament de Barcelona va decidir atorgar el nom d'aquest periodista i escriptor a una plaça del Barri Gòtic a la qual encara no se li havia posat cap nom fins llavors.
Irònicament, l'any 2001 i a causa de l'incivisme viscut a la zona, aquesta plaça va ser la primera de Barcelona en ser equipada amb càmeres de videovigilància.


Marcel Pi
1r BTX A

Versos i acords

"Aquells versos em deien la música que volien, jo no feia res. Només em deixava dur. Va ser fantàstic i vaig comprovar novament els imprevisibles i màgics camins de l'art."
Amb aquestes paraules expressava el cantautor alellenc Narcís Perich la seva experiència en la creació de "Versos i Acords", disc que tot just acaba de complir 5 anys. 

Més enllà de Serrat, Llach i Raimon, el maridatge música-poesia és cada cop més present a casa nostra. 
Al més pur estil trobadoresc Perich musicà amb minuciosa intensitat cada estrofa, de Margarit a Martí i Pol, passant per Papasseit. El resultat fusiona els clàssics catalans amb el folk americà i les composicions més exquisides. 
Un cop més la poesia troba a les cordes i tecles el seu millor al•liat, i confirma que lluny d'arribar a la seva fi, és un camp cada cop més present al nostre voltant. Avui més que mai la poesia catalana és viva, i la sensibilitat dels músics l'apropa a nosaltres.

Aquí teniu un video de l'adaptació del poema "De Parar i Desparar Taula", de María-Mercé Marçal, que reafirma que a més dels grans clàssics, la literatura catalana del darrer segle ens ha brindat una infinitat de grans poetes.

Podeu llegir aquest i molts altres poemes de l'autora en aquest enllaç: http://www.escriptors.cat/autors/marcalmm/pagina.php?id_text=2136

Marta Ruiz

1r batxE

Carrers i poetes

L'altre dia, mentre buscava una local·lització pel Google Maps em vaig adonar que visc envoltat de carrers amb noms de poetes i escriptors. Casi diàriament passo per carrers com Ausiàs March, Muntaner o Aribau entre d'altres, i no sempre penso en l'autor que homenatja. Però no són els únics, és clar. A Barcelona hi trobem un munt de carrers més, amb noms de poetes coneguts i de no tant coneguts. 

              

Tot buscant més carrers de Barcelona que rememoren a grans artistes de les lletres vaig topar amb un curiòs poema d'un autor actual totalment desconegut per a mi: Vicent Nàcher Ferrero.

Aquest autor valencià nascut a Algemesí l'any 1967 va començar a escriure l'any 1988, i des d'aquell moment ha publicat sis llibres de poesia (com per exemple Primavera de cartons (1994) o Alehop! (2013)) pels quals ha rebut dos premis literaris. Actualment treballa com a professor de secundària a l'Universitat d'Alacant.  (Si voleu saber més sobre l'autor cliqueu aquí)

Doncs bé, el poema (en valencià) que em va cridar l'atenció és el seguent:

Els carrers dels poetes

M'agrada passejar pels carrers

que porten nom dels poetes que m'estime.

Solen ser els més oblidats,

no són cèntrics carrers de volta,

però tenen algun tipus de màgia

i arrepleguen els salers més diversos.

Quin trist destí els dels poetes,

ser un nom de carrer, apartat i perdut,

que no garanteix la lectura de l'obra

malgrat jo torni una vegada, i una altra

a trepitjar els seus amagatalls,

tot pensant en què pensarien ells,

en saber que els seus noms

adornen la nostra vida quotidiana,

tant allunyada dels seus generosos versos.

Moltes vegades, aquells carrers són 

el marc favorit dels amants,

que busquen els llocs més discrets per estimar-se

i donar solta als instints més bàsics.

D'altres, són habitats per gent humil,

de classe treballadora que, constantment

amb el seu dia a dia laboriós,

dignifiquen a aquells lletraferits homenatjats.

Ens calen més carrers,

amb nom de poetesses i poetes,

que ens recorden que tenim un passat escrit,

gloriós,

reflectint els inesborrables testimonis

de les seues poesies,

que haurien de guiar més el nostre camí.

Hi ha inimaginables i màgics tresors,

als llibres,

que mereixen una especial atenció de tothom.

No entenc l'existència

sense la presència terapèutica de les lletres

medicina que guareix l'ànima

de les tensions de la complicada vida moderna.

M'agrada passejar pels carrers

que porten noms de poetes que m'estime.

(Escolteu-lo recitat aquí)

Doncs bé, quan vaig llegir aquest poema vaig pensar que sobretot en la primera part expressa la idea de que els carrers amb nom de peoeta són com una reminiscència d'aquests, però que és un destí trist ja que les seves obres estan oblidades. Aquest poema parla de carrers de ciutats petites o pobles, o sinó de poetes menys coneguts que també tenen el seu carrer. A Barcelona estem també envoltats de literatura, tot i que molts cops no pensem ni tenim en compte el personatje a qui rendeix homenatge el carrer on vivim, passejem o coneixem. Personatges que representen la literatura passada, la història de la nostra cultura, però que per a molts de nosaltres només representen simples direccions. 

Arnau Sánchez Guallar, 1r Batxillerat E

Cartes dels morts oblidats

Vivim en un món amb fronteres. Poques vegades reflexionem envers el que això suposa i com afecta al nostre dia a dia. Aquesta entrada, però, no té la finalitat de debatre si això és just o no i no busca crear conflicte entre aquells que hi estan d’acord, i aquells que consideren anticonstitucional (paraula en sobre ús avui en dia) aquest tipus d’organització geogràfica.

Hem de transcendir la nostre vida. Vam néixer i ens vam trobar una Espanya i una Catalunya políticament construïdes. Si bé és cert que hem lluitat i seguim lluitant amb el poder de la paraula, mai hem viscut una gerra. I si bé és cert que hem conegut de primera mà les injustícies humanes, no sabem que és morir en un front, combatre per uns ideals o sobreviure en un entorn bèl·lic i postbèl·ic.

Aquest destí fou reservat als nostres avis i besavis. Molts d’ells van tornar vius de la guerra. D’altres van morir en nom de cabdills massa covards per agafar un fusell i defensar el país. Aquesta entrada no està enfocada cap aquells que van tornar com herois, tampoc cap aquells que van perdre i van haver de retornar amb el cap baix. I encara menys es centra en els pobres desgraciats que van tornar dins d’un taüt i que van ser enterrats d’una forma digne i honorable (si es que això és possible).

Què en va ser dels pobres dimonis que van morir en territori enèmic? I dels soldats que van caure massa lluny de casa? Doncs que van ser enterrats sense distincions. Amuntonats com bestioles en fosses repartides per tota la nació. Milers d’ànimes anònimes oblidades.

Només a Catalunya podem trobar més de cent fosses comunes i si parlem d’Espanya el nombre sobrepassa el miler. Cada any es descobreixen nous jaciments relacionats amb la guerra civil i en ells, fosses amb els seus respectius “desapareguts en combat”.

La doctora en històrica contemporània Queralt Solé treu a la llum la veritat sobre la guerra civil i els successos tràgics que van concloure amb milers de morts oblidats. Ho fa mitjançant un llibre, amb cites de gran rellevància com ara: “El valle de los caídos debe ser un museo como los campos de concentración”.

Al parlar dels morts oblidats, parlem de joves caiguts en la guerra. Parlem de records. De fotografies que constaten que aquesta gent va existir. I també parlem de cartes. Aquest és el motiu de més pes, pel qual he triat tractar aquest tema.

I és què, des del meu punt de vista aquestes cartes transportaven més literatura que molts llibres. Epístoles que independentment del contingut, o la qualitat narrativa, foren escrites per morts en vida. A l’hora de jutjar-les no se’n ha de tenir en compte la lògica o l’estructura. Analitzades tenint en compte el rerefons, i llegides com els vaixells de sentiments que són, aquestes cartes són segurament el llegat més important de la guerra civil, i a nivell literari, les obres més ben escrites sobre què és  una guerra.